Sobre Camelamos naquerar, del Teatro Gitano-Andaluz de Mario Maya sobre textos de José Heredia Maya
Conferència escènica, cantada i ballada
En col·laboració amb El Dorado Sociedad Flamenca Barcelonesa
Dijous 19 d’abril, 20 h
Lloc: El Dorado SFB (Centre Cívic del Parc - Sandaru, carrer de Buenaventura Muñoz, 21)
Entrada gratuïta. Aforament limitat
 

“Jo ballo perquè vosaltres existiu!”. Així comença l’espectacle Camelamos naquerar, que va estrenar el gran bailaor i coreògraf Mario Maya el 1976.

Camelamos naquerar significa volem parlar en caló. Llavors, podia una bailaora tenir veu pròpia a més de peus, malucs o braços? Podia comptar, escriure, llegir, mostrar i fins i tot ballar el material que travessa aquest espectacle? Fragments i petjades diverses d’aquest mític espectacle són posats en escena filtrats pel cos i l’experiència de la bailaora. Quina forma tindria avui aquesta seguiriya? Quin és el paper de la dona en l’espectacle? Aquestes són algunes de les preguntes que es pretenen naquerar, parlar, ballar.

Leonor Leal. Titulada pel Conservatorio Superior de Danza Clásica y Española, així com en Magisteri Musical per la Universidad de Sevilla, com a bailaora actua en escenaris internacionals des de fa més de 15 anys col·laborant amb diverses companyies i des de 2008 en solitari. Continua la seva tasca de recerca amb el màster de Pràctica Escènica i Cultura Visual de la Universidad de Cuenca en col·laboració amb el Museu Reina Sofía.

Amb aquestes activitats obertes al públic l’exposició Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i la desocupació d’espais desplega la seva dimensió performativa. S’hi presenten tres actualitzacions de tres casos d’estudi que formen part de l’àmbit anomenat Espai teatral, on es fa notar com els artistes gitanos i flamencs, al fil de les reivindicacions polítiques en el tardofranquisme i la Transició i concretament en l’àmbit del teatre, van ser conscients de les transformacions espacials que es mostren a l’exposició, i com les noves maneres d’habitar el territori exigien una certa desterritorialització dels vells escenaris.