«LA MEVA ESCRIPTURA ÉS TRISTA, PERQUÈ ESTIC TRIST»

Soc davant del mar, la platja és buida, porto uns texans de Bershka i unes vambes de Zara, ho filmaré tot amb el meu iPhone 13; el pobre és un capitalista en potència, perquè acostumem a caure molt fàcilment en els paranys del mercat, perquè hem viscut la manca de tot allò que és material; camino mirant les petjades que vaig deixant a la sorra. Estic cansat, tan cansat… Nosaltres, els pobres, enriquits, no podem i no hem de convertir el nostre capital en poder. Hem de tenir clara consciència del nostre únic valor, el de la mà d’obra barata que ajuda a sostenir una ciutat o un mercat.

«EL POBRE NO ESTARÀ MAI AL SEU LLOC, SI ÉS L’ART ALLÒ QUE EL DEFINEIX; ART I POBRESA SÓN ANTAGÒNICS»

Malgrat que ara sembli que he estat empès cap al centre. És la riba la que sempre m’espera. Em vull tatuar a tot el cos que una solidaritat que consisteix a guardar distàncies mútues no és una solidaritat que permeti somiar amb una societat diferent. Vull vandalitzar una paret d’alguna estació, d’algun teatre o museu i escriure:

 

CANT 1

He tornat a casa,

travessat per aquesta llança de ferro blanc,

és així com molts han somiat de veure’m,

soc aquí,

sé que molts són aquí per veure qui és la persona de moda,

qui és el coya que està de moda al teatre,

el coya que viatja al primer món,

el coya que enraona a festivals,

que ocupa els seus avions,

les seves sales,

els seus hotels.

Soc jo,

soc aquí,

gairebé sense alè...

Contempleu el meu cos trencat, ultratjat i violat,

ja podeu devorar-me amb els vostres estómacs famolencs,

menjar i beure de mi,

aquest és el meu cos,

estic llest per elevar-me a la vida eterna,

allà, com diu la copla que em cantava la mare:

 

más allá del sol,

más allá del sol,

yo tengo un hogar,

un hogar,

más allá del sol.

 

He promès morir a les antípodes de la societat

i soc aquí,

no us suplicaré pas per la meva vida.

 

«AQUÍ COMENÇA EL MÓN»

Que aquesta sang infectada sigui capaç

de tenyir els mars,

les meves llàgrimes ja broten per les deus,

seré l’aigua que faci sobreviure els anyells de la sequera,

seré l’aigua que faci forts els guaiabers,

que serviran per amagar-se dels llops,

el cabal del meu plor ja no destruirà ponts;

per contra, hi haurà un pont per cada gota,

per aquests ponts podreu creuar de banda a banda,

no hi haurà fronteres tangibles i intangibles,

el meu cos, aquesta nit, és i serà l’última cosa il·legal i/o clandestina,

l’Abya Yala tornarà a florir.

 

    

«HE VINGUT A DEIXAR DE SOBREVIURE

PER COMENÇAR A VIURE»

Abans que em devorin

 

per totes aquestes vegades que m’han portat al desig del suïcidi,

per haver forçat una negació sobre el que soc,

per haver-me negat la possibilitat d’una vida millor,

per haver-me pres les terres i la meva llengua,

per fer-me sentir estranger al meu propi país,

per fer que el meu salari sigui molt menor que el d’una persona blanca i de la ciutat,

per fer-me triar entre menjar o estudiar,

per fer-me sentir brut,

per fer desaparèixer centenars de comunitats originàries,

per haver incendiat els nostres camps i els nostres cossos,

per apunyalar-nos per l’esquena,

per haver-me violat en grup,

per haver-me sentenciat a mort des de petit,

per la taula de l’esmorzar buida,

per matar la meva germana,

per haver-me cridat bardaix, bujarró, marieta,

a tots els homes que m’han utilitzat com a dipositari del seu semen i han rebutjat el meu cos morat dels cops,

a tots aquells que m’han fet creure que el meu cos només servia per a això,

per ser un objecte,

mà d’obra barata,

 

a tots i a totes,

us perdono.

 

«AQUÍ COMENÇA EL MÓN»

Despullat de tota violència

vull sembrar presseguers per totes les ciutats del món.