Espectres

Producció conjunta de La Virreina Centre de la Imatge, BAU Centre Universitari de Disseny de Barcelona i GREDITS (Grup de Recerca en Disseny i Transformació Social). Amb la participació d’ENTI (Escola de Noves Tecnologies Interactives).

Ens van explicar que els fantasmes succeïen als vius quan aquests morien. Sempre havia estat així. L'espectre apareix quan deixa d'haver-hi vida, convertint-se en un doble sense cos. Aquest és l'ordre natural, la llei de la vida i de la mort, la llei de les coses que són i de les que no.

Però avui dia els fantasmes ja no són pòstums perquè han deixat de viure en el futur: són aquí, entre nosaltres, indistingibles, demandant un forat cada vegada més gran entre els fantasmes als quals ja estàvem acostumats, els clàssics fantasmes del passat que es van acumulant a mida que les coses s'esvaeixen. ‘‘Som la trista opacitat dels nostres futurs espectres’’, va deixar escrit Mallarmé.

Aquests són espectres del present, d'éssers i coses que encara no han mort. Els fantasmes s'han avançat a la mort per viure en temps real: són l'epifania d’allò nou, s'han atipat d'esperar. Estem obligats, ens agradi o no, a parlar-los diàriament i ens en servim profusament. Però passa una cosa: abans, els fantasmes es conduïen per mimesi, s'assemblaven a l'original. Avui, es comporten sense ella, sense deixar de performar-nos, com els avatars. Com sabem llavors que es tracta d'un fantasma? Quin espai d’autentificació reconèixer i aplicar? Una veritat sense autentificació? Quin espai públic i comú? Fantasmagoria (Phàntasma i àgora: assemblea de fantasmes). Quina assemblea i quina àgora?

Montse Casacuberta, Raül Maldonado, Claudio Marzà, Jorge Luis Marzo (coordinació), Blanca Pia, David Ricart i Marina Salazar, amb la col·laboració especial de Carla Sevillano.