El gest d'assenyalar il·lustra el principi essencial del document visual, i just aquí s'origina aquest assaig sobre la fotografia fet amb fotografies. En ell, Joan Fontcuberta desgrana una sèrie de consideracions sobre la condició crepuscular de la fotografia que, sota pretext de refutar el pensament canònic de Roland Barthes, intenta portar-lo més enllà i desembolicar algunes de les circumstàncies d'un present desballestat. Per a Barthes tota fotografia indica que «això ha estat» (‘*ça-a-*été’), un missatge genèric i essencial que, no obstant això, avui no ens basta perquè necessitem resoldre l'enutjosa indeterminació del «això». Si tota fotografia, a més, no és sinó resultat de diferents operacions de «posa», és a dir, de teatralitat, cal preguntar-nos si la càmera pot veure-les-hi amb una realitat real o si la seva comesa es limita només a parlar del decorat i de la disfressa. En el postfaci a aquest text —irritant per als apoltronats en el ‘ancien régime’ de la fotografia—, Valentín Roma escriu: «enfront de la sacralització de la figura de l'autor i la investidura d'una cort d'intèrprets privilegiats, Fontcuberta assenyala que l'única manera d'alliberar-nos de tot allò que la història ens imposa és prendre consciència i historitzar —fins i tot parodiar— els nostres vincles amb la lectura fotogràfica.»