-> Visites guiades a Adrià Julià i Joan Fontcuberta

-> Visites guiades a Guido Guidi i Joan Fontcuberta

Walter Benjamin a part, l’assaig sobre fotografia més citat a la història és sens dubte La càmera lúcida. Es tracta de l’últim llibre de Roland Barthes, publicat molt poc abans de la seva mort. Entre la mirada poètica i la reflexió teòrica, Barthes hi desplega conceptes clau, com els de punctum i studium, que des d’aleshores s’han incorporat al patrimoni de la crítica fotogràfica. En un dels passatges més significatius hi trobem una altra idea cabdal: “En la fotografia no puc negar mai que la cosa ha estat allà. Hi ha doble posició conjunta: de realitat i de passat. I com que aquesta restricció no existeix més que per a ella mateixa, cal considerar-la, per reducció, l’essència mateixa, el noema de la Fotografia. El que intencionalitzo en una foto [...] no és ni l’Art ni la Comunicació, és la Referència, que és l’ordre fundador de la Fotografia. El noema de la Fotografia serà, doncs, ‘Això-ha-estat’ [Ça-a-été].”

Aquest ça-a-été constitueix el suport ontològic del valor documental de la fotografia: sense la certesa que “allò estava allà”, tot testimoniatge visual queda deslegitimat. Per tant, pot resultar profitós analitzar instantànies fotoperiodístiques a la llum d’aquest criteri. Per exemple, com a cas d’estudi, prenguem l’arxiu fotogràfic de la desapareguda revista mexicana Alerta, un tabloide dedicat a successos de sang i fetge, allò que a Llatinoamèrica s’anomena “nota roja”. Fent un cribratge sorprèn que aparegui amb tanta freqüència el patró iconològic del gest d’assenyalar: algun personatge que surt a la imatge (una víctima, un testimoni, un “expert”, etcètera) apunten amb el dit algú o alguna cosa de la composició per fixar-hi bé l’atenció. Es tracta de situacions teatralitzades i artificials, en les quals queda clar que el model segueix les instruccions del repòrter, però que evidencien la pretensió d’aplicar, de manera tan ingènua com rudimentària, el principi del ça-a-été per partida doble. Assistim a un efecte d’indexalitats superposades: la inherent a la fotografia i la del dit (l’índex) que assenyala. Tant l’objectiu de la càmera com el dit focalitzen la nostra percepció cap a alguna cosa que ha passat. Però la posada en escena és tan ingènua, rudimentària i postissa que, en comptes d’emfatitzar, el que fa és problematitzar el valor probatori de la càmera, sobretot en un gènere com el de la fotografia forense i de successos, que s’hauria de caracteritzar justament per un tractament asèptic, desretoritzat, de la informació.

Potser Barthes, fascinat per la teatralitat a la qual havia dedicat també estudis entusiastes, va voler passar per alt aquesta deriva: “Què és la teatralitat? —es preguntava en 1971—. No és decorar la representació, és il·limitar el llenguatge.” Molt bé, però aleshores el ça-a-été deixa de ser garantia d’objectivitat per esplaiar-se en l’escenificació. De fet, una escenificació triple, perquè tota fotografia implica la posada en escena de l’objecte, de la mirada i del mateix dispositiu fotogràfic. És de la conciliació d’aquestes posades en escena que en surt el llenguatge. Podem no limitar-lo, podem conferir-li tota la llibertat abastable, però a costa d’incomplir el contracte de versemblança.

Desemmascarat per la gesticulació sobreactuada dels dits acusadors o mostratius, descobrim que el noema preconitzat per Barthes és mes una operació de teatralitat que de referència. “Això ha estat”, sí, però què és el que ha estat realment? És imperatiu preguntar-ho quan no hi ha espontaneïtat sinó construcció. Però el pitjor de tot és que la fotografia, per ella mateixa, ens diu ben poca cosa de l’“això”. Ben poca cosa mes enllà del decorat i la disfressa.

Joan Fontcuberta