BUDISME | La naturalesa de Buda
La celebració del naixement de Buda es festeja durant la lluna plena del mes de Vesak (maig-juny del calendari gregorià). Aquest acte commemoratiu agafa el nom de Vaisakha, el quart mes dins el calendari lunisolar més estès entre la majoria de comunitats budistes. Dins el budisme Vajrayana el Vesak pren, de la mateixa manera, el nom de Saka Dawa (literalment, quart mes).
Tradicionalment, la festivitat del Vesak no només festeja el naixement de Buda sinó també el dia en què aquest va assolir la il·luminació i el dia en què va morir. Els tres episodis haurien tingut lloc durant la lluna plena del mateix mes.
Durant la celebració del Vesak es fan parlaments, meditacions, ofrenes i es reciten cants propicis, tot per recordar i homenatjar Buda. En certes comunitats budistes, l’acte també se sol acompanyar amb un bany ritual d’una estàtua de Buda, acompanyat de recitacions.
El budisme considera el compost humà com una acumulació de vels o il·lusions (maya), semblant a les capes d’una ceba. Cap d’aquests vels ens representa i, degut a la seva contingència, tampoc ens hi podem identificar. Només el centre de l’ésser expressa la nostra veritable identitat lluminosa, que es troba més enllà de tota representació formal o sensible i que només és copsable per l’intel·lecte (buddhi). El budisme es refereix a aquesta identitat com a naturalesa búdica (Buddhadhatu).
Al llarg dels segles d’història del budisme s’han fet grans esforços per descriure aquesta “naturalesa de Buda”. El més comú és identificar-la amb el terme sànscrit sunyata, que agafa les idees de buidor, vacuïtat, negació o indeterminació. La il·luminació, l’assoliment o el despertar de la “ment lluminosa” consisteix, doncs, en la comprensió de la vacuïtat de tots aquests vels que ens envolten i eclipsen. Pel fet d’estar incondicionada i més enllà de tot encadenament causal (samsara), també s’anomena ‘ment pura’ (visuddhi).
La tradició budista considera que hi ha hagut molts budes abans del Buda històric, Siddharta Gautama (s. VII a. de C.). De la mateixa manera, en el futur també s’espera la vinguda de molts altres budes. Aquesta pluralitat indefinida de budes s’expressa amb el simbolisme dels “mil budes” o dels mil pètals del centre subtil de la corona (sahasrara chakra). Totes les formes històriques són expressió d’una mateixa essència que es troba com a llavor dins de tota persona. Segons el budisme, tot ésser humà és potencialment un buda.
Certs historiadors occidentals del budisme consideren que l’expressió “naturalesa de Buda” no es troba en els sermons originals de Siddharta Gautama. Tanmateix, totes les escoles de budisme són unànimes en considerar que, més enllà de les preocupacions terminològiques, la doctrina de la “naturalesa de Buda” és el substrat fonamental de les ensenyances del budisme.
El budisme també utilitza el concepte de “Buda vivent” per expressar l’assoliment de la il·luminació o realització de la naturalesa de Buda. En aquest sentit s’assimila al concepte de bodhisattva, encara que aquest terme s’utilitza normalment per referir-se a la persana que, havent aconseguit realitzar-se, renuncia al Nirvana per compassió vers les criatures.
El títol de “Buda vivent” també s’acostuma a utilitzar per referir-se a persones famoses per la seva saviesa i pietat, quelcom així com un sant.
No s’ha de confondre el concepte de “Buda vivent” amb una sèrie de pràctiques que porten a la prolongació de la mort conscient, presents en moltes comunitats budistes, sobretot al Tibet (fowa) i al Japó (sokushinbutsu). Aquestes pràctiques acostumen a tenir un pronunciat component ascètic que pot portar el cos a un estat de veritable momificació
