Oficina d'Afers Religiosos

El calendari emprat en el judaisme, segons la tradició, té l’origen en la creació del món, exactament 3.760 anys abans de Crist. El còmput està fet principalment a partir de les edats dels personatges i esdeveniments mencionats en la Torà. Actualment aquest calendari té diverses variants, de les quals l’anomenada rabínica és la més estesa.

Tot i que el calendari jueu es basava originàriament en criteris d’observació, és a partir del s. IV dC que comença a utilitzar-se el càlcul matemàtic per fixar els dotze mesos de l’any i les corresponents festes religioses. Pel fet de tractar-se d’un calendari lunisolar, necessita corregir el decalatge entre el cicle solar i el cicle lunar (més curt). Això es fa amb una combinació metòdica d’anys de dotze i tretze mesos dins de cicles de dinou anys (saros babilònic o cicle metònic grec). Quan l’any té tretze mesos se l’anomena any embolismal o prenyat (shana meuberet), és a dir, un any de traspàs o bixest. Al mes afegit se l’anomena adar alef o adar rishon, ja que es “duplica” el mes d’adar. L’any bixest jueu no s’ha de confondre amb els anys bixestos dels calendaris solars, on el que s’afegeix no són mesos sinó dies, i que es fa amb l’objectiu d’arrodonir el cicle solar. També és important recordar que en cap lloc de la Tanakh es fa menció dels tretze mesos de l’any embolismal.

En aquest calendari lunisolar, el cicle solar és important per determinar festes amb fort caràcter agrícola, i el cicle lunar ho és per determinar l’inici dels mesos, que comencen sempre amb lluna nova. Tinguem en compte que en el judaisme és costum celebrar l’inici de cada mes (rosh hodesh). Els noms més antics dels mesos del calendari jueu eren d’origen fenici, però els utilitzats actualment provenen de l’època de l’exili a Babilònia (s. VI aC).

El llibre de l’Èxode (Shemot) ordena començar l’any en el mes de nissan, en què es commemora la sortida d’Egipte; però al Levític (Vayiqra) s’ordena celebrar el cap d’any (rosh hashana o yom teruah) en el mes de tishri, que commemora la creació del món. Pot semblar una contradicció, però com passa amb la majoria de festivitats, bona part de la seva confusió s’aclareix si es posa en relació amb els fenòmens astronòmics i, de rebot, agrícoles. El cicle solar es divideix tradicionalment en quatre estacions que venen marcades pels dos solsticis i els dos equinoccis: nissan comprèn l’equinocci de primavera i l’època de la collita; tishri comprèn l’equinocci de tardor, l’època de la verema.

El calendari jueu dona molta importància a la setmana (shavua), ja que reprodueix els sis dies de la creació i el dia en què Déu es retira per reposar. Els dies (yom) comencen i acaben amb la posta del sol (ereb), que té el seu equivalent dins el cicle solar en l’equinocci de tardor. Al setè dia de la setmana se l’anomena shabbat perquè és el dia del descans i el dia en què totes les persones jueves han de deixar de treballar i dedicar-se a l’oració, visitar la sinagoga i estar en família.

El judaisme també observa la prescripció de descansar cada set anys amb l’anomenat any sabàtic (shmita). La seva forma més visible és el fet que els camps es deixen sense cultivar: l’agricultura ha comprovat els seus beneficis amb la coneguda pràctica del guaret. Després de multiplicar “set per set”, al cinquantè any es celebra l’anomenat any jubilar (yobel), caracteritzat per la reconciliació i l’alliberació dels deutes.

Alguns exemples simbòlics del calendari

La interpretació simbòlica no qüestiona ni nega el fet històric o religiós. En tant que expressió de la condició temporal, els calendaris tenen un caràcter eminentment cíclic que els vincula principalment amb el simbolisme numèric, geomètric i astronòmic.

Els dotze mesos de l’any es relacionen directament amb el simbolisme solar dels dotze signes del zodíac. El sacrifici de l’anyell pasqual durant el mes de nissan, per exemple, es relaciona amb el corder de la constel·lació d’Àries. I és molt difícil no veure al·lusions al simbolisme solar en els 365 dies que va viure Enoc o que va estar Noé dins l’arca durant el diluvi.

Les quatre fases lunars determinen el mes i el cicle menstrual. La relació entre la lluna i la dona, per exemple, apareix clarament referida al Talmud quan es tracta del rosh hodesh i les seves oracions particulars (kidush halebana).

El cicle setmanal expressa clarament una fase lunar i reflecteix alhora el simbolisme propi del septenari planetari, com també ocorre en nombroses llengües europees. Pel que fa als cicles sabàtics i jubilars, expressen en un llenguatge temporal el mateix significat que té el “centre immòbil” al mig de les sis direccions espacials. El Zohar, per exemple, recorda com Jeremies va posar l’any jubilar en relació amb un riu del Paradís.

El valor alfanumèric de la llengua hebrea, profusament desenvolupat per la ciència de la guematria dins de la tradició cabalística, s’usa sovint per entendre aspectes ocults en la lletra. Així, per exemple, es diu que el valor numèric de la paraula hebrea per any (shanah) és 355 (Shin 300 + Nun 50 + He 5), que equival al prototip de dies del calendari jueu. Segons la temurah, ciència que estudia la permutació de les lletres, la mateixa paraula shanah expressaria un sentit ocult en la paraula nahash. En efecte, el cicle anual no es pot considerar com un cicle tancat o circular, sinó més aviat com un cicle obert o espiral, com el moviment d’una serp (nahash), la mateixa que va ser responsable de la caiguda d’Adam i Eva. Si es considera el temps com una successió purament quantitativa, a la manera aristotèlica, es representa com un desplegament; però si es considera qualitativament, com fan els calendaris religiosos, fixant les seves festivitats, llavors es representa com un replegament.