Blog

Pablo Dopazo tocant el serpent (Foto: S. Guasteví)
Notícies

El serpent, apunts de terminologia

Arrel de l’extraordinari concert que Pablo Dopazo va fer al Museu de la Música amb aquest instrument (21 de gener de 2018), i en tenim sis al nostre fons, ens han arribat algunes preguntes sobre el nom que li adjudiquem: el serpent. I com que la cosa té interès des del punt de vista de terminologia musical i, al nostre entendre, ha estat molt mal tractat pel que fa a la llengua catalana, m’he animat a escriure el perquè de la decisió i les dades que la fonamenten. Som-hi.

Totes les recerques situen l’invent de l’instrument a Auxerre, a la Borgonya, l’any 1592 per obra d’Edmé Guillaume. Més enllà de l’ús de reforç dels baixos en el cant religiós, no entrarem a tractar cap detall d’ús ni de morfologia. Només retindrem la denominació francesa serpent que designa directament la forma de serp de l’instrument (l’animal també denominat serpent). En francès va tenir pràcticament aquesta única denominació durant els dos segles i mig que va fer part de la música d’església o de banda militar. En anglès, es va prendre el nom francès amb la pronúncia adaptada i canvi de síl·laba de l’accent, serpent, i no va tenir res a veure amb el nom de l’animal, snake, i el mateix es va fer en alemany, neerlandès i rus.

En les altres llengües llatines, en canvi, la denominació va afavorir la gran dimensió del rèptil imaginat cercant la denominació augmentativa: això devia passar primer en occità, on s’utilitza l’augmentatiu serpent en front de sèrp per a l’animal; en italià pren el nom de serpentone, augmentatiu de dimensió del nom de l’animal, serpente. I seguint la forma italiana –probablement molt potent en el món dels músics— el castellà en va dir serpentón (mida gran de sepiente) i el portuguès serpentão (en relació a serpente).

Del català, què en sabem? Doncs que les partitures i les descripcions dels segles XVII, XVIII i XIX ben sovint barregen denominació catalana i castellana, com passava en tota l’escriptura d’aquests segles: trobem alguns exemples escrits de serpent i d’altres de serpenton. És reveladora la forma serpan (que entenem amb l’accent a la segona síl·laba malgrat aparèixer en una obra en llengua castellana) escrita per Pere Rabassa a Guia Para los Principiantes que dessean Perfeycionarse en la Compossicion de la Mussica (1726): sembla inspirada pel mot francès, però ben proper al català serpent i allunyat de la llengua castellana en què està redactat el tractat, on seria serpentón.

En els documents, però, no hi trobem, però, cap cas de serpentó. Per què? Perquè en les derivacions de la llengua catalana el final en –ó sempre acostuma a designar un objecte o ésser més petit: carreró, botifarró, mamelló o guitarró (i d’aquí ve la paradoxa amb el castellà guitarrón, que designa l’instrument més gros!). Si fem una simple ullada al Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, de seguida veurem que l’augmentatiu de serp en llengua catalana arreu és el masculí serpent (exactament com hem vist en occità) al costat de serpassa o serpota. Serpent és definit com a “Drac, animal imaginari que el vulgus considera com a evolució d’una serp ordinària que ha crescut molt”. I de seguida hi afegeix una altra accepció, la que ens interessa: “Instrument que és una variant de la trompa, però de forma molt ondulada a manera de serp; cast. serpentón.” No ofereix cap entrada ni a serpenton ni a serpentó... Serpentó seria, si de cas, un diminutiu: una serp ben petita.

D’on vindria, doncs, en català l’ús de la denominació serpentó atribuït al voluminós instrument? No és res més que un calc, una catalanització apressada i maldestre de l’italià serpentone i/o del castellà serpentón que devien sentir alguns músics amb intercanvis internacionals. A partir d’aquest ús va aparèixer en algunes obres d’ambició normativa, com ara la Gran Enciclopèdia de la Música, que devia ser la referència per introduir acríticament el mot tant al Diccionari descriptiu de la llengua catalana (que registra per a l’instrument tant la possibilitat serpent com serpentó) com al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, 2, on ja només apareix serpentó (“Instrument aeròfon de fusta, amb broquet, amb nou forats i corbat en forma de S.”). A Instruments musicals (vocabulari il·lustrat) del Termcat, en un primer moment es va incloure serpentó ara esmenat en serpent.

Serpent, Oms, ca. 1800, MDMB 1756 (Foto: Esther Fernández)

Al Museu de la Música de Barcelona ens ha costat mesos de dubtes a l’hora de triar un camí, però una vegada analitzades i remirades totes les dades, hem cregut que cal optar decididament per la solució serpent, sobretot atenent l’afectació mínima de professionals que al nostre país sonen aquest instrument (menys de mitja dotzena i cap d’ells de forma exclusiva) i que la nostra labor de museu també inclou normalitzar la terminologia musical, especialment la dels instruments. Per això en aquesta primera ocasió d’incloure com a solista de la nostra programació aquest instrument (fet inèdit segurament en els darrers dos-cents anys), hem utilitzat la denominació serpent. L’instrumentista, seguint la mateixa lògica, haurà de tenir la denominació de serpentista (serpentist en anglès, serpentiste en francès –en tractats dels segles XVIII i XIX— i serpentonista en castellà i italià –també des del segle XVIII).

 

Llengua / Animal / Instrument

Francès / serpent / serpent

Anglès / snake (serpent) / serpent

Alemany / schlangen / serpent (schlangenrohr)

Neerlandès / slangen / serpent

Rus / Зме́и / Серпент (serpent)

Occità / sèrp / serpent

Català / serp / serpent (‘serpentó’)

Italià / serpente / serpentone

Castellà / serpiente / serpentón

Portugès / serpente / serpentão