L'exposició explora l'art funerari i els cementiris de Barcelona dels segles XIX i XX, destacant la seva evolució i el seu paper en la memòria històrica i cultural de la ciutat.
L'ostentació funeraria
L’ostentació de l’art funerari i la diversitat religiosa cristiana
Després dels fets sagnants de la Setmana Tràgica (1909), les classes socials benestants barcelonines continuen fent ostentació del seu elevat poder econòmic a través dels projectes funeraris familiars encarregats a prestigiosos arquitectes, mestres d’obres i artistes, cadascun d’ells en els estils artístics imperants en cada moment.
Les classes mitjanes, en el millor dels casos, eren enterrades en nínxols allunyats de les principals vies dels cementiris. I, evidentment, la immensa majoria dels membres de les classes populars, i els marginals, a la zona de la fosa comuna.
Des del mateix moment de la seva inauguració, tant el cementiri del Poblenou com el de Montjuïc, havien disposat d’un recinte per als enterraments de creients cristians protestants.
En general, el manteniment i la reforma de les sepultures, molt senzilles conforme a la seva fe, estaven a cura de delegacions consulars de països com ara el Regne Unit, Suïssa o els Estats Units d’Amèrica.
Plànols