La institució del Corpus a Barcelona al Llibre del Consell
Com eren les primeres festes del Corpus a Barcelona?
La festa del Corpus neix de controvèrsies teològiques sobre la transsubstanciació del pa i el vi. Urbà IV la instaurà per a tot el món catòlic a fi d’afermar el dogma eucarístic, però la implantació definitiva es produí el 1317 quan Joan XXII en decretà la processó com a acte central. Barcelona adoptà ràpidament el mandat papal i el 1320 el Llibre del Consell recull la institució de la festa a la ciutat i la celebració aquell mateix any, fent esment de les vespres, d’un ofici el matí de dijous i la processó a continuació. Aquell any el Corpus va ser el 28 de maig, l’ofici degué ser solemne, amb antífones pròpies i la processó es féu probablement encara a l’interior del temple.
El 1424 el Llibre de les solemnitats explicita les tasques que assumia el govern de la ciutat. Els consellers elegien sis ordenadors i vint ciutadans encarregats de cadascun dels deu trams del recorregut, que sortint de la Seu s’encaminava cap a la plaça del blat (pl. de l’Àngel), seguia fins el Born, anava a trobar el carrer Ample i tornava al punt de partida passant per la plaça de Sant Jaume. Una altra tasca, consistia en confeccionar anualment l’ordre i composició del seguici, configurant els grups i la posició dels missatgers i ambaixadors de ciutats com Mallorca, València, Venècia, Nàpols, Florència, Gènova o Sicília i representants reials que havien de participar.
El Llibre d’algunes coses assenyalades i les Rúbriques de Bruniquer són indispensables per visualitzar l’acte. Abans d’assistir a vespres o a missa major els consellers, ambaixadors, ciutadans, cònsols de la mar, i mercaders es trobaven a la llotja de St. Jaume enramada de fulles i flors i precedits de joglars i trompetes anaven a la Seu. Acabat l’ofici, arrencava la processó. L’obrien les trompetes, la bandera de Sta. Eulàlia i seguien els gonfanons de la Seu i les parròquies, després, en doble rengle, venia un grup amb brandons, els de la Seu a la dreta, els de la ciutat a l’esquerra i darrera totes les confraries d’oficis lluint els seus penons. Les creus processionals precedien un grup d’entre setze i vint persones: síndics, missatgers, ambaixadors, ciutadans de Barcelona i autoritats com el batlle o el Mostassaf. El seguici es tancava amb el pas de la custòdia sota el tàlem d’or brodat amb els senyals de la ciutat. Les deu persones de més rang no eclesiàstiques eren les que en duien els bordons capçats en plata: els cinc consellers de la ciutat lluint les gramalles de seda i vellut carmesí, s’alternaven amb el Veguer, amb comtes com els de Portugal o Empúries, ducs com els de Calàbria o Savoia, infants, prínceps i reis de Navarra, Castella, Xipre, Hongria i el senyor rei quan era a la ciutat.
Durant el dia s’oferien ventalls de diferent sumptuositat, banderetes, aigua almescada i toies o ramets de flors, els carrers eren enramats i algunes places envelades. Des de 1440 es té constància de l’ou com balla al brollador de la Seu i potser també en altres patis i fonts.
Els entremesos s’incorporaren cap a 1380, incloïen des de Melquisedec i els dotze reis fins els apòstols i ben aviat s’hi afegiren els improperis: l’Àliga i els aligons amb vestits de pell, el drac i la Víbria, gegants, diablots i els cavalls cotoners, tots els quals es repintaven, rebien vestits nous o es renovaven a compte de la ciutat. A partir de 1616 es van començar a donar premis per valor de 100 lliures, cosa que obrí encara més la porta a la imaginació i la creativitat popular.
Amb el temps els consellers deixaren d’anar a les vespres de la Seu per anar a matines, cosa que deixava més temps a la promenia o reunió institucional a la llotja de St. Jaume i des de 1542 la processó es feia a la tarda. Si plovia o per motius de força major la festa es prorrogava, havent-se arribat a fer el 31 de juliol, però no es deixava de celebrar.
L’expressió de la festa es va transformar al llarg dels segles però sembla que la processó de Corpus ha estat en tot temps una representació parateatral de la ciutat desfilant davant dels seus propis ulls, en la que tant s’exhibia el rang i dignitat de les institucions civils com se celebrava el misteri del dogma materialitzat en la llum dels ciris, el color de les flors i els penons, el so de les comparses i el repic de campanes, tot, acompanyant el despertar de la natura.
