D’aquesta manera, es va poder oferir a l’espectador/a un recorregut històric i aterrat en el context actual sobre les diverses realitats palestines, i les diverses formes de navegar i entendre el gènere i el cos. A més de poder veure la producció cultural i artística com un llenguatge en el context d’avui dia a Palestina, situant les formes feministes de lluita i resiliència.

Per a la mostra cinematogràfica vam comptar amb la col·laboració de Cinema Palestina ‘Amb Ulls de Dona’ i Nazra Palestine Short Festival, i vam oferir 5 propostes audiovisuals: Restored  Pictures, una peça dirigida i produïda per Mahassen Nasser-Eldin, The Chair de Laila Abbas, The Bus Driver, un film dirigit per Iyad Alasttal, Bomboné de Rakan Mayasi i Memory of the Land de l’artista visual palestina Samira Badran.

Per al debat posterior entorn de les temàtiques que tocaven les propostes, vam comptar amb la conducció de Diana Al-Rahmoun, investigadora en dissidències sexuals i de gènere al món àrab islamitzat antic, i amb les ponents Rema Hammami, membre fundador del Institute of Women’s Studies a la Universitat de Birzeit a Ramal·lah, on és professora associada d’antropologia. Les seves publicacions tracten qüestions enfocades a les dones i el gènere en el context palestí on s’inclouen etnografies de l’espai militaritzat, i de resistència diària i quotidiana, així com les polítiques de gènere de la indústria del desenvolupament i les intervencions humanitàries. I Samira Badran, directora i artista visual palestina que va ser membre actiu en l’escena artística palestina a finals dels anys 70. Ha exhibit a Jerusalem, Ramal·lah, Londres, París, Espanya, en diversos països àrabs, i en el Museu de Washington de Dones en les Arts. Actualment resideix a Barcelona.

Abans de començar amb la reflexió, Diana Al-Rahmoun va contextualitzar el marc de la xerrada, explicant que l’objectiu era repensar les formes de lluita i resiliència feminista, sobretot les que es donen en contextos no occidentals. Així hi ha una tendència a estereotipar i negar el concepte de diversitat quan parlem de la situació de les dones en altres contextos, generalitzant i pensant l’alteritat com a quelcom únic, fix, classificable. Al-Rahmoun va explicar que igual que els moviments feministes occidentals no són considerats com a homogenis, s’ha de pensar el mateix quan es parla d’altres feminismes i lluites en general.

Per a emmarcar el debat, Diana va explicar l’orientalisme, tractant-se d’aquella visió desenvolupada pel crític palestí nord-americà Edward Said, com a marc des del poder, que imposa una mirada primitiva, estereotipada, homogènia i deshumanitzant del que es diu popularment l’Orient Mitjà i l’Orient Llunyà.

Aquesta visió ha construït un imaginari en el qual Palestina és vista com una regió conflictiva, en guerra constant, a la qual se li associa la barbàrie i una estructura patriarcal. S’ha de repensar però, com aquesta mirada realment està travessada per diversos eixos de poder, com el racisme, el colonialisme i la islamofòbia. Per això, Al-Rahmoun planteja: “Potser s’hauria de mostrar Palestina des d’un altre lloc, contrarestant aquest relat creat des d’Occident sobre la visió que es té de Palestina associada al conflicte, sobre les mostres de resistència quotidianes, i les diferents formes de ser dona?”.

A partir d’aquest marc introductori, es van començar a tractar els temes que van articular les pel·lícules, sent els més rellevants la memòria històrica, els checkpoints, la lluita feminista a Palestina, i la producció cultural com a formes d’activisme.

Les ponents van començar amb la memòria històrica de Palestina, apuntant a desmentir la frase “Palestina és una terra sense poble per a un poble sense terra”, a través del film Restored Pictures. En ell es mostra la vida dels palestins durant la colonització britànica, gràcies a les fotografies que va deixar enrere la fotògrafa palestina Karima Aboud de l’època. Aquestes capten la prosperitat de la societat palestina abans de la Nakba, la catàstrofe de 1948, i són un testimoniatge valuós de com Palestina era una societat robusta amb un moviment cultural, artístic, intel·lectual molt actiu, i que desmantella i confronta el relat occidental.

Rema Hammami al seu torn també va parlar de com en aquesta època va arribar la primera ona del moviment feminista a Palestina, format per dones de classe mitjana, i feministes contemporànies com la coneguda Hanan Ashrawi, producte de les moltes onades feministes al llarg de la història de Palestina. Aquí Rema Hammami va recalcar com les dones, a través de la narrativa oral, a més d’arxius, han pogut captar les diferents dimensions de la història i les lluites a Palestina. Aquesta dimensió de preservar la memòria històrica com a forma de resistència enfront dels intents d’eradicació Israeliana segueix molt present en els moviments socials i feministes avui dia.

I parlant de la memòria, Rahmoun li va preguntar a Samira Badran sobre l’ús de la paraula “terra” en el títol del seu curt Memory of the Land (La Memòria de la Terra). Badran va contestar que quan la consciència, o “el cervell, el contenidor de memòria, és agredit, aquesta resiliència es converteix en un territori”. I és que el territori, especialment el geogràfic, és important per a la identitat dels palestins i palestines, ja que “la colonització per part d’Israel ocupa, usurpa i espolia el territori palestí”, argumenta Badran. Així, en la Nakba, més de 420 pobles van ser aniquilats, i avui dia els mateixos palestins no poden accedir als territoris del 48 sense tenir un permís de les autoritats israelianes. Permisos que són sistemàticament denegats. Això ha provocat una situació en la qual molts palestins i palestines de Cisjordània mai han pogut anar al mar. Aquesta és la generació dels acords d’Oslo en els anys 90 on hi ha una memòria molt arrelada, de forma col·lectiva sobre el mar. “Aquest és un atac directe a la terra i al territori palestí”, explica Samira.

Les ponents van passar a parlar també dels checkpoints pels quals milers de palestins i palestines han de passar diàriament, i com aquests són espais de violències que interseccionen amb el gènere i altres eixos d’opressió. Les ponents van defensar que els checkpoints són elements repressius, i Hammami va explicar que ella, en treballar a Jerusalem est, en un dia pot arribar a passar per 4 punts de control, i un viatge de 30 minuts es converteix fàcilment en un de 3 hores. Sobre aquest tema, Hammami va dir el següent: “Els checkpoints ens roben el temps, l’habilitat de planificar, de tenir una rutina, creen un caos, destrueixen el teu món social, és un confinament total, i s’ha convertit en quelcom normal a Palestina”.

Hammami també descrivia les formes de resiliència diària i com la gent ha de desconnectar d’aquesta violència institucional diària i sistemàtica, pensant en altres coses quan passen pels checkpoints, com el mar, en algun acudit o experiència bonica, sense negar el que s’està vivint, però deslligant la consciència i aquesta dominació psíquica per poder sobreviure, com es veu a Memory of the Land. En definitiva, Badran va comentar que “el checkpoint és una metàfora de tota la repressió i colonització a la qual està subjecta el poble palestí”. En aquesta repressió, segons les ponents, cal trencar el relat que es tracta d’un conflicte llunyà, ja que Europa i altres potències occidentals tenen molta responsabilitat jugant un paper decisiu en la connivència amb Israel i la violació sistemàtica de drets humans. Finalment, i per tancar la taula rodona Badran i Hammami van interpel·lar al públic parlant del moviment na violent del BDS (Boycot Desinversions i Sancions a l’Estat d’Israel) “com a eina per poder finalment portar justícia per a l’alliberament del poble palestí i que aquest pugui viure en pau i dignitat”, va expressar Badran.