Balla, transgredeix, VOGUE!
Durant la dècada dels 80, les sales de ball del barri novaiorquès de Harlem van esdevenir l'escenari en què va néixer el voguing, un estil de dansa underground inventat per la comunitat LGTBQ afrodescendent i llatinoamericana per tal de reivindicar i honorar aquells cossos dissidents.
Dissabte 14 de setembre de 2019, la Nau Bostik va vibrar amb l’activitat organitzada per l’Espai Avinyó i conduïda per Galaxia Súmac, activista i voguer i Jayce Ubetta, ballarí de voguing i waacking. Amb aquesta proposta, l'Espai Avinyó va fer una especial aposta per donar també cabuda a aquelles expressions artístiques contraculturals que han estat concebudes des de la necessitat de resistència vers les estructures discriminatòries que dominen formes de ser, viure i sentir. Per tal de poder encarnar la història d’aquest ball transgressor, la jornada va constar d’una xerrada i d’un taller pràctic de voguing. Què és la cultura ballroom, com sorgeix i en quin context? Galaxia Súmac i Jayce Ubetta ens van presentar la cultura ballroom des dels seus inicis i fins a l’actualitat, una escena fascinant, artísticament subversiva i d’una complexitat sorprenent en les seves elaborades regles i formes d’organització social que situa aquesta subcultura urbana en una posició de rellevància.
Ballroom és per sobre de tot comunitat, i emergeix en la Nova York dels anys vuitanta per part dels subjectes minoritzats (majoritàriament dels col·lectius racialitzats, afro llatins i LGTBI) en resposta a una cultura dominant, que els relegava als marges, empresonant-los i castigant-los una vegada rere altra. En una època on no hi havia espai per altres maneres de ser, viure i sentir i on la duresa del sistema abocava a aquest sector de la societat inevitablement a uns marges definits per la prostitució, la misèria i les drogues. La cultura ballroom, més enllà de l’impacte performatiu i estètic que el caracteritza significa trencar amb els patrons identitaris de gènere hegemònics, és comunitat, resistència, empoderament, llibertat i autoafirmació.
Ubetta i Galaxia van fer una llarga exposició entorn de les diferents categories de l’escena ballroom. Destaquem del diàleg:
- Un parell de categories. Realness: És la capacitat de fer-se passar per una persona cis hetero, com a forma de ser acceptada socialment. A banda de la competició, fer una performance a través d’una altra identitat, garantia la supervivència, ja que les persones trans no podien expressar-se lliurement sense patir violència o estar en perill de mort. Vogue femme: Què hi ha darrere de les poses i de l’estètica hiperfeminitzada del vogue femme? Quina història s’està explicant i quina relació té amb el concepte de bellesa normativa?
- Galaxia va explicar que no hi ha un manual escrit sobre cultura ballroom i que hi ha col·lectius de l’escena ballroom que ens explicarien altres teories. Ens va detallar que el vogue femme neix a les presons dels Estats Units, quan les persones trans tenien accés a revistes com la ‘Vogue’. En aquest moment es desenvolupa aquest estil com a manera de re apropiar-se de la feminitat i posar de manifest una crítica vers els estàndards de bellesa blanca normativa.
- Al llarg de la xerrada es van utilitzar imatges i petits vídeos del documental ‘Paris is burning’ o la sèrie televisiva ‘Pose’. En acabar la xerrada va començar un taller que va aplegar més de 50 persones, tot un èxit de convocatòria! Galaxia Súmac i Jayce Ubetta ens van sorprendre amb una ball improvisada, és a dir, una competició entre els i les participants per tal que poguessin lluir la seva “extravagància”.
