Ballar com a gest de memòria, afirmació i resistència en la pluralitat del Marroc i la seva diàspora a la ciutat.

L’Espai Avinyó, en col·laboració amb l’Espai Mosaik i en el marc del cicle Balls, Músiques i Resistències, va acollir el divendres 25 d’abril de 2025 un discòforum sobre el chaabi, gràcies a la dinamització d’Intissar (Chaabi Fusion Studio). La sessió va combinar escolta musical, dansa i conversa compartida sobre aquesta expressió d’origen popular i camperol, vinculada a la feminitat i amb una gran capacitat per expressar tant l’alegria com la resistència.

Segons Intissar, chaabi الشعبي, que significa ‘popular’, és una expressió musical dansada que encara perviu tant en espais formals com informals. En ciutats com Casablanca o Marràqueix ha arribat a gimnasos i escoles de dansa, mentre que en zones rurals es manté en la seva forma tradicional, acompanyada d’instruments com la gaita, el tambor o la darbuka. Més enllà del Marroc, el chaabi travessa fronteres i acompanya celebracions quotidianes a la diàspora, des de berenars fins a casaments. Allà on sona, convoca el cos i la memòria de diverses generacions.

La mirada compartida durant el discòforum també va posar en relleu com el chaabi funciona com una forma de resistència cultural profundament lligada tant a la història del colonialisme com a la lluita antipatriarcal. Ha estat una eina per expressar descontents socials i injustícies viscudes, especialment per les dones. Mitjançant lletres carregades de metàfores i dobles sentits —aparentment alegres—, el chaabi denuncia, a través “del cos com a arxiu viu”, estructures opressives i qüestiona normes imposades pel patriarcat.

Us compartim algunes reflexions d’Intissar:

• “El chaabi és una dansa visceral i popular, nascuda del poble i sostinguda per les dones, que vibra entre l’alegria i la malenconia, entre la festa i la resistència. És una memòria viva que es transmet des del cos, amb força, tendresa i rebel·lia.”
• “Moltes cançons de chaabi, encara que sonin alegres, estan carregades de metàfores que parlen d’abandonament, migracions, pobresa o injustícies socials. És una manera de convertir el dolor en una celebració compartida. Najat Aatabou, una de les meves artistes preferides, va ser silenciada durant més de quinze anys per cantar contra la hipocresia patriarcal.”
• “Diversos artistes van reprendre el chaabi per llançar un missatge anticolonial. La majoria no van poder continuar cantant als riads perquè els governants de les ciutats eren còmplices del poder colonial. Aquests artistes tenien un compromís molt gran i clar amb el poble, i això, evidentment, incomodava l’opressor.”
• “Quan una dona balla chaabi, el seu cos no només es mou: recorda, transmet i resisteix. Cada gest encén memòries apreses sense paraules, mirades heretades, sons escoltats des de la infància. El cos es converteix en un arxiu viu que conserva allò que la ment sovint oblida. El ball és una manera de dir: ‘aquesta soc jo’ i ‘encara hi soc’, des de l’alegria i també des del dolor, des de la memòria i des del present.”