Un espai de trobada i aprenentatge on moure el cos, compartir memòries i reconèixer el dabke palestí com una eina poderosa de denúncia, memòria i solidaritat.

En el marc del cicle Balls, Músiques i Resistències, el 19 de juliol de 2025, l’Espai Avinyó, amb la col·laboració del Centre Cívic Drassanes, vam proposar un taller i xerrada sobre el dabke palestí. Vam comptar amb Shahd Abusalama, artista, escriptora i activista palestina nascuda al camp de refugiats de Jabalia i originària de Beit-Jerja, que utilitza l’art i la paraula per denunciar l’ocupació, preservar la memòria i fer d'altaveu de la resistència del seu poble; i amb Nada Alhasham, palestina de Gaza i supervivent del genocidi, que troba en la dansa tradicional, com el dabke, una manera de celebrar la cultura del seu poble, compartir-ne la resiliència i mantenir viva la seva herència. 

Dabke vol dir “cops de peu”. Vinculat a la construcció d’habitatges, com explica Nada, i també a les feines agrícoles, aquest ball de camperols que simula la collita del blat, avui és una forma viva de resistència cultural: una manera de reafirmar la identitat i la pertinença davant l’ocupació, el colonialisme i l’intent sistemàtic d’Israel d’esborrar un poble. Nada ens va compartir un vídeo recuperat a Internet en què celebrava la seva graduació amb una mostra de dabke. També ens va mostrar com la dansa ha estat sempre una eina de resistència col·lectiva des de la infància i com ha estat utilitzada en accions de resistència política, com al port de Gaza el 2015, en resposta als intents d’Israel de controlar-lo.

Per la seva banda, Shahd Abusalama ens va relatar en primera persona el setge que pateix la seva família a Gaza i ens va mostrar el curtmetratge del cineasta britànic-palestí Musheir El-Farra, And Still They Dance, rodat durant la Segona Intifada, on moltes persones, entre elles la seva àvia, parlen del dabke davant la continuïtat colonial de l’ocupació i del genocidi. Finalment, totes dues ens van convidar a practicar els passos principals del dabke, connectant amb les lluites del poble palestí i posant en valor les arts corporals com a formes de resistència i transmissió cultural.

Aquí tens una selecció d’intervencions del diàleg:

• “Fa segles, quan construïen les cases, les comunitats pujaven els sostres de fang i palla agafant-se de les mans i calcigant conjuntament fins a deixar-los llestos i llisos. Això va començar a fer-se amb ritme, amb amor, i va tornar-se una dansa. Així va néixer el dabke, una dansa comunitària i identitària per als palestins: es balla a festivals, celebracions, partits, graduacions, guerres, davant d’un tanc o de les runes d’una casa. És una manera de ballar junts, en qualsevol situació, amb felicitat i resistència”. – Nada Alhasham
• "Abans de la colonització, la regió estava connectada: la gent podia menjar a Jerusalem, Damasc o Beirut en un mateix dia. Els sionistes van intentar inventar una nova identitat israeliana apropiant-se de la cultura palestina, com el menjar i copiant estils dels pobles palestins. Però no van poder apropiar-se del dabke, perquè expressa la nostra dimensió social, la nostra connexió amb la resta de pobles del Llevant* i la nostra identitat. Avui, el territori està fragmentat i controlat, impossible de travessar, i compartir cultura i tradició esdevé un acte de resistència davant l’aïllament i l’esborrament de la nostra memòria. " - Shahd Abusalama.
• “Al centre de la pèrdua, al centre d’una violència ininterrompuda, cada expressió de la nostra identitat serveix per reafirmar el nostre arrelament al territori i destacar el nostre sentiment de pertinença, dignitat i història. Aquest és el dabke. Mentrestant, Israel vol imposar una narrativa colonial: “una terra sense poble per a un poble sense terra”. Des del 1948 fins avui, aquest discurs li ha servit per consolidar-se com a única narrativa i continuar legitimant-se amb impunitat.” - Shahd Abusalama.
• “Enmig del genocidi que té lloc ara, la gent balla dabke fins i tot entre les runes de casa seva. Des de ben petits aprenem que, passi el que passi, cal ballar junts.” - Nada Alhasham. 

*Llevant (Mashrek): Des de la riba occidental de la Mediterrània, el Llevant seria a l’est, on s’aixeca el sol. En el context àrab, també mirant des de la riba occidental, es coneix com a Mashrek (en àrab: المشرق, “al-Mashriq”). Literalment, Mashrek significa “on surt el sol”. És l’oposat del Magreb (“on es pon el sol”), que inclou els països del nord-oest africà àrab, com Marroc, Algèria i Tunísia. Tradicionalment, el Mashrek inclou: Iraq, Síria, Líban, Jordània, Palestina, Egipte (a vegades inclòs, depenent de qui ho defineix).