L’entrevista que vaig mantenir amb la tia Myriam Amaya va ser un recorregut per la seva vida, el seu compromís amb les lluites contra les injustícies, però sobretot va ser un testimoniatge de dignitat. Myriam Amaya ens va explicar com va tenir el suport de la seva família des que era jove, desmuntant en primera persona el prejudici antigitano existent que ens diu que el Poble Gitano és més misogin i LGTBfòbic que la societat en el qual sustenta el privilegi blanc (payo). Amb una espontaneïtat meravellosa, va narrar els seus primers episodis de vida a Barcelona, on a molt primerenca edat va prendre consciència de la necessitat de lluitar pels seus drets com a dona transsexual i gitana, quan un policia franquista li va insultar dient: “marieta i gitano”. Va seguir explicant-nos com la repressió va ser sistemàtica i cruel i com elles sobrevivien a força d’una barreja d’humor, solidaritat i un coratge incommensurable.

 

La tia Myriam Amaya va fer gala de la seva condició de gitana durant la llarga hora de conversa, mostrant-se orgullosa del que és. Aquest mateix orgull va ser el que li va fer implicar-se en l’organització de la primera manifestació en pro dels drets LGTB en l’Estat Español, que va tenir lloc a la capital catalana. Conscient del que això significa, va fer referència a la similitud amb l’ocorregut anys enrere a Nova York, a Stonewall Inn, on van ser les dones transsexuals racialitzades les que van iniciar aquella lluita que va donar motiu al que avui coneixem com a moviment LGTB. Curiosament l’oblit del paper de les transsexuals racialitzades també va ser comú en els dos episodis ocorreguts en ambdós llocs.

 

Myriam no va dubtar a denunciar el racisme existent actualment en el si del moviment que ella mateixa, juntament amb una quinzena més de persones, van iniciar aquí. Els temples de l’anomenat “capitalisme rosa” no estan pensats per a les persones dissidents sexuals racialitzades. Negres, mores, llatines i gitanes no solament són mal vistes als barris de Chueca o el Gaixample, per tan sols posar dos exemples, sinó són considerades com a foranes en espais que paradoxalment existeixen, perquè dones tan valentes i valuoses com la tia Miryam Amaya i les seves companyes, es van enfrontar als poders de l’estat per canviar la realitat.

 

Sens dubte, després d’escoltar-la, després de sentir-la, em reitero a proposar que la ciutat de Barcelona, amb l’alcaldessa el front, li faci l’homenatge que es mereix, ja que, sense ella i les seves companyes, la ciutat no seria el que avui diu ser. Aquest homenatge arribarà tard, però no fer-ho faria de la meravellosa Barcelona un altre racó més en els quals les vides gitanes queden tapades, emmudides i ocultades.

 

Escrit per l’Espai Avinyó

 

Amb el conversatori, ‘On són les dissidències sexuals i de gènere gitanes?’,  tanquem amb magnificència el cicle Interculturalitat LGTBI. Diàlegs per a una memòria plural, organitzat amb la col·laboració del Centre LGTBI de Barcelona, i que ens ha permès, durant tot l’any 2020, posar complexitat i ampliar la mirada sobre la història oficial darrere de les sigles LGTBI.

 

La generació d’espais de diàleg i creació a través de diferents llenguatges com la literatura, l’escriptura, el cinema, la fotografia,  el videoart, la investigació i els activismes protagonitzats per persones i col·lectius migrants i/o racialitzats, han possibilitat iniciar un llarg camí institucional i dins del col·lectiu LGTBI, de reptes per escoltar i constituir dia a dia una memòria plural del moviment i lluites per diversitat sexual i de gènere en el context de Barcelona.