Des del Espai Avinyó programem dues activitats centrades en treballar la interseccionalitat.

 

El 3 i 4 de juliol de 2018 el Espai Avinyó co-va organitzar amb la Xixa Teatre un taller d'expressió corporal amb Lukas Avendaño, artista, formador, antropòleg i activista muxhe.

 

Al llarg del taller, repensem el cos humà com a eina biològica, cultural i política amb el suport d'eines tant teòriques com pràctiques que ens van ajudar en l'exercici de l'art posat en acció.

 

La muxheidad desafia els conceptes tradicionals de la identitat i del gènere occidentals i ens presenta una manera de viure i entendre la quotidianitat amb una mirada pròpia. L'artista mexicà que us presentem no es guia per les normes rígides de les disciplines artístiques, i això ho converteix sens dubte en un creador genuí i únic.

 

Adjuntem uneix entrevista a Lukas Avendaño.

 

Més que interpretar, serà un procés en el qual jugarem amb la metàfora de la ceba, és a dir, la contenció té a veure amb les capes de la ceba. Com més grossa és la ceba, més capes té, i els exercicis estan dirigits a fer que les persones, en la mesura que considerin, es puguin anar llevant capes. Pot ser la capa del gènere, la capa de la identitat sexual genèrica, de la identitat cultural o del color de la pell, fins que ens quedem només en cors purs.

 

Hi ha moments en els quals ens és útil tenir aquestes capes, però a vegades no. Hem d’anar negociant i cadascú ha de veure què pot oferir per dur a terme un diàleg intercultural.

 

Com t’esperes que es produeixi aquest diàleg intercultural entre les persones del públic?

 

Crec que com un procés, perquè cada individu viurà l’experiència com un procés personal realment. El grau de descontenció és una decisió personal i per a mi és molt important que les persones es trobin segures a l’hora de treure’ns les capes. No tinc expectatives perquè vaig amb la disposició de viure el procés com una decisió personal, perquè si jo ho decideixo estic generant interferències en l’altre.  Quan afirmo que els cossos estan “continguts” em refereixo al fet que tenen també algunes fronteres, llavors serà la nostra decisió si volem tombar aquesta frontera o que sigui aleatòria.

 

Per a mi és molt important que les persones triïn si volen quedar-se com a cor pur o no. També la mateixa didàctica està enfocada a generar relacions de complicitat, i això facilita que la bombolla de seguretat es pugui donar.

 

Què sents quan la gent es va traient les capes en una de les teves performances o instal·lacions ?

 

Per a mi són regals. Just ara, baixant per la Rambla pensava que hi havia molta gent, però que tampoc no interactuava amb ningú. La possibilitat d’interactuar amb el públic i la possibilitat que tenim d’executar una activitat extra quotidiana és un regal. L’altre, encara que sigui un regal que no li agrada, ho rep amb amor.  Cada acte de desconstrucció ho visc com un regal.

 

Com prepares les instal·lacions?

 

He aplicat una metodologia anomenada “antropologia aplicada a l’escenificació”, faig un procés de recerca a través de diferents eines antropològiques. La finalitat de la peça és “esquinçar l’entramat cultural”.  Hi ha persones que estan disposades a ser espectador i no s’exposen, no entren en un estat de vulneració, però al final de la peça surten “rasguñados” i en aquest “raguñamiento”.

 

No es dona el diàleg, però si l’impacte.

 

Exacte, a més la instal·lació està dissenyada per generar imatges, i al coneixement ens hi apropem a través de les imatges. Per tant, si generem imatges, algunes d’aquestes imatges quedaran en el pensament.

 

Quins són els eixos que més costa exposar, és a dir, quines capes costen més?

 

El gènere i la sexualitat, almenys en un context llatinoamericà, aquí ja ho descobriré