Manolo Gómez Romero és pintor gitano, autodidacta, abstracte i flamenc. El seu art busca la inspiració entre els falsetes de les guitarres de la família, emparentats amb Diego del Gastor, el blanc moviment de les parets emblanquinades d'Andalusia i la influència de la dona i la família de Barcelona, grans ceramistes i experts de l'art. Premi de l'Institut de Cultura Gitana en 2012 en la modalitat de pintura i guanyador de la 30 edició del Concurs Artístic Internacional Amico Rom 2023 en la categoria pintura i escultura.

Manolo ens obre les portes del seu taller a Sarrià per parlar amb profunditat sobre la seva trajectòria, les barreres amb les quals es troba un pintor gitano al món de l'art, i com això pot marcar la seva carrera.

El 29 de novembre vas participar en l'activitat Plàstica gitana, organitzada per l'Espai Avinyó, què et va semblar?

Va ser la primera vegada que vaig mantenir un diàleg sobre plàstica gitana a Catalunya, en el qual se'm va oferir un espai per explicar la meva història i reivindicar que es faci alguna cosa per la cultura gitana. A més, em va motivar que l'activitat fos a La Model.

Quan va sorgir el teu interès per la pintura?

Va aparèixer de molt petit, quan vivia en El Coronil, un poble de Sevilla. La meva mare pintava amb calç i a mi em fascinava perquè veia formes: un cavall, un personatge... I quan la meva mare estenia la roba, em parava a mirar l'ombra que feien les peces quan els tocava el sol.

I el flamenc va estar present en aquest procés de començar a pintar?

El flamenc sempre ha estat molt present en la família. Jo soc gitano, i vinc d'una família molt humil i representativa dins del món del flamenc. La meva cosina germana és Juana Amaya, una bailaora molt reconeguda, i els meus cosins viuen del flamenc. La meva mare és del Coronil i el meu pare era de Morón (Sevilla), on el flamenc té molt pes. Però el meu pare sempre em deia que estudiés, perquè el saber no ocupa lloc i que el flamenc sempre el tindríem present.

Jo, a diferència de la meva família, ni sé cantar, ni sé ballar... Solament sé fer gargots. El meu pare, per exemple, em deia "A veure nen, quan pintes una llebre o un llebrer, perquè tu només saps fer gargots".

I ja d'adult, com es va desenvolupar la teva carrera com a pintor?

Jo tenia molt clar que m'agradava la pintura, però que fos pintor no. El meu primer contacte amb el món de l'art es va produir quan vaig conèixer a la meva dona en un avió. Ella ve d'una família que es dedica al món de l'art, la meva família també, amb el flamenc. De fet, jo he après molt del seu món i ella ha après molt del meu. Per casa de la meva sogra, que sap molt de pintura, han passat des de Miró fins a Barceló i el seu pare va ser el millor ceramista del món al segle XX.

Quan vaig venir a viure a Barcelona vaig passar deu anys sent pintor autodidacte. La meva sogra em va portar a veure com els artistes consagrats treballaven en els seus estudis, cosa que o estudies belles arts o no entres. També cal ressaltar que fins que no vaig tenir alguna cosa a dir, ella no em va deixar exposar. Em deia que cal tenir una unitat i un criteri perquè en l'art tots copiem de tots, encara que cal digerir-ho i treure-ho a la teva manera.

I amb les teves obres què vols transmetre?

Considero que la meva obra té molt moviment i alhora equilibri. I equilibrar una obra no és fàcil. La pintura és plana, treballa amb dos plànols i a través del color arriba a la profunditat. El mateix que l'escultura. Per a mi el blanc és la puresa i el negre és la força.

En l'activitat es va desenvolupar un debat al voltant del terme plàstica gitana, realment creus que existeix aquest terme o és problemàtic?

Per a mi la pintura és pintura, ni és gitana, ni és paia. Quan estrenys un pot de pintura, surt un color. En l'art figuratiu, segur que el fet de ser gitano influeix en l'obra, es veuran més connotacions. Jo no la considero com a tal perquè en el meu cas faig abstracció.

Quines han estat les teves referències gitanes?

Al principi jo no tenia referències sobre el món gitano. Les meves referències eren totes paies. No obstant això, hi ha gitanos i gitanes de l'Est que pinten molt bé, però jo no els vaig arribar a conèixer fins que vaig arribar a la primera galeria del món gitana Kai-Dikhas a Berlín. I allí vaig conèixer a Kálmán Várady, a Damian Lebas, després al meu amic Gabi Jiménez. He conegut a molts artistes gitanos que són de la nostra generació.

Per a tu Helios Gómez va ser un dels grans referents?

Per a mi Helios és l'artista gitano referent d'Espanya. A veure quin artista d'Espanya té sis dibuixos en el Reina Sofia? Per a mi és el gran pintor per excel·lència.

I a part del Reina Sofia, has vist en altres museus obres d'Helios o d'altres gitanos?

Malgorzata Mirga-Tas és una artista polonesa que té actualment una exposició extraordinària al Centre Andalús d'Art Contemporani. Va triomfar l'any passat en la biennal de Venècia.

Has pogut exhibir alguna obra a Barcelona?

La meva primera exposició va ser a la Fundació Josep Llorens Artigas. La segona, a Mallorca, en la galeria Sa Pleta Freda, que era dels antics marxants de Miquel Barceló. Allí vaig vendre les 40 obres que vaig exposar. I a Barcelona he exposat a la Galeria Ignacio de Lassaletta que ja ha desaparegut. I en els cellers Mas Blanch i Jové.

A part de la pintura, t'agrada fer un altre tipus d'art. En el teu taller ens has ensenyat algunes escultures.

Sí, he fet escultura i gravat.

Quina imatge s'ha construït del poble gitano en la història de l'art?

La majoria dels pintors paios han representat als gitanos a través d'imatges catòliques, i vinculant-los amb la pobresa. Si fossin pintors gitanos serien altres imatges. En ser els gitanos una minoria ètnica, no interessa mostrar el seu treball. Antigament, el que era gitano i pintor, no deia que era gitano per por que no es mostressin les seves obres. La meva pintura no té res a veure amb la del segle XVII, XVIII o XIX. Des del segle XIX fins a l'actualitat han canviat molt les circumstàncies. Avui jo reivindico que jo soc gitano i amb orgull.

Però, malgrat que han canviat les coses, encara costa veure en el context espanyol o català pintors gitanos, estàs tu i Lita Cabellut...

Sí, és molt difícil, m'agradaria que hi hagués molts nens gitanos que pintessin. A mi m'ha costat 30 anys i encara no he arribat enlloc. La cultura, a cert nivell, és un negoci, perquè el galerista s'emporta els seus diners, el fotògraf els seus i l'assegurança per cobrir el desplaçament de l'obra. Tot això val molts diners, per això s'incrementa tant un quadre.

Com creus que un galerista et llegeix a tu o organitza a l'artista cap a un lloc o cap a un altre? Com opera aquesta classificació?

Opera de la següent manera: o ets bo o mediocre.

I qui decideix què és ser bé o no? No pot haver-hi una mica de subjectivitat en l'elecció de l'artista?

Simplement, estar al moment concret amb la persona adequada. I després depèn de si l'artista és bon comercial i pot vendre la història. Si l'obra és genial, però l'artista no la ven bé, pot ser que no arribi enlloc.

Com ja he esmentat, això és un negoci. L'artista pot optar anar per lliure o contactar amb la galeria.

Quina és la presència d'obres gitanes a la ciutat?

És que no es pot distingir en una obra entre si l'artista és gitano o paio. Per a mi la gent no compra obres perquè els agrada, compra noms, perquè sap que això es revalorarà.

El món dels museus és una altra cosa, ja entrem en un altre nivell. Jo tinc una obra en un museu d'Alemanya i el van comprar en una galeria, però és excepcional.

Què ha passat perquè estiguis en un museu d'Alemanya i no en un museu de Barcelona? Com arribes a Alemanya?

Vaig arribar a Alemanya a través del director de la Galeria Kai Dikhas de Berlín. Quan el 2012 em van donar el Premi Nacional de Pintura Gitana, Miguel Ángel Vargas em va dir que li enviés un book a Berlín. I ell al cap de poc temps em va contestar per dir-me que podíem fer una col·lectiva, que va anar bastant bé, es van vendre moltes obres, la qual cosa no era fàcil. Després vam fer una individual i des del 2012 fins ara és amb qui treballo. I des d'aquí es va produir la meva expansió al món de l'art.

El Premi Nacional de Pintura Gitana no té presència al circuit museístic espanyol. A què creus que és degut?

Perquè no els interessa, no miren a artistes gitanos.

Has hagut d'enderrocar molts murs per poder arribar fins aquí?

En tots els camps cal enderrocar murs, però al món de l'art crec que més. En l'art, als gitanos sempre ens associen amb el flamenc, no es poden imaginar que puguem ser pintors, escultors o escriptors. Quan em van donar el premi Amico Rom a Itàlia, vaig conèixer a un gitano d'Argentina que va quedar segon en el Premi Planeta. Per arribar fins allà va haver d'enderrocar moltes barreres.

Per tant, per ser gitano, encara cal enderrocar més murs. Crec que la manera d'enderrocar-los és a través de l'estudi, de la cultura... Encara que sigui molt difícil perquè sempre et posen traves. Igual que a l'hora de llogar una casa o aconseguir un treball, encara que tinguis un gran currículum, per ser gitano, no t'agafaran.

Helios Gómez potser ara és més reconegut, però va haver-hi un moment en la seva vida, la seva trajectòria, que no se li reconeixia com l'artista que és.

Qui el reconeix? A mi m'agrada molt, però jo soc gitano, tu surt fora i pregunta qui és ell. El problema és que el món de l'art és un gueto molt elitista. No entra qualsevol. A més, dels artistes vius no parla ningú, de l'únic artista viu que es parla és de Miquel Barceló.

Què creus que és necessari que canviï en el context de Barcelona?

El problema és que les galeries tendeixen a desaparèixer. A Espanya solament es ven a Madrid, a Bilbao i a València. Fora es reconeix més el món de l'art que aquí. En 1992, tothom volia venir a estudiar a Barcelona, perquè era referent en el disseny. Després va ser Nova York, París i ara Berlín. Això va canviant com la vida mateixa, però els gitanos continuem ocupant menys espais que els paios.

La història de l'art no fa més que plasmar les imatges que té la societat de les persones gitanes. Com fer per crear un llenguatge nou en l'art que no trenqui amb aquestes imatges?

Qui és la persona gitana que ho valorarà? Ho valorarà un paio o paia? Al final el món de l'art és economia pura. I de cara a la societat depèn de qui ho signa tindrà un valor o tindrà un altre, encara que siguin els mateixos quadres.

I com podem canviar això?

Encara que és molt difícil, crec que ajudaria si algun museu de Barcelona muntés alguna exposició que ressaltés al poble gitano. Cal visibilitzar que els gitanos no solament fan flamenc i sento que, a través de la cultura, es pot canviar la imatge que es té del nostre poble.

En l'activitat es va reivindicar la rehabilitació de la capella d'Helios Gómez. Això pot ser alguna cosa que podrien fer les institucions?

Sí, és molt important que allò sigui un espai cultural i tenir molt present que un gitano ha pintat la capella gitana. Reivindico que no totes les expressions artístiques que poden fer els gitanos es resumeixin en el flamenc, que un gitano pot ser pintor.