'Microhistòries de la diàspora. Experiències «encarnades» de la dispersió femenina' és un projecte de La Virreina Centre de la Imatge amb el suport de Programa Barcelona Interculturalitat comissariat per Tania Adam, periodista i productora cultural, fundadora i editora de Radio Africa Magazine. Aquest projecte vol construir narratives conjuntes a través de diverses veus femenines racialitzades, emigrades o bé que pateixen algun tipus de discriminació. Artistes, acadèmiques, escriptores i poetesses, s’uneixen per abordar “la diàspora”, un concepte que posa el punt de mira en les barreres de la inclusió i l’exclusió, de manera col·lectiva o individual, afectant la identitat en la quotidianitat.

 

El dimecres 19 de juny es va celebrar la sessió 'Microhistòries. Imaginaris alienants de la vida quotidiana' amb la participació de Karo Moret Miranda,  llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona i màster en Història del Món per la Universitat Pompeu Fabra, investiga el patrimoni africà i les seves diàspores al Carib, el seu objectiu és avaluar la influència de la religiositat africana en el coneixement occidental; Carlos Delclós, sociòleg, escriptor i membre del col·lectiu editorial de Roar Magazine, doctor en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra; Cristina Velásquez, sociòloga, la seva trajectòria personal i professional ha estat marcada pels treballs feministes i interculturals; i Rebecca Close, investigadora, escriptora i traductora, experimenta en metodologies de recerca i producció artística des dels feminismes.

 

Emmalaltir, afeblir-se, ser víctima de crisis nervioses o alienar-se pel sentiment de “no pertinença” són situacions que difícilment es conceben dins de l’anomenada síndrome d’Ulisses, un mal que s’atribueix a qui emigra per factors vinculants com la soledat o el sentiment intern de fracàs, de por o de lluita per sobreviure. Però la complexitat emocional en la diàspora també té components socials i culturals –sociogènesi– que travessen els cossos i passen pels imaginaris, els estereotips i els prejudicis que recauen en la quotidianitat dels cossos diaspòrics.

 

Des del naixement ja operen els imaginaris socials. S’hereten? Sens dubte són hereditàries unes formes de relació i com les determina el poder. Raça, cultura, identitat. Classe social. Sexe i sexualitat i gènere. Religió. El vestit. Tot el que és visible és objecte de representació visual, estereotipada. El cos ve al món nu i, de seguida, és gènere, és raça, encara que no existeixin les races, és vestit i està encadenat a uns imaginaris socials que l’empresonaran per a tota la vida. Els imaginaris socials són sostres de vidre.

 

Els rols socials, l’educació, les institucions, els mitjans de comunicació construeixen els imaginaris, i els imaginaris es construeixen a partir dels primers. Reforcen el poder i debiliten l’altre. Per entendre l’alteritat, la redueixen a través dels imaginaris socials; la fan tan complexa que ja no poden abordar-la, ja no poden dominar-la, i així acaben tancant l’altre en simplificacions alienants, de tan reduccionistes que són. Al final, fins i tot les persones se subjecten a aquest reduccionisme, a aquesta imatge plana i agafadissa que esborra, que oculta tota la multidimensionalitat dels subjectes en la diàspora. En els imaginaris socials neix i es perpetua la subalternitat, allò patològic, allò normatiu. També la minoria, la minorització?