Museus (Im)possibles | Curiositats contra-naturals

Diàleg obert sobre el sistema de classificació occidental de la ciència i les seves conseqüències històriques i actuals sobre la vida.

El 29 de maig del 2024, l'Espai Avinyó i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona organitzen una nova edició del cicle Museus (Im)possibles. De la mà de l'artista Iki Yos Piña Narváez visitem una de les seus del museu en el parc del Fòrum on s'allotgen les instal·lacions destinades principalment a programes públics: exposicions, tallers, conferències i mediateca.

Iniciem la sessió amb la invitació de Iki a "recollir lliurement sensacions" de l'exposició permanent «Planeta Vida», i a detenir-nos en dues de les illes temàtiques que formen part substancial del discurs científic i relat museogràfic del museu: «Classificació i nomenclatura» i el «Gabinete Salvador». 

Des d'un cos cimarrón i tecnologia ancestral de fugida travesti, Iki s'enuncia i proposa algunes claus historiogràfiques per abordar el que han suposat les cròniques "d'aventures i exploradors de curiositats" i el desenvolupament que va suposar en els mètodes de captació i classificació occidental de la naturalesa i "altres" cossos considerats no humans.

Aquests mètodes, derivats de la matriu moderna colonial de gènere, s'han basat en un sistema cisheterosexual normatiu i biologicista. En aquest sentit, Iki ens convida a reflexionar sobre la fabulació contranatural que suposen els cossos travestis, mentre que es constitueixen en "exercicis vius de contrabiologia".

Destaca i reivindica en la seva intervenció la idea de "l'inclassificable" i "la inseparabilitat" d'allò viu; "de la naturalesa en el nostre cos i del nostre cos en la naturalesa". De com la separació entre cultura i naturalesa, el natural i el no-natural, s'han materialitzat en dispositius i mentalitat colonial, com la ginecoobstetricia, les pintures de castes i mestissatge, zoològics humans, exposicions universals i els propis museus (inclosos els museus d'art, d'història i científics).

Seguidament, Iki il·lustra, amb exemples de diverses disciplines, com la construcció del discurs científic com a dispositiu de veritat i la cosmofobia, ha anat acompanyat del projecte colonial. Aquesta construcció ha validat l'espoli, l'extractivisme, l'experimentació i la "bestialització dels cossos negres" en nom de la ciència. Així mateix, ha contribuït al "desagençament de cossos indígenes", que van ser transportats i exhibits com a objectes, amb la mateixa connotació política, filosòfica i jeràrquica que observem en molts aspectes de la vida contemporània.

Enfront d'això, alguns membres de l'equip del museu suggereixen que és necessari distingir entre el mètode científic com a eina per construir coneixement i els biaixos i interpretacions que poden estar influenciats per relacions de poder històriques. Reconèixer aquesta diferència implica estar oberts a revisar els criteris per classificar i jerarquitzar categories, per identificar quan es tornen totalitzants. Fins i tot planteja un debat ontològic sobre si només hi ha una realitat/món o hi ha diverses realitats/mons, i com afecta la forma de repensar el museu.

En una simultaneïtat entre la possibilitat i la impossibilitat de tenir un museu que sigui crític amb la seva col·lecció i història, que habiti la contradicció i la incomoditat, i que debati amb les participants de la sessió, s'esbossen propostes que intentarem recollir aquí:

  • Crear espais per a múltiples relats: Existeixen dues sales buides tancades en l'exposició que podrien convertir-se en "dues portes" de possibilitat com contradiscursos o contranarratives per impulsar un exercici d'imaginació radical i justícia sanadora enfront d'un "museu de les absències". En aquests espais es podria reflexionar sobre formes de coneixement no hegemòniques que escoltin "la naturalesa" i reescriguin el futur que escapi de classificacions ancorades en el binarisme i que possibilitin un exercici de desclassificació i contraclassificació.
  • Una altra forma d'exposar (o no) algunes espècies, que respectin la seva biografia i individualitat, al mateix temps que reflecteixin la inseparabilitat i la seva participació en un entramat orgànic amb altres espècies i amb la naturalesa en general. Això implica evitar la sensació de tancament i atomització de la naturalesa.
  • Reconèixer quan s'explica l'illa de la "Classificació i Taxonomia", la ficció de neutralitat, objectivitat i consens de les ciències naturals: assenyalant com actuen relacions de poder a l'hora d'imposar categories esbiaixades, la utilització de criteris binaris en la classificació i les conseqüències que podem trobar en algunes jerarquies classificatòries homogeneïtzants i unilaterals en la societat. Per exemple, es podria agregar un apartat d'història de la ciència que evidenciï algunes conseqüències d'aquestes classificacions com el racisme científic que va justificar l'esclavitud o la patologització de l'homosexualitat o cossos trans.
  • Quan s'explica "L'Evolució" ressaltar o resignificar la idea d'evolució desvinculant-la de progrés occidental.
  • Situar el rol dels exploradors i científics en les antigues colònies: fer evident i crítica la figura dels exploradors i científics moderns, quant a la seva participació en el projecte colonial d'occident, la producció científica i la col·lecció del museu. Això implica, contextualitzar millor el "Gabinete Salvador" i la seva relació amb els viatges i expedicions científiques emmarcades en relacions colonials.
  • Evidenciar la traçabilitat de l'exposat o col·leccionat en un museu de ciències naturals: "El recorregut entre el museu i el territori de l'espoliat: Guinea Equatorial, Filipines, el Marroc, Abya Yala i el Carib".
  • Cal assenyalar la relació entre la història moderna de la ciència occidental i la dominació de la naturalesa, extractivisme dels recursos i l'espoli en territoris avui dia. Connectar amb la realitat contemporània i visibilitzar problemàtiques concretes com les dels minerals en llocs com el Congo o Xile, per exemple.
  • Finalment, Iki convida a pensar que quan es planteja esborrar alguna cosa "incòmode" per a la història o la col·lecció del museu, convé estar alerta de si això no seria una sortida "fàcil" per resoldre-ho i hauríem de preguntar-nos abans: Com es manifesta aquesta absència, encara que no es vulgui explicar o s'hagi esborrat? Com reconstruïm un arxiu a partir de les absències? Què passaria si estigués? Com estaria? Com volem recordar-ho? Qui genera la curadoria per recordar aquest cos exhibit? Resulta crucial recordar i mantenir sempre aquesta tensió, reconeixent que va haver-hi robatori i destrucció d'uns sobre uns altres i que això encara no ha cessat.

Compartim bibliografia recomanada per aprofundir en el debat: