Museus (Im)possibles | L'art nacional i els seus altres
Abdel Aziz El Mountassir i Salma Amazian obren múltiples finestres a la reflexió historiogràfica i artística sobre l'art modern català, en una nova edició del cicle Museus (Im)possibles en el Museu Nacional d'Art de Catalunya.
El dimecres 16 de març, l'Espai Avinyó presenta una nova sessió del cicle Museus (Im)possibles en col·laboració amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Convidem a la investigadora i activista antiracista Salma Amazian i a l'actor i activista Abdel Aziz El Mountassir a repensar, a través de la seva pròpia pràctica creativa i investigativa, la mirada en relació amb els imaginaris occidentals sobre la diversitat cultural present en la proposta expositiva del museu, aprofitant també el camí obert per L'Obrador, projecte d'acció comunitària del museu en construcció.
La sessió d'aquest cicle comença amb una intervenció performativa d'Abdel Aziz, un monòleg enfront de la pintura 'La batalla de Tetuan' (1863-1873) del pintor Marià Fortuny a la sala "Crònica" de la col·lecció d'art modern del museu. Abdel Aziz reacciona i comença a descriure el quadre de Fortuny així:
“Estoy frente a un cuadro, ¡madre!, de un pintor de alquiler, le pagaban para retratar bien las guerras y a los vencedores (...) madre, el pintor intenta pintar la sequía… ¡La tierra es igual que aquí, de verde por el mes de primavera! (...) igualmente ennegrece las caras de los vencidos como los hermanos Verraux ennegrecen con betún la cara del bosquimano africano de Botsuana, ¡para decir esto es África!...”
En la sessió de treball posterior, Salma continua dialogant amb l'acció d'Abdel Aziz, el públic assistent i la resta de la col·lecció. Fa un passeig per les seves impressions a les sales dedicades a l'art modern on la mirada dels pintors bohemis del segle XIX, els seus pintors i col·leccionistes burgesos i les categories de la Història de l'Art on se'ls inscriu, van configurant el "relat del vencedor que celebra el colonialisme a través del triomf militar relacionat amb la colonialitat del poder i el triomf cultural, relacionat amb la colonialitat del saber i de l'ésser".
Ressaltem algunes reflexions que van sorgir del diàleg:
- El Rei Alfonso XIII, també anomenat "l'Africà" per començar la guerra del Marroc, és un dels protagonistes fonamentals de la història espanyola del segle XX. Va ser aquest rei el que va inaugurar el Palau Nacional, avui seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya. En aquest sentit, a les sales d'art modern del museu, és possible identificar la continuïtat entre les exposicions universals de 1888 i 1929 i un "esperit de celebració del triomf colonial" en elles. És aquí on és possible veure la consolidació de la representació pictòrica orientalista i racialitzant de les poblacions nord-africanes en l'art català.
- Quin tipus de relació guarda la representació de "els altres" en el museu amb els llocs d'enunciació presents en el relat de les seves sales? Davant aquesta qüestió, Salma proposa que més enllà de prestar massa atenció sobre el relat que se'ls dona a les comunitats racialitzades, seria més interessant analitzar quin és el relat que se li està oferint a la població blanca sobre ella mateixa, sobre la seva pròpia història i sobre el que entra i el que no en la idea d'"art nacional".
- Algunes representacions de l'altre que apareixen en el museu constitueixen la mirada occidental i de superioritat racial que és dirigida per i per a la burgesia i bohèmia catalana. Aquestes i altres avantguardes artístiques, "encara que intenten fugir dels privilegis de la burgesia, acaben servint-se d'ella", apunta Salma. La representació de dones gitanes per Isidre Nonell presents a la sala del miserabilisme són un exemple més d'aquestes lògiques.
- Enfront d'això, Salma es pregunta sobre possibles problemes en els esforços d'inclusió que puguem engegar per superar "les absències"? La inclusió de la diversitat, realitzada a través de programes educatius estesos a la infància i població racialitzada, necessita tenir en compte les violències simbòliques d'alguns relats que algunes peces del museu puguin continuar reproduint (tal és el cas de Lina Ódena de J. Pons). En aquest sentit, Salma acaba preguntant-se si és possible que un museu d'art nacional pugui desprendre's dels relats colonials de l'"altre"? És possible trencar el silenci davant la crítica a aquests relats?
