Reflexions sobre el relat museogràfic del museu i la seva interrelació amb les nocions històriques i contextuals del que s’entén per diversitat, racisme i música.

L’Espai Avinyó i el Museu de la Música van coorganitzar una visita a l’exposició permanent del museu dins del cicle Museus (Im)possibles, de la mà de Miguel Ángel Vargas, investigador i artista independent, i Edna Sey, cantant, creadora, artista i activista.

La sessió va començar amb una xerrada de Miguel Ángel, va continuar amb visites guiades amb àudioguies per grups, una posada en comú per compartir impressions, i va concloure amb una sorpresa musical i una reflexió final d’Edna.

L’objectiu de la sessió va ser reflexionar sobre la música i les sonoritats del relat museogràfic de l’exposició permanent, i proposar accions per connectar-lo amb les expressions musicals de les diàspores i comunitats de la ciutat. Aquesta proposta es va alinear amb l’objectiu del museu de promoure el diàleg entre emoció i pensament —més enllà de conservar patrimoni— i oferir un espai d’acollida i relació amb la música, vinculat a l’Auditori, l’ESMUC i una biblioteca-espai de documentació musical de referència.

A la seva xerrada, Miguel Ángel va analitzar el flamenc com un tema "problemàtic". Hi va abordar la història del poble gitano, posant èmfasi en la seva resistència a les lleis discriminatòries imposades al llarg dels segles i en l’obsessió desmesurada de la noblesa per la cultura gitana, que va derivar en la institucionalització del flamenc com a marca de l’Estat espanyol. Això va crear una escissió entre el flamenc i el llegat romaní. Ho va exposar des d’una perspectiva situada, com a mediador cultural a la Factoría Cultural de Sevilla, on promou la mediació entre les comunitats gitanes i les institucions, així com l’ús de les arts flamenques com a eina crítica i antiracista.

Durant les visites i la posada en comú, Edna Sey va plantejar preguntes clau:

• Quina és la visió de música que relata aquest museu?
• Què vam sentir en veure-la?
• Quines mesures concretes podíem proposar per obrir el museu a diverses expressions musicals de les diàspores i comunitats de la ciutat?

Aquestes van ser algunes de les propostes i reflexions sorgides del diàleg:

Sobre la representació:

• Es va destacar la representació de la ciutat i de Catalunya a l'exposició permanent, en contrast amb la manca de visibilització de la població actual, a diferència del que reflectien els programes públics del museu.
• Es va proposar revisar les possibilitats de diàleg que podien generar les més de 200 escoles de ball de Barcelona amb la col·laboració del museu.
• Es va subratllar la necessitat d’incloure la perspectiva romaní i la contribució de la música gitana a la història de la música universal, posant especial atenció a l’instrument címbalom, i a Barcelona, reconèixer la rumba catalana com a part essencial de la narrativa cultural del museu.

Sobre els instruments a la col·lecció:

• Es va remarcar la manca d’instruments i la pluralitat de memòries que aquests podien vehicular, incloent-hi la veu com a instrument dins del discurs museogràfic.
• També es va denunciar la presència d’un règim disciplinari que limita la comunicació i invisibilitza certs instruments i veus —com el llaüt cubà i àrab, la clau cubana, els tambors o el güiro— i com les seves històries poden quedar diluïdes dins d’una narrativa única.

Sobre la narrativa:

• Es va qüestionar la narrativa universal en contrast amb el relat sobre “els altres”, i es va posar en relleu la visió elitista, classista i colonialista que pot impregnar la proposta expositiva.
• Es va proposar repensar la temporalitat d’un museu de música.
• Es va destacar la necessitat de considerar la diversitat i el racisme com a conceptes interrelacionats dins l’àmbit museístic, i evitar separar-los en les polítiques institucionals.
• Finalment, es va remarcar la importància de parlar sobre el cos i la veu en un museu de música, fent-los part activa de la narració.