Ha fet del temps un dels temes favorits d’ensenyament i pensament. No presumeix d’haver trobat l’herba de la immortalitat, però sí creu que és possible mantenir una vitalitat juvenil fins al final de la vida si la infància i la vellesa formen un anell. Si guardem dins del pit la flama inicial que s’encén en el fil de la innocència i del pur desig de viure. En les seves reflexions fa aflorar a la superfície el deu que brolla del passat. I xifra un dels grans mals de l’època en la pèrdua de la temporalitat, doncs en el seu esclat atòmic ha dissolt la continuïtat del temps en l’incert tic tac dels rellotges…

Amb motiu de l'activitat Diàlegs Universals: Mirades diverses. Repensem el temps, organitzada per l'Espai Avinyó el proper dijous 28 de febrer, conversem amb el filòsof i teòleg Raúl Gabás sobre el temps.

Què és el temps per a vostè?

Per mi és una font interior, que es pot dilatar, contreure, oblidar, perdre, recuperar, tornar a buscar, matèria d’escriptura… El temps és el més íntim que porto dins. El temps és el que queda de mi.

Es podria afirmar que no existeix una definició universal del temps? És el temps una construcció social/cultural?

Es pot parlar tant sobre el temps! Les opinions són tantes que és difícil reunir-les en una sola. No obstant, jo distingeixo dos camps del temps: el temps físic i el temps de l’ànima. Per entendre el temps físic comptem amb múltiples teories des de la Grècia clàssica. La primera definició del temps físic ve d’Aristòtil i està emmarcada en la teoria geocèntrica del món.

Més endavant, les teories de Newton van entendre l’espai i el temps en un sentit absolut; des d’aquest punt de vista el temps és un fluir que no té principi ni fi. Finalment, va arribar la teoria de la relativitat d’Einstein que afirma que el temps no és absolut, sinó que depèn de la massa. A més massa, el temps es ralenteix, mentre que a menys massa va més de pressa. Un exemple és el de la paradoxa dels bessons: si dos bessons són a la terra i un d’ells viatja amb una nau espacial a la proximitat de grans masses d’energia, a aquest, el temps li corre més lentament. I el que es queda a la terra prop d’una massa tan gran, li corre més de pressa. En tornar a la terra seria més jove que el que s’ha quedat aquí. El temps es contreu i, per tant, és relatiu a la massa. Segons la teoria de la relativitat, hi ha temps diferents segons les masses gravitatòries, de manera que no podem parlar d’un temps universal.

Davant d’això està el temps de l’ànima o temps psíquic, aquell que percebem. Hi ha una gran trajectòria històrica en l’estudi de la relació entre el temps i l’ànima. El primer estudiós és Plató, a través de la imatge ptolemaica del món. El primer que va crear Déu va ser l’ànima i l’ànima va posar el ritme als astres. Per això diu que el temps és la imatge mòbil de l’eternitat immòbil. La veritable sabedora del temps és l’ànima, que seguint la seva llei interior, fa el cercle dels astres.  Aquesta imatge del temps platònica és circular. No és fins a l’arribada del cristianisme que en occident es comença a introduir una idea lineal del temps “de l’ànima”.

I aquesta concepció del temps lineal té a veure amb la forma en què la societat occidental percep la vida. Una persona occidental ha après a veure la vida de forma lineal, això vol dir que les coses que passen no tornen. Quin és l’origen d’aquesta concepció?

La bíblia explica que els jueus esperen al messies i amb ell, arribarà l’apocalipsi, el final del món i el començament d’un nou cicle i una nova terra. Per tant, no hi ha cicles que es reprodueixen en el cristianisme. Aquesta idea de la temporalitat ha influït en tota la nostra mentalitat. El progrés sense fi és un producte occidental. Encara que no ens adonem, les utopies són concepcions de la nostra cultura sorgides del cristianisme.

Tota la teoria marxista és lineal, passa per una sèrie de fases que acaben portant a un món comunista que representa la fi de la història. És curiós que fins i tot quan pretenem ser ateus, com és el cas del marxisme, acabem recorrent a la cosmovisió cristiana del món.

Aquest és el temps dels físics i dels filòsofs. Però, com experimentem el temps en la vida quotidiana?

Existeixen moltes modalitats de temps. Per exemple, dins de la nostra societat occidental, distingim entre el temps objectiu i el temps propi o el de la pròpia vivència. El temps objectiu és el temps laboral, és un temps públic i ens absorbeix gairebé el 80% de la nostra vida: 5 dies laborables, 2 dies de descans.

Per contra, el temps propi és aquell que ens pertany. Aquell en el qual ens trobem amb nosaltres mateixos i experimentem la nostra vivència interior. La vida ens pot passar desapercebuda i moltes persones s’avorreixen quan no els ofereixen el temps organitzat.

Tal com hem dit, les societats occidentals contemporànies estructurem el temps d’una forma lineal: present, passat i futur. Com afecta la concepció del temps lineal a la nostra vida quotidiana? La presència constant del rellotge, l’acceleració… Quina és la relació entre la concepció lineal del temps i el capitalisme?

Existeix un fenomen en la nostra cultura occidental: l’acceleració del temps. El futur ha envaït la nostra història i la nostra vida. Obliguem al futur a que sigui ja, ara. També omplim l’espai del futur. Al costat d’això, sorgeix el sistema d’hipoteques i deutes. Els diners que guanyarem durant 40 anys està gastat ja, ara. Els estats anticipen mitjançant el deute públic els diners del futur.

Aquesta anticipació de futur significa que vivim al màxim i produïm una gran quantitat de deixalles. Les generacions futures ja han de fer front a les deixalles i deutes que deixem. Per tant, estem restringint el temps dels futurs. És una modalitat del temps lineal, cristià i futurista.

L’altra gran manera de concebre el temps és la concepció circular del mateix, majoritària en moltes societats orientals. Ens podria parlar de com és aquesta concepció circular del temps i el que implica per a les cosmovisions dels països que així ho entenen?

Les cultures de l’etern retorn obeeixen al nihil novum sub sole ‘no hi ha res nou sota el sol’ que significa que el cicle es repeteix eternament, tret que hi hagi una redempció en el nirvana i l’ànima pugui preparar-se de cara a aquesta redempció. Es tracta de l’existència del karma; el que ha fet l’ànima en tota la seva vida i, en successives reencarnacions, va purificant-se de la maldat de les reencarnacions. Per contra, el cristianisme sosté que, després de la mort, la destinació de l’ésser humà queda segellat per sempre. No existeixen els cicles. Aquest temps diferent ha marcat la civilització occidental en un grau profund.

El nirvana seria doncs, el punt d’inflexió entre el cristianisme i la cultura oriental, moment en què s’acaben les reencarnacions i es tanca el cercle; un “fi de la història” com sustenta el cristianisme.

Coneix altres maneres de concebre el temps, més enllà del lineal i circular?

A l’Àfrica preval el passat al futur. Li concedeix menor realitat al temps, en canvi és molt més donat al record. Tot l’important ha succeït abans. La projecció és el record, els avantpassats. Per això és tan important tenir fills, per conservar el record.

Creu que s’ha tendit a pensar que la concepció lineal del temps, considerant que el temps lineal i tot el que se li associa (per exemple la idea de progrés) és universalment vàlida? Quins efectes té la imposició d’una manera d’estructurar el temps sobre la base d’una concepció lineal en societats que ho entenen de maneres diferents?

Occident exerceix una pressió als “països en desenvolupament”. En la mesura en què es desenvolupen s’occidentalitzen i tendeixen a absorbir la seva vivència del temps i a sotmetre’ls al temps occidental. Sotmetre aquests pobles a l’esquema occidental és sotmetre’ls a la crisi en què nosaltres estem ficats. Fins ara hem parlat de la cultura del benestar però a mi em fa l’efecte que el que veig és un malestar generalitzat. Una sensació de fracàs al no poder aconseguir les metes que exigeix la societat.

Paral·lelament, a mesura que estenem la concepció occidental i la nostra forma d’anticipar la vida del futur, portem el planeta a l’autodestrucció. D’altra banda, no veig adequat que tots els països s’occidentalitzin sense més. Haurien de romandre amb les seves cultures i que ells desenvolupessin la seva pròpia ciència i tècnica subordinada a la seva cultura. Estem davant el perill que una vegada descolonitzat el món, ho seguim colonitzant amb la nostra mentalitat.

Jo sóc partidari d’un panculturalisme on els representants de les religions dialoguessin i reflexionessin entre ells, sobretot sobre l’acceleració del temps i de la indústria, i fessin un esbós de tècnica de supervivència que permetés estructurar-se en harmonia amb les cultures antigues.

On arriben els límits de la influència occidental?

A occident es consumeix el temps intern i el de l’ànima. La producció de propaganda és tan forta que omple totalment els nostres espais i no dóna lloc al desenvolupament del temps propi. Europa corre el perill de perdre les seves pròpies arrels: la vivència, el temps propi que ha elaborat: ‘La Ilíada’, les novel·les, els relats… tot això és el nostre patrimoni psíquic, amenaçat pel patrimoni merament tècnic.