Reflexions urgents en temps de pandèmia | La reproducció de les absències
El 25 de juny de 2020 vam donar per finalitzat el Cicle ‘Reflexions urgents. Converses al voltant del (des)confinament', amb una conversa entre Marisela Montenegro, investigadora i psicòloga social i Kali Sudhra, treballadora sexual i educadora.
La situació de pandèmia ens va portar a indagar i a preguntar-nos com les mesures i polítiques empleades per mitigar la crisi de la Covid-19 han partit d’una homogeneïtzació dels cossos i realitats sense tenir en compte les jerarquies de poder des d’una perspectiva interseccional. Analitzar la situació del treball sexual ens ha donat claus per entendre aquest fet d’una forma més completa.
En intentar aplicar la interseccionalitat com un dels eixos principals de la xerrada, Montenegro va posar sobre la taula dues puntualitzacions prèvies a tenir en compte sobre el concepte, encunyat per l’advocada Kimberlé Williams Crenshaw l’any 1989. Per una banda, el terme es va crear per analitzar una problemàtica des de més d’una perspectiva, incloent-hi la “raça”, el gènere, la classe de forma interconnectada. Per altra banda, encara que la mirada interseccional és clau, hem de revisar de forma crítica la manera en què s’ha entès en àmbits acadèmics i activistes, ja que ens pot portar a l'“olimpíada de les opressions”, que es basa a sumar les diferents vulnerabilitats que travessen a les persones. Això és perillós perquè ens pot portar a homogeneïtzar certes categories socials, essencialitzant identitats, i impedint-nos mirar el funcionament de les jerarquies de poder en contextos concrets i la seva intersecció.
Destaquem del diàleg:
- Montenegro va afirmar en aquest sentit que “l’interessant al final és identificar com mecanismes com el patriarcat, el racisme o el capacitisme, reprodueixen i jerarquitzen la subalteritat, l’explotació i la necropolítica com a mètode de distribució d’espais de mort i abandó”. Es pot dir que hi ha hagut un efecte democratitzador arran de la Covid-19? Ens afecta a totes per igual? Davant aquest discurs es va concloure que la perspectiva interseccional desmunta aquest tipus de plantejaments, ja que emmascara com la malaltia afecta de manera diferencial a diferents cossos, des de les maneres en les quals s’emmalalteixen, les possibilitats d’emmalaltir-se, i el diferent tracte i atenció que rebran.
- Sudhra va continuar aportant realitat al plantejat per Montenegro en dir que “hi ha unes 100.000 persones que es dediquen al treball sexual a Espanya, i s’han trobat desemparades durant la pandèmia. No han rebut cap mena d’ajudes, les més precàries que treballen al carrer han estat hipervigilades, de forma exacerbada ara, per la policia, i el teletreball ha estat impossible per a aquelles persones que no tenen accés a internet, un ordinador o espai privat a casa”. A més, va destacar que aquelles persones que entren dins de la comunitat LGBTIQ2+ (2 ve de la identitat de gènere ancestral indígena anomenada dos esperits) han sofert fins i tot més, en tenir poques opcions de treball en general. Per no parlar que el 75% de les treballadores sexuals són migrants i moltes no tenen papers.
- Finalment, parlant de solidaritats i estratègies d’ajuda mútua davant les absències de polítiques, es va esmentar la Caja de resistencia de trabajadoras sexuales y personas migrantes del sindicato Otras, Aprosex, (N).O.M.A.D.A.S i AFEMTRAS, i la de Sindillar para las trabajadoras el hogar y del cuidado, fins al moviment Regularización Ya, que demana la regularització permanent i sense condicions de totes les persones migrants i refugiades.
