Dimarts 30 de març de 2021, l'Espai Avinyó va iniciar el cicle ‘Sèries a debat’, un espai que permetrà comentar i analitzar sèries de molt èxit i difusió dins de la cultura popular contemporània.

 

Es tracta d’un cicle en què s’abordaran reflexions sobre com és representada la diversitat cultural, ètnica i racial en les sèries, quins problemes es troben a l’hora de trencar imaginaris estigmatitzants, exotitzants i racistes i com detectar-los, què implica produir i consumir una sèrie, entre altres aspectes.

 

Per al debat comptem amb l’ajuda de New Voices New Futures, col·lectiu de creadors afro que s’ha unit per a la producció, distribució i suport dels projectes audiovisuals de cineastes afrodiaspòrics. En aquesta ocasió, van participar dos dels seus integrants, Damián Sainz, docent, conferenciant i co-fundador de la iniciativa de formació audiovisual Black Seed al costat de Sally Fenaux Barleycorn, i Heidi Ramírez, fotógrafe, editore de vídeo i poeta, el treball del qual explora l’autoretrat com a contra-mecanisme de reivindicació.

 

La reflexió va ser guiada per un marc d’anàlisi intercultural desenvolupada i proposat pel col·lectiu en el qual van examinar diferents sèries tenint en compte com aquestes representen a les persones que, en trets, comportaments, imaginaris, religiositats, classe social, capacitats, etc., es troben fora de la norma de l’home o dona cis blanca heterosexual de classe mitjana amb passaport del Nord Global.

 

És possible trobar contingut audiovisual produït i comercialitzat des d’una perspectiva intercultural, en un món erigit sobre bases colonials i eurocèntriques? Amb aquesta pregunta el col·lectiu va voler remarcar el fet que, encara que certes trames de ficció seriada incloguin personatges diversos, visibilitzin o, fins i tot, tractin de resoldre problemàtiques socials, moltes vegades aquestes narratives “bonistes” justifiquen o legitimen aquestes mateixes estructures d’opressió i violència cap a aquestes comunitats. Per a això és important crear un marc d’anàlisi sobre com funciona realment aquesta representació.

 

El primer aspecte a analitzar és: (1) Els personatges de la sèrie són persones diverses? Alguns d’ells té el rol protagonista? Els fets que els succeeixen a aquests personatges perpetuen o intenten canviar estereotips? Per exemple, la sèrie Bridgerton inclou personatges diversos, i alguns d’ells són protagonistes, però perpetuen certs estereotips. La majoria de les persones afrodescendents que apareixen en la sèrie són light skin (de pell clara), amb trets eurocèntrics, i el personatge vilà de la sèrie és interpretat per l’actor de pell més fosca.

 

Després es podria considerar: (2) Són la interculturalitat i la diversitat cultural elements constitutius o essencials de la sèrie? Si ho són, com funcionen aquests elements? Per entendre això es va parlar del concepte de “race-baiting” o d’esquer racial, on les diferents plataformes de temps real creen contingut amb personatges diversos, però que funciona com una estratègia de màrqueting, generant continguts que no tenen a veure amb qüestions racials, solament cridant l’atenció d’aquestes audiències preocupades per aquests aspectes.

 

Bridgerton és un altre clar exemple d’això, ja que no parla especialment de com funciona el món, no es problematitzen ni complexifiquen les situacions, sinó que envia el missatge que l’amor pot amb tot, perquè en aquesta sèrie es resol, d’alguna forma, el racisme, una vegada el rei es casa amb una dona afrodescendent.

 

Després ens podem preguntar, (3) Els principals creadors són persones diverses? Utilitzant les sèries d’animació com a exemple, Ramírez ens convida a preguntar-nos si els actors realment concorden amb el personatge que estan interpretant. Un exemple de bona praxi seria Steven Universe, on el personatge de Shep, que és una persona no binària, interpretat per Indya Moore.

 

Per parlar d’aquest aspecte també és important comentar el concepte de la “tokenització”, Sainz va comentar, “Fins a quin punt aquest sistema usa algunes persones que tenen determinats trets perquè funcionin com a pantalla per justificar-se?”, i de vegades es creen escenaris solament d’aparença diversa i intercultural, encara que aquelles persones que treballen entre bastidors no reflecteixen això.

 

L’últim aspecte a analitzar seria: (4) Quina és l’audiència principal a la qual està dirigida la sèrie? Com es ven? Mitjançant quines plataformes? És de fàcil accés? Com es mouen els diners? Hi ha exemples de plataformes com el canal dirigit a infants anomenat Nickelodeon que segueix una estratègia per mostrar aquesta diversitat, al que Ramírez planteja que no sap si és quelcom realment bo o dolent, però això permet que més infants tinguin accés a aquest tipus de contingut. Després està la plataforma HBO on, depenent d’on vius, et mostren més fàcilment algunes sèries mentre que unes altres són de molt difícil accés, com és el cas de Random Acts of Flyness a Espanya, ja que l’algoritme funciona de tal manera que prioritza certs continguts en detriment d’uns altres.

 

Finalment, Sainz ens deixa amb aquesta invitació: “Fem dues crides, la primera a les plataformes, productores i totes aquelles persones que estan a càrrec de construir, generar i comercialitzar ficcions seriades al fet que no poden explicar les nostres històries sense nosaltres, sense comptar amb nosaltres i sense que siguem agents. Després, nosaltres com a espectadors som còmplices de la reproducció de violències quan paguem per aquests continguts, necessitem espectadors emancipats, crítics i que no acceptin això”.