Com se sent, es balla i es viu la salsa als barris de la ciutat: Les diàspores llatinoamericanes i caribenyes tenen molt a dir.

 

Dimecres 15 de setembre de 2021, l’Espai Avinyó, amb la col·laboració del Centre Cultural Albareda i  Casa Amèrica Catalunya, va proposar un cinefòrum a la fresca al voltant del documental musical  “Yo no me llamo Rubén Blades” de la mà d’Isabel Llano, autora del llibre La salsa en Barcelona.

 

El documental musical "Yo no me llamo Rubén Blades" realitza un repàs de cinquanta anys a la polifacètica vida de l’anomenat “poeta de la salsa” a través dels llocs emblemàtics de la seva infància a Panamà, com va començar en la música, el primer tema social que va escriure l’any 1969 i com van néixer els següents èxits musicals, la seva actuació en pel·lícules i sèries, els seus estudis de Dret a Harvard, a més de la seva etapa d’activista i en la política del país centreamericà. Tenint en compte les diverses dimensions de Rubén Blades reflectides en el documental, es va parlar sobre:

• Com les diverses transferències, interpretacions, i alteracions pròpies de la creació musical en diversos contextos s’entrecreuen amb els recorreguts vitals i migratoris dels músics i els gèneres musicals populars. La història de la salsa com a gènere musical és un dels millors exemples de com la migració i diàleg horitzontal entre diàspores són rellevants a l’hora de generar processos de creació musical que ens parlen de diversos mons de ser, sentir i fer.  
• A través de cançons com ara Pedro Navaja, podem parlar sobre la vida a l’espai públic i urbà dels barris així com de les vivències de les treballadores sexuals davant la inseguretat. En aquest sentit, el paper del missatge en relació amb la riquesa i diversitat sonora de les músiques caribenyes no es pot separar. 
• Rubén Blades, la seva relació amb la rumba catalana i l’Orquestra Plateria, entre altres ressonàncies, ens va servir per fer memòria i explicar-nos la popularitat de la salsa a la ciutat de Barcelona.