Agnes Essonti té 26 anys i es defineix com artista i cooperativista. De formació fotògrafa, va estudiar a l’Escola Massana i després a Anglaterra i a Madrid. També va fer un postgrau de Cultura i pensament dels Pobles Negres perquè li interessava molt conèixer d'on ve i la història d'Àfrica i de les seves diàspores.

Treballa sobretot a través de fotografia, vídeo, performance i gastronomia. Amb ella conversem sobre la seva participació en l’activitat organitzada per l’Espai Avinyó el dimarts 22 de novembre: Xef Mbixi.

El pròxim 22 de novembre participaràs en l’activitat Xef Mbixi. Què signifiquen aquestes paraules? Quins són els inicis pels quals decideixes començar aquest procés d’investigació?

Mbixi - la (x) sona com una (s) - vol dir peix, però a mi m’agrada més traduir-ho com a pescaito, perquè la meva mare és de Còrdova. Xef Pescaito és un projecte en el qual connecto sabers ancestrals i tradicionals africans, però també d'aquí, sabers que tradicionalment pertanyeren a les dones, i que moltes vegades passen a l'espai físic d'una cuina. També incloc qüestions més contemporànies i que em ressonen per la meva condició de dona negra a la diàspora.

Què és per a tu la gastronomia?

Crec que per definir la gastronomia i, sobretot, la manera en la qual m'apropo a la gastronomia, he de parlar de tot el meu recorregut i de tots els processos artístics que he viscut. Des del moment en què vaig començar a treballar sobre les meves identitats, la racialització, el sentiment de pertinença... m'hi apropava des del dolor, des de la ràbia, donant resposta al racisme que he viscut des que soc petita.

Per contra, la gastronomia m'ha permès apropar-me a tota la meva història familiar, a la memòria històrica, a totes les qüestions que m’oprimeixen per ser una dona afrodescendent, des d'un espai molt diferent, que no té a veure amb la denúncia, que no sempre ha de ser traumàtic. La gastronomia em permet visibilitzar totes aquestes qüestions (sense obviar que poden tenir les seves contradiccions), des d'un espai de connexió amb mi mateixa, amb el lloc d'on vinc i també, d'alguna manera, amb el lloc cap a on vull anar. En definitiva, un espai més sa i, per a mi, més potent.

Com uneixes la teva pràctica artística amb la cuina?

La gastronomia sempre ha format part de la meva vida, perquè m'agrada menjar i cuinar, i m'agraden les festivitats i trobar-me amb la família i parlar al voltant de la taula i d'un plat. Però conscientment, la primera peça que vaig fer vinculada amb la gastronomia, va ser un vídeo en el qual estava a casa menjant Okro soup, un plat tradicional de l'Àfrica central i de l'Àfrica de l'Oest. Va ser el primer moment que vaig decidir unir aquestes dues pràctiques.

I a partir d'aquí he estat treballant amb vídeo, fotografia, intervenint fotos amb text... Arran d’això també he començat a fer performance i activitats més col·lectives. Però, en realitat, per a mi, la gastronomia, cuinar, el menjar no són pràctiques allunyades de la resta de pràctiques artístiques. Per a mi és una pràctica més, i a sobre, forma part de la nostra vida. És molt important i molt intencional trobar moments de connexió, de fer espai per poder menjar bé, per poder cuidar-te i cuidar a altres persones. La sostenibilitat de les vides també és un tema que em connecta amb la gastronomia.

Creus que els teus projectes artístics connecten amb les teves arrels i identitat? 

Sí, de fet, per mi tota pràctica i procés artístic, però també de vida és un mitjà per arribar a conèixer millor qui sóc. I això té a veure amb les meves arrels, però també amb el que vull fer. Per a mi estan relacionades perquè la gastronomia (i la manera en la que la tracto) em permet visibilitzar totes aquestes històries que han estat amagades o que han estat en un espai no principal.

Com que el menjar és tan natural i tan visceral, em permet jugar, experimentar i fer barreges. Em permet hibridar i també hackejar.

Un exemple és que sempre parlo del Tchieboudienne del Senegal com a l’ancestre de la paella, perquè en realitat és el mateix: un plat gran d'arròs que comparteixes amb altres persones i que té peix, verdures... I tenint en compte la quantitat d’anys en què hi ha hagut persones afrodescendents vivint a la península, no és d’estranyar que hi hagi connexions.

I és que els ingredients, igual que les persones, també viatgen. Crec que és important visibilitzar que en els processos, per exemple de tracta transatlàntica de persones, hi ha ingredients de l'Àfrica que han arribat als Estats Units, de la mateixa manera que ara, algú creua la valla de Melilla i també porta coses del seu país d'origen. Així mateix, quan nosaltres volem menjar mango i papaia, també estem fent que un aliment viatgi, i contribuïm a generar unes relacions que a vegades són problemàtiques. Portant el mango aquí i fent que valgui deu vegades més del que val, contribueix a fer que les persones que sí que cultiven aquests mangos i que sempre els han menjat, no ho puguin fer més.

L'art pot ser transformador, tant per al "receptor" com per al "creador". De quina manera l'art que crees ha contribuït/contribueix a la teva transformació?

Per a mi és molt transformador. No sempre hi ha hagut dones negres que puguin posar les seves idees, les seves experiències i històries al centre. També és molt important poder explicar-se des d’una mateixa, perquè crec que històricament no hem tingut aquests espais per poder definir el que som; sempre ha sigut a través de la mirada exterior. La gastronomia i aquests processos que parteixen del quotidià i de les experiències pròpies, em permeten fer-ho.

A més, últimament m’estic enfocant en generar experiències que puguin ser viscudes en comptes d’obres artístiques, perquè crec que si ho vius, l'impacte és més gran. Si creo un espai des d’on compartir i cuinar amb altres persones és més ric.

L'acte de cuinar i de menjar conscientment, almenys personalment, em transporta a un espai de pensament diferent. Per això moltes vegades quan faig aquestes propostes gravo àudios de les converses que tenim mentre cuinem, perquè crec que mentre mesclem o tallem ingredients tenim molta llibertat. A través de la cuina, parles de la teva àvia, de la teva mare, del que no t'agradava menjar...  Crec que és una forma molt bonica d'explicar-se a una mateixa, perquè, al cap i a la fi, a la cuina passen moltes coses.

Com es relaciona la memòria amb el menjar?

Per mi la cuina és l'espai de relació central a dintre d'una casa. A través de la meva experiència puc dir que moltes de les coses que he viscut han passat a la cuina. Hi ha moltes formes de relacionar-se amb la cuina, però a mi sempre m'ha servit per intentar estirar el fil i poder compartir i aprendre escoltant. Considero que cal treure els sabers de l'acadèmia i intentar apropar-los a la vida. I al final, per mi la cuina, l'espai físic, però també la gastronomia, impliquen vida.

Quins han estat els teus referents artístics? 

En concret pel que fa a la cuina, sempre m'ha agradat molt la Carrie Mae Weems. Ella té una sèrie que es diu The kitchen table series, on s'autoretrata a la taula de la cuina fent moltes coses diferents. També m'agrada moltíssim la Zina Saro-Wiwa, nigeriana, filla d’en Ken Saro-Wiwa, activista pel canvi climàtic i per la defensa dels recursos naturals a la regió del Delta del Níger. A la seva obra ella parla d'aquestes qüestions, sovint a través del menjar. Té una sèrie que es diu Table manners, persones al delta del Níger menjant plats tradicionals.

L'altre referent és Ayrson Heráclito, artista, i sacerdot ioruba del Brasil. Ell té una performance en què es fa una neteja amb crispetes que m’agrada molt.

Yemisi Aribisala, artista nigeriana que té un llibre que es diu Longthroat Memoirs (Memorias de garganta), que és una mena de diari sobre cuina nigeriana, cultura i història. És un treball molt important perquè visibilitza la cuina nigeriana tal com és i a més entrama altres qüestions que poden semblar allunyades del cuinar, però no ho són.

Quins són els teus propers projectes?

Tinc al cap un projecte que pretén connectar plats i ingredients amb sentiments, emocions i moments de la vida per poder, d’alguna manera, predir el futur. Em sembla molt curiós que es puguin fer prescripcions a través del menjar.

Arran d'això també estic escrivint i cuinant força. És important tenir aquest espai, perquè tot i ser conscient de tot això, els ritmes capitalistes també m'afecten i hi ha moltes vegades que no  menjo bé o que no em dono aquest moment. Ara estic intentant cuinar i menjar molt conscientment per després fer àudios o escriure històries i connectar-les amb temes de memòria.

Per acabar, podries fer cinc cèntims del que ens espera el pròxim 22 de novembre?

En primer lloc, la idea és conèixer que és el que mou a cadascuna de les participants a formar part d’aquesta activitat. En segon lloc, presentar els meus treballs sobre gastronomia i explicar algunes de les qüestions que han sortit a l’entrevista i, finalment, cuinarem juntes algun plat.

Crec que cuinarem un plat híbrid: un plat que tingui a veure amb Catalunya, però també amb l'Àfrica, amb el Camerun o amb alguna de les parts que he visitat. És molt important per a mi fer servir ingredients de proximitat i també ecològics sempre que sigui possible. Hi ha molts ingredients que tenen a veure amb qui soc, que no són d'aquí i que també crec que és important poder incloure'ls, tot i la contradicció que em genera. I és que tant els ingredients que compres, com allò que esculls cuinar, com la manera de fer-ho i de menjar-s'ho és polític.