BCN Acció Intercultural

Xavier Giró ha estat professor de periodisme polític i periodisme de conflictes de la Universitat Autònoma de Barcelona durant trenta anys. Fa poc s’ha jubilat. Creador de l’Observatori de la cobertura de conflictes, abans de ser professor va ser periodista durant deu anys en diferents mitjans com Antena 3 Televisió Barcelona, El Diari de Barcelona i la revista ‘El viejo topo’.

Va ser un dels fundadors d’Origen (Observatori Regular sobre Igualtat de Gènere en noticiaris). La taula per a la diversitat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya li va atorgar, conjuntament amb el projecte de l’Observatori, el Premi a la Trajectòria en la Defensa de la Diversitat. Recentment, ha constituït el Grup de Periodisme per la Pau al Col·legi de Periodistes de Catalunya i durant tots aquests anys també ha fet diferents estades com a professor en diverses parts del món.

Durant aquest últim any, ens ha acompanyat en un projecte intern del grup de comunicació de la XBCNA on hem estat reflexionant de quina manera podem donar eines als professionals de la comunicació perquè es qüestionin com es poden canviar les narratives i com poden incorporar la perspectiva intercultural a la seva feina. I per parlar de tot aquest procés i del periodisme, el Xavier ens obre les portes de casa seva a Sant Cugat del Vallès.

Tenint en compte la teva trajectòria en el món de la comunicació, voldria començar amb una pregunta que sembla senzilla, però que té molts matisos. Què és per a tu el periodisme?

El periodisme és molt divers. Per exemple, una cosa és fer periodisme cultural i una altra és fer periodisme polític, encara que hi pot haver elements comuns, d’entrada són lògiques d’abordatge diferent. Per exemple, el periodisme polític hauria de ser un periodisme més crític de control del poder, però no sempre és així.

El periodisme que jo desitjaria, i que molta gent fa, és un periodisme crític amb el poder. Però hi ha molta altra gent que fa periodisme i no és així. Per tant, és difícil valorar el periodisme en general. Podríem preguntar-nos si aquest periodisme és adequat o no per a la societat en què vivim?

I quin tipus de periodisme creus que és més interessant per a la societat?

El més interessant és el periodisme que contribueix a fer una societat millor, més justa, més equilibrada, reduint el sofriment, ajudar a resoldre conflictes, fent-nos una mica més savis per actuar millor. Un periodisme que sigui transparent, que ajudi a la gent a prendre decisions, la qual cosa no vol dir que fem una feina objectiva. Això és fals. És impossible. El periodista explica els fets, els conflictes i quan ho explica, inevitablement ho carrega d’una valoració que pot ser a favor o en contra d’unes determinades qüestions i a vegades en contra de les actuacions d’uns actors o d’uns altres. I això evidentment empeny l’opinió pública cap a un lloc o cap a un altre.

Que un mitjà o un periodista descrigui negativament una determinada acció no vol dir que tothom s’ho cregui, perquè quan expliques alguna cosa les persones ho entenen en funció de la seva pròpia mentalitat. Pot ser que ho acceptin o no, però en qualsevol cas el que explica empeny en alguna direcció. I el que es tracta és que empenyi en una direcció millor.

I si podem parlar de periodistes amb ètica o sense, tu creus que es pot fer un bon periodisme i treballar en un gran mitjà de comunicació que té la seva pròpia agenda i els seus propis interessos?

No sempre. Els grans mitjans de comunicació tenen un contracte amb la població, a vegades explícit i a vegades implícit, que diu “jo no l’enganyaré”. Alguns diuen coses falses com “serè objectiu”. Ningú li diu al seu públic que mentirà quan li doni la gana, o que exagerarà les qüestions de manera que li vagi bé, o que estarà a favor dels poderosos. Tot el contrari. En principi, la funció dels mitjans de comunicació és servir a la majoria de la societat.

És fàcil que un mitjà que té les seves aliances sigui molt crític amb els aliats de l’altre. Però si un mitjà de la competència treu una sèrie d’assumptes foscos en contra dels seus amics, podran callar una estona però no eternament, perquè sinó posen en qüestió la seva credibilitat i llavors trenquen el contracte que tenen amb el seu públic.

Aquesta dinàmica obre esquerdes dins del discurs dels grans mitjans, i si una persona que fa periodisme està compromesa, aprofitarà aquestes lògiques per fer una informació que serveixi a la societat. Per tant, es poden fer moltes coses dins d’un gran mitjà. El que no es pot fer, però, és construir alternatives.

Quan es parla d’alternatives trenca massa la ideologia del mitjà en el qual es treballa, perquè aquests pateixen una pressió per adaptar-se ideològicament al gran públic, que no és radicalment qüestionador d’un sistema injust, desigual. Els grans mitjans no fan periodisme per canviar el món. Això ho fan els mitjans que en diem ‘alternatius’ o ‘complementaris’.

Parles de la responsabilitat que hauria de tenir un periodista com un agent de canvi. Però quina és la responsabilitat d’aquest públic, del lector? Quin exercici recomanaries perquè el lector sigui crític amb el contingut que li arriba?

La responsabilitat és una mica de les persones, però sobretot és una responsabilitat sistèmica; d’uns temps de treball, d’una organització de la vida que et demana que pensis una mica però no massa. I no et dona el temps perquè pensis. És una societat de delegació: delegues el poder en els que elegeixes un cop cada quatre anys i fins i tot delegues la funció de la informació en els mitjans, perquè t’han omplert la vida d’unes altres ocupacions.

Si ens organitzem, multipliquem les entrades d’idees en el cervell individual i col·lectiu. Posar en comú el que hem llegit multiplica la visió crítica sobre el món. I el que nosaltres necessitem no és llegir el que diuen els mitjans, sinó construir una explicació de com funciona el món i quins són els camins per canviar-lo. I en funció d’aquesta llum podrem llegir d’una manera molt més profitosa un mitjà, dos o tres. Hem de buscar una forma autònoma i col·lectiva d’anar construint alternatives.

I ja que parlem d’alternatives, podríem considerar que el periodisme de pau és una alternativa per als creadors de continguts com els periodistes. En què consisteix?

Consisteix a ser conscient d’entrada, que vivim en una societat on hi ha més cultura de la violència que de la pau. Una societat que pensa que quan hi ha un conflicte és lògic que ‘els meus han de guanyar’. “Si no trepitges, et trepitjaran”. Tant és així que, el capitalisme no existiria si no hi hagués competència, i per això existeixen lleis contra el monopoli per assegurar que hi ha competència. La lògica capitalista t’empeny a ser insolidària, a pensar en tu i no en els altres.

Fer periodisme de pau vol dir assumir que el conflicte és part de la naturalesa humana i que cal enfocar la informació amb la lògica de buscar solucions que tinguin en compte l’altre, canviar la filosofia en com els éssers humans aborden els seus problemes.

Sabem que hi ha una gran crisi actual en la credibilitat dels mitjans de comunicació. Creus que aquesta metodologia del periodisme de pau podria ser una solució?

Treballar amb la lògica d’ajudar a desescalar el conflicte, tractar-ho abans que exploti, ajudar a fer que les parts s’entenguin… Tot això en el món que vivim és anar a contracorrent, perquè l’entorn és més aviat hostil. Vol dir que ens hem de preparar, no només teòricament, sinó pràcticament. Si demonitzem els enemics d’alguns, aquests uns mai voldran negociar ni acordar res amb els altres perquè és el dimoni.

Per tant, busquem desdemonitzar això, tenint en compte que la gestió del conflicte ha de portar a algun lloc. És a dir, si tenim un conflicte no és només per les paraules, el tenim per realitats materials. Perquè no hi ha prou sanitat, perquè no hi ha prou feina o no hi ha un bon repartiment de la riquesa… Si la realitat material que provoca els conflictes no canvia, no n’hi ha prou fent discursos. Fins i tot el discurs podria ser una manera d’amagar el conflicte subjacent.

Justament, amb l’objectiu de tenir eines per enfrontar els discursos d’odi, fa un any amb el grup de comunicació de la Xarxa BCN Antirumors, vam engegar un projecte en el qual vas participar activament: tres infografies que poden acompanyar tant als professionals de la comunicació com als lectors/es a llegir el que els arriba de manera crítica. Podries explicar resumidament, per a què serveixen?

Serveixen per fer que el nostre discurs, explicat amb paraules, imatges, sons, dibuixos… no legitimi injustícies, ni desigualtats socials ni de poder innecessàries i injustes. Això requereix adonar-se que hi ha una part de discurs de la societat que va en aquesta línia, que legitima les discriminacions. I no volem seguir això. Llavors, quines dues tasques tenim? Una és identificar quins continguts d’aquests discursos periodístics legitimen injustícies i dos, fer que el que produïm nosaltres no faci el mateix.

És a dir, la idea principal és identificar el conjunt del discurs i no només les paraules, per preguntar-nos si el que transmet ajuda a reproduir el racisme. Hem d’identificar quines idees transmet el discurs i veure si són implícites o explicites i emmarcar-les dins d’una perspectiva.

Emmarcar-les dins d’una perspectiva racista, patriarcal, classista, etnocèntrica, colonial… per què entenem que els discursos formen part d’un sistema món, no són fets aïllats d’algunes persones que són racistes.

És molt important no perdre la dimensió sistèmica del conjunt del món. Les persones no neixen racistes, responen a unes lògiques històriques de dominació, legitimades per tota una sèrie d’idees i uns discursos que justifiquen practiques racistes, patriarcals, colonials…

Així, aprofiten les diferències dels altres per legitimar que aquests altres no tenen els mateixos drets que tu, que són menys humans o que no són humans. La religió pot ser una diferència, el color de pell, els costums i així és com neix tot un sistema de creences que després fins i tot tenen una certa autonomia en la vida quotidiana.

El sistema té cara i ulls i l’identifiquem en persones. Però aquestes persones són víctimes i victimaris, són rols que el sistema els atorga. Un fa de victimari, el que té el privilegi, però el victimari també és víctima del sistema que l’empeny a ser això. Per exemple, si a l’empresari la seva empresa li va malament, si ell no explota, la seva empresa s’enfonsa i cada cop està més empès a explotar més per competir amb un altre explotador. Això no vol dir que estigui bé explotar, però hem de comprendre que és un sistema que l’empeny a fer això.

Durant les sessions amb el grup de comunicació vas mencionar que per crear un canvi de consciència en lloc de titllar una persona de racista, masclista… per algun comentari que hagi fet, és més efectiu assenyalar les seves pràctiques racistes. Dius el mateix sense dir exactament el mateix…

Quan identifiquem una pràctica discursiva racista o segregacionista pensem que és una pràctica no una persona racista qui ho ha fet. Les persones són un complex d’elements i tenen idees de moltes menes, però la persona és més que aquella pràctica.

El que nosaltres hem de criticar és la pràctica segregacionista, racista, masclista, utilitarista, colonial, i dir-li a aquella persona o a tots els que ens escolten, que no està bé. I si no canvia la seva pràctica mirarem d’impedir que ho torni a fer. Però no és un atac a la persona, és un atac al fet, a l’actuació i el discurs.

És important entendre que hem estat educats en una societat que pensa en els seus propis interessos, i que hem automatitzat actituds o idees que són discriminatòries. És per això que hem de treballar per canviar les estructures que generen que aquest altre tingui aquestes reaccions.

Els discursos de l’odi tenen el seu propi marc i està molt ben estructurat, com pot el periodisme crear nous marcs mentals, noves narratives alternatives que no segueixin la lògica de desmuntar discursos ja creats?

Quan discutim notícies falses molt sovint el discurs racista adjudica delictes, coses negatives, a membres d’una minoria o d’un grup d’una minoria. Per exemple, fa temps va sortir una notícia amb un titular que deia que el 18% dels menors no acompanyats havien sigut delinqüents. I algú potser hauria pogut dir el 82% vol dir que no ho són. És igual la xifra. La qüestió important és que els empenyia a fer això.

Per això el més important no són les fake news o les dades falses, el més important és la lògica de fons, en aquest cas, que els menors són víctimes d’un sistema de desigualtat, un sistema que no ha portat suficients elements perquè portin una vida no arriscada per aconseguir sobreviure. Aquesta és l’altra manera d’enfocar les coses.

És complex, perquè hi ha una sèrie de mecanismes que automàticament generen això. El DNI, per exemple, la nacionalitat és una dada objectiva en el sentit instrumental, que fa que hi hagi un ‘nosaltres’ i un ‘ells’, que empeny a pensar els de fora d’una altra manera.

Fer unes narratives diferents implica trencar les seves lògiques. Però batallem a contracorrent, perquè aquest principi etnocèntric que funciona a totes les societats és molt fort. És tan fort que ningú qüestiona la frase “el primer la família”, que no dista gaire de dir “primer els de casa”, un lema de la dreta i de l’extrema dreta. I això és el pòsit de tants anys, del colonialisme i de les desigualtats.

Més informació:

• Aquesta entrevista s’ha fet amb la col·laboració de l’Agència de Comunicació Intercultural ITACAT, membre del grup de comunicació de la Xarxa BCN Antirumors.
• Aviat publicarem la infografia.