BCN Acció Intercultural

Barcelona és una ciutat plural i diversa on es practiquen i conviuen nombroses tradicions religioses diferents: hi trobem més de 25 conviccions i espiritualitats. Malgrat això, moltes d’elles resten encara força desconegudes per la majoria del veïnat de la ciutat. Acostar-se a aquesta pluralitat de conviccions i conèixer de primera mà les comunitats que en formen part permet valorar la seva gran aportació, que converteix Barcelona en una ciutat rica, dinàmica, complexa i plural.

L’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) ha reprès amb aquests monogràfics l’objectiu d’acostar al conjunt de la ciutadania aquestes diverses tradicions explicant-ne els elements més bàsics, però també descobrint-ne la realitat a la ciutat. Amb persones pertanyents a aquestes comunitats s’ha pogut descobrir l’origen de les diverses tradicions, les creences i pràctiques més importants, així com la seva presència i les aportacions que fan a la ciutat de Barcelona. Aquests monogràfics realitzats en format virtual han consistit en un diàleg amb persones que, des de la seva vivència personal, han permès les respectives tradicions religioses a una cinquantena d’assistents en cada sessió.

LA FE BAHÁ’Í (9 de juny):

Elisabeth Lheure, Olinga Mottahedeh i Nekane Hamadi, del Centre Bahá’í de Barcelona, han estat els i les protagonistes de la primera sessió d’aquests monogràfics.

ORÍGENS:

La fe bahá’í va néixer el 1844 a Pèrsia. Els fundadors d’aquesta religió van ser Siyyid ‘Alí-Muhammad, el qual va adoptar el nom de Bab (la porta), i Mirza Husayn Ali Nuri, conegut com a Bahà’u’llàh (la glòria de Déu). El nom de la fe (bahá’í) deriva del de Bahà’u’llàh i vol dir pertanyent a Bahá. Bab va revelar els seus propis ensenyaments i el seu propi llibre de lleis. La seva missió va ser anunciar i preparar la gent per a la vinguda del promès per totes les religions: Bahà’u’llàh. El 1863 Bahà’u’llàh es va presentar com la manifestació de Déu que Bab havia anunciat. Va proclamar que totes les religions són divines en origen i que totes són una única revelació de Déu que s’ha anat mostrant en diferents moments al llarg de la història a través d’Abraham, Moisès, Buda, Jesús o Mahoma. El seu propòsit era unir tots els pobles del món i aconseguir la pau i el progrés de la humanitat.

La fe bahá’í està molt estesa arreu del món. Es calcula que al món hi ha entre 5 i 7 milions de bahá’ís. Fonts com ‘Encyclopædia Britannica’ o la ‘World Cristian Encyclopedia’ calculen en més de 7 milions el nombre de bahá’ís. Altres estimacions són més conservadores com les produïdes pel Servei de Notícies Mundial Baháʼí reporten una pertinença bahá’í de més de 5 milions.

Cal destacar, però, la gran dispersió a tot el món, a “pràcticament tots els països”. Com a tal, la fe bahá’í es reconeix com la segona religió més estesa geogràficament després del cristianisme. La literatura bahá’í ha estat traduïda a uns 800 idiomes.

LES CONVICCIONS FONAMENTALS:

• Déu en essència és incognoscible. Només es pot conèixer a través dels seus atributs i els seus enviats, que comuniquen el missatge diví a la humanitat.
• Tots els fundadors de les diferents religions són portadors de la Paraula de Déu i els bahá’ís estan convençuts que la veritat fonamental de totes les religions és la mateixa. Les seves diferències són degudes a les diferents necessitats i capacitats de la humanitat en cada moment.
• Els homes i les dones som essencialment éssers espirituals. Els bahá’ís creuen que, després de la mort, la naturalesa espiritual de l’ésser humà perviu i continua evolucionant en altres esferes de l’existència i, per això, l’objectiu de la vida és desenvolupar el vessant espiritual de la persona, en totes aquelles qualitats que l’acosten a l’altra existència.
• Els bahá’ís, a més, s’han d’esforçar per millorar aquest món. Estan convençuts que la pau mundial no sols és possible, sinó que constitueix el següent pas en l’evolució social de la humanitat i han de treballar per aconseguir-la. Creuen en la igualtat entre homes i dones, en la necessitat d’establir un idioma internacional auxiliar i en la creació d’un govern mundial i un tribunal internacional de justícia. També en l’harmonia entre ciència i religió, i en la necessitat de la lliure recerca de la veritat.

ELS TEXTOS:

Els textos fonamentals bahá’ís són els que va deixar Bahá’u’lláh. Es conserven milers de textos i manuscrits autentificats de Bahá’u’lláh, molts d’ells dirigits als governants de l’època i als seus seguidors. Entre ells, destaquen sobretot el Kitab-i-Aqdas, en què es recullen les lleis bahá’ís, o el Kitab-iIqan, en què es recullen els fonaments teològics i doctrinals de la fe.

LA PREGÀRIA, EL CULTE I LES PRÀCTIQUES:

La pregària és l’aliment de l’esperit. És molt important perquè permet estar en comunió amb Déu. L’oració és una de les vies que fan servir per desenvolupar el seu vessant espiritual.

Rebutgen la rigidesa en el ritual del culte perquè consideren que massa vegades ha estat motiu de discussió i divisió dins les religions. Avui dia l’ésser humà no necessita aquests símbols o ritus per expressar el seu amor envers Déu. No tenen cap persona que faci de mitjancera entre ell i Déu.

Una pràctica compartida per tots els bahá’ís és el dejuni de dinou dies de l’últim mes bahá’í de l’any, el mes de glòria (del 2 al 21 de març). Durant aquest mes s’abstenen de menjar i beure des de la sortida fins a la posta del sol. El propòsit del dejuni és aprendre a sobreposar-se als desitjos per enfortir l’esperit. Però la disciplina fonamental, el que realment se’ls demana, és que estiguin tot el dia concentrats en Déu i mantinguin una actitud devota, evitant els pensaments i els comportaments negatius.

ELS CORRENTS:

La fe bahá’í és força recent i està molt cohesionada. Per això no hi ha corrents o divisions en el seu si. Malgrat tot, constitueix una comunitat amb una diversitat molt àmplia perquè, tot i que segueix unes premisses fonamentals, tothom és lliure de viure la seva religiositat d’acord amb el seu entorn cultural.

EL LLOC DE CULTE:

En la fe bahá’í trobem tres tipus de lloc de culte.

• La casa particular, on els membres de la confessió fan la major part de pregàries, ja que estan obligats a fer-ne una diària.
• El centre bahá’í. Aquests centres, situats allà on hi ha una comunitat bahá’í, són els llocs on es fan els ensenyaments bahá’ís i on es troba la comunitat, sobretot quan han de celebrar les grans festivitats de la seva fe. A Barcelona en trobem un al districte de les Corts.
• Les cases d’adoració. A tot el món només n’hi ha vuit, situades al Turkmenistan, als EUA, a Uganda, a Austràlia, a Alemanya, a Panamà, a Samoa i a l’Índia. Aquests llocs de culte, pensats perquè siguin relativament propers als bahá’ís de tot el món, són uns edificis certament espectaculars, tant per l’arquitectura com pel volum, i s’utilitzen només per a la pregària i la lectura dels textos sagrats (no es pot, a diferència dels centres, fer-hi ensenyaments o recitar-hi sermons).

EL BUDISME (15 de juny):

El lama Jigme Yeshe, deixeble del Gyalwang Drukpa i responsable del centre Drukpa Barcelona, i Josep Manuel Sōsen Campillo, monjo budista zen, escriptor i president del Centre Zen Nalanda, han estat els protagonistes de la segona sessió.

ORÍGENS:

Trobem els orígens del budisme a l’Índia, fa aproximadament uns 2.600 anys, en un moment en què el sistema de castes —que divideix la societat en grups jeràrquics als quals es pertany des de l’inici fins al final de la vida— ho impregnava tot. En aquest context, un príncep anomenat Siddharta Gautama, després de conèixer el patiment humà i aïllar-se com un asceta (algú que practica una vida molt austera i espiritual), va trobar, a partir de la seva pròpia experiència, el camí de l’alliberament i la plenitud. Es tractava d’un camí no dogmàtic, un camí que explicava quina forma de vida calia seguir per alliberar-se del sofriment. Aquest és el missatge que Siddharta Gautama (més endavant anomenat Buda) va descobrir amb la seva pròpia experiència i que després va transmetre a altres persones. De primer, el missatge es va difondre pel subcontinent indi i, posteriorment, es va irradiar per tot l’Orient.

El budisme és una fe, una doctrina filosòfica i/o religiosa no teista (sense déus), que té múltiples escoles doctrinals. Es considera que actualment, al món, hi ha uns 500 milions de budistes, cosa que la converteix en la quarta tradició religiosa amb un nombre més gran de seguidors a escala mundial.

LES CONVICCIONS FONAMENTALS:

Buda va resumir els seus aprenentatges en quatre punts i vuit aspectes que cal tenir en compte durant la vida. Aquests aprenentatges, que van ser anomenats pels seus seguidors com “Les quatre nobles veritats” i “El camí del mig”, són els següents:

Les quatre nobles veritats:

1. A la vida hi ha, fonamentalment, insatisfacció i patiment.
2. La causa de la insatisfacció i el patiment rau en el desig.
3. Les persones poden alliberar-se de la insatisfacció i el patiment alliberant-se del desig.
4. Per alliberar-se del patiment cal seguir el camí que es desfà dels desitjos: el noble camí dels vuit passos, el camí del mig.

El camí del mig: És el que permet destriar allò que és important d’allò que no ho és. I es concreta tenint una actitud recta en els vuit aspectes següents:

1. En el coneixement, comprenent les quatre nobles veritats.
2. En la intenció, buscant el bé de tothom.
3. En la paraula, sense dir mentides i utilitzant paraules conciliadores.
4. En l’acció, fent el bé.
5. En l’ocupació correcta, guanyant-se la vida sense fer mal ni en contra dels propis principis.
6. En l’esforç equilibrat i constant.
7. En l’atenció mental contínua.
8. En l’actitud mental, concentrant-se i meditant.

L’extinció del patiment permet, segons el budisme, arribar al nirvana, un concepte clau en el budisme: l’estat espiritual lliure de contaminants de la ment. Mentre no s’arriba al nirvana, es viu en la roda de renaixements, on el karma té un pes decisiu. El karma és la llei de causa i efecte segons la qual les accions que fa cadascú tenen conseqüències en el futur.

ELS TEXTOS:

El cànon budista es compon de dos tipus de textos: els sutra i els sastra. Els sutra són la recopilació dels ensenyaments directes de Buda. Es divideixen en tres grups, que reben el nom de Tripitaka (‘tres cistells’) i recullen els tres ensinistraments o ensenyaments principals del budisme: l’ètica, la concentració i la saviesa. Els sastra són els comentaris dels textos de Buda fets pels seus deixebles.

LES ORACIONS I LES PRÀCTIQUES:

La manifestació externa del budisme varia molt segons la tradició i el país on es practica, ja que s’adapta a cada cultura preservant-ne l’essència. Malgrat tot, se solen practicar uns rituals comuns que inclouen oracions i meditacions.

Els dies de lluna plena, les persones budistes es dediquen més intensament a la pràctica, respecten alguns dels preceptes propis dels monjos budistes i es reuneixen per pregar amb altres practicants. Sigui com sigui, cadascú segueix la seva sadhana (la seva pràctica personal, que inclou oracions i meditacions quotidianes) i ocasionalment fa recessos per dedicar-se intensivament a la meditació.

De fet, la meditació és la pràctica comuna de totes les persones budistes. Té dos aspectes: el de la concentració i el de la reflexió. El primer serveix per asserenar la ment i desenvolupar la capacitat d’atenció i concentració, mentre que el segon desenvolupa la saviesa del coneixement.

ELS CORRENTS:

Es pot parlar de tres corrents en la tradició budista:

• El budisme Theravada o Hinayana, emfatitza més en l’aspecte psicològic. És l’única escola budista que ha sobreviscut d’entre les diverses escoles del temps de Buda Sakyamuni. És un camí d’alliberament personal que mostra com posar fi al propi patiment per arribar a l’estat del nirvana. L’ideal del Theravada és convertir-se en un arhat, una persona que renuncia al patiment i les seves causes, pensant sobretot en el propi alliberament per poder ajudar després els altres a alliberar-se també. S’ha establert bàsicament als països del sud-est asiàtic. Aquesta etapa es coneix com “el primer gir de la roda del Dharma”.
• Posteriorment es va desenvolupar el corrent Mahayana, que s’enfoca més en la pràctica i la meditació. L’ideal del Mahayana és convertir-se en un bodhisattva, un ésser que no tan sols està preocupat pel seu alliberament, sinó que busca en primer lloc el de tots els éssers i els ajuda a aconseguir-ho, deixant el seu propi alliberament per a després. El resultat de la pràctica del camí Mahayana és la plenitud de l’ésser, que rep el nom de buditat, despertar o il·luminació. És “el segon gir de la roda del Dharma”. El budisme Mahayana va passar de l’Índia a la Xina, i d’aquest país al Japó, i finalment va arribar a Occident al segle XX. En la seva adaptació a l’Extrem Orient va esdevenir budisme zen.
• Un desenvolupament posterior va donar lloc al camí del Vajrayana, que s’enfoca més en l’aspecte més esotèric. Més complex, utilitza mètodes de ioga per transformar les energies de la persona i aconseguir la buditat o la pròpia plenitud, sempre per al benefici dels altres. És “el tercer gir de la roda del Dharma”. El budisme Vajrayana, a través de la figura del dalai-lama, ha sofert una evolució molt ràpida com a conseqüència de l’expulsió del poble tibetà del seu país, l’assentament en territori de l’Índia i el Nepal i el seu posterior salt a Occident.

EL LLOC DE CULTE:

El budisme és una tradició molt diversa, i això fa que també siguin diversos els seus tipus de lloc de culte (i que, en molts casos, no puguem parlar estrictament de “culte”). Així, en el budisme mahayana, hi trobem el budisme zen, on el lloc de culte més comú és el dojo, un espai molt senzill, pensat per dur-hi a terme les meditacions pròpies del zen. En el budisme Vajrayana, també conegut com a budisme tibetà, en canvi, la presència d’elements màgics fa que les seves pràctiques religioses no es facin amb la sobrietat del budisme zen, i el seu lloc de culte, el gompa, és un espai on hi ha imatges de buda, així com la presència de diversos elements necessaris per al seu tipus de meditació i pregària.