BCN Acció Intercultural

Helen Torres és sociòloga, traductora i educadora. La seva feina se situa en la intersecció entre l’art, la política i el llenguatge, explorant noves formes de pensament i expressió. Especialista en l’obra de Donna Haraway, ha traduït la majoria dels seus llibres al castellà i ofereix seminaris i conferències sobre el seu llegat. A més, imparteix classes de teoria crítica i feminisme a Metáfora Arts Studio i facilita tallers de fabulació especulativa. La seva trajectòria també inclou incursions en la creació artística, a través de performances, instal·lacions i narratives geolocalitzades.

La tardor passada, va participar en l’activitat Jardins Bioculturals: De col·leccions botàniques a refugis de biodiversitat, organitzada per l’Espai Avinyó i el Jardí Botànic del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Aquesta trobada va convidar a reflexionar sobre la història dels jardins botànics i la urgència de replantejar-ne les narratives en el context de la crisi climàtica i de pensament. En aquesta conversa, explorem amb ella el paper que exerceixen els jardins botànics en el present i el seu potencial per imaginar futurs més sostenibles.

Al setembre de 2024, vas participar en l’activitat Jardins Bioculturals: De col·leccions botàniques a refugis de biodiversitat, organitzada per l’Espai Avinyó i el Jardí Botànic del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Què et va semblar l’enfocament i la reflexió que proposava?

Em va semblar una activitat molt necessària perquè els jardins botànics, a més de ser institucions públiques, són espais de gran afluència, on acudeixen persones de totes les edats: escoles, gent gran i públic en general. Moltes vegades, els visitants s’hi acosten simplement per observar les plantes sense ser conscients de la història i les narratives que hi ha darrere.

Per això, em va semblar molt interessant que es proposés aquesta reflexió. En altres museus més tradicionals, sí que se sol treballar el discurs darrere de les exposicions, però en un jardí botànic no és tan comú. Que s’impulsi una activitat com aquesta, que convida a repensar la relació entre la natura i les nostres formes d’entendre-la, em sembla fonamental.

Durant la teva intervenció, vas començar destacant la necessitat d’“acceptar el passat” i d’entendre’l com una “zona en disputa”. Quines implicacions té això en la pràctica?

Aquesta idea prové de Donna Haraway, que afirma que “el passat és una zona en disputa”. Sovint pensem que la història és un relat fix, construït en el present amb una mirada cap al futur. No obstant això, el passat també és una construcció narrativa amb buits i omissions, que moltes vegades necessita ser reescrit. Un clar exemple d’això són els jardins botànics, que solem percebre com a espais de conservació de la natura, quan en realitat reflecteixen una visió específica d’ordre i classificació imposada per l’ésser humà. Haraway planteja la necessitat de repensar la natura, ja que l’hem separat artificialment de la nostra pròpia història.

Els jardins botànics van sorgir en el context del colonialisme com a part d’un projecte de domini sobre la natura. La seva funció no era només catalogar espècies, sinó també traslladar-les a les metròpolis per a la seva explotació agrícola. Així, en el mateix moment en què es creaven aquests jardins, també naixien les plantacions de canya de sucre i cafè, juntament amb l’ús de mà d’obra esclavitzada. Aquest procés va implicar la marginació dels coneixements indígenes sobre l’ús de les plantes, substituint-los per una visió científica i econòmica de la natura. Un exemple d’això és el nopal, portat a Europa al segle XVII per a la producció de cotxinilla, el pigment vermell de la qual es va convertir en un símbol d’estatus.

La història del nopal és especialment interessant perquè mostra la contradicció del concepte d’“espècie invasora”. Aquesta planta, introduïda amb finalitats comercials, va acabar estenent-se més enllà del que es preveia i avui dia es considera invasora en certs territoris. No obstant això, continua present en els jardins botànics, que suposadament representen una natura ordenada i controlada. Això ens porta a preguntar-nos: quines espècies considerem autòctones i des de quan? Com definim quines plantes pertanyen a un lloc i quines no? Comprendre el passat com una zona en disputa ens ajuda a veure que les nostres idees sobre la natura no són neutres, sinó construccions històriques que encara avui segueixen influint en la nostra manera d’entendre el món.

Com creus que l’ús del terme “planta invasora” contribueix a una visió equivocada de les espècies i els seus orígens, i com hauria de canviar aquest enfocament?

Un dels temes clau que he esmentat abans són les anomenades “plantes invasores”, un concepte que sovint es malinterpreta. Des de jardiners fins a institucions i el mateix Estat, tots utilitzem aquest terme sense qüestionar-lo. No obstant això, assignar a una planta l’etiqueta de “invasora” implica una connotació negativa, com si estigués ocupant un espai de manera agressiva o il·legítima. En realitat, aquestes espècies no “invadeixen” per voluntat pròpia; han estat introduïdes pels humans amb finalitats comercials o científiques. Exemples com el nopal, portat a Europa per a la producció de colorants, o l’eucaliptus i l’ailant, introduïts pel seu valor ornamental o industrial, mostren que aquests moviments responen a decisions polítiques i a interessos econòmics, no a la naturalesa de les plantes.

El problema d’aquest discurs és que ens eximeix de la nostra responsabilitat en la transformació dels ecosistemes. Moltes vegades, s’introdueixen espècies sense avaluar-ne els efectes a llarg termini, com passa a les ciutats quan es reemplacen arbres autòctons per altres de creixement ràpid sense considerar-ne l’impacte ambiental. Però més enllà de l’ecologia, l’ús del terme “invasor” també s’ha traslladat a l’esfera social i política, aplicant-se a persones migrades. Aquesta associació és perillosa perquè reforça imaginaris d’exclusió i ens impedeix qüestionar les veritables causes dels desplaçaments d’humans i no humans.

Per això, és fonamental que institucions com els jardins botànics revisin el llenguatge que utilitzen i reflexionin sobre les implicacions d’aquestes etiquetes. Com a espais dedicats a l’estudi de les plantes, tenen la responsabilitat de qüestionar narratives que perpetuen visions simplistes o esbiaixades. Ignorar el passat colonial i les seves conseqüències ens impedeix comprendre de manera crítica la manera en què entenem l’entorn. Encara que moltes persones reaccionen a aquests debats de manera defensiva, reconèixer la història darrere d’aquests processos no pretén buscar culpables individuals, sinó assumir col·lectivament les implicacions del nostre passat i els seus efectes en el present, per tal de poder, potser, provocar girs en el relat colonial que ens portin a futurs amb menys violència.

Durant l’activitat, vas apuntar que l’origen i la transformació dels jardins botànics —com a laboratoris, centres de conservació, llocs de distribució i tràfic d’espècies, plantacions, etc.— a Europa responen a diversos “somnis”. De què tracten aquests somnis i quines conseqüències tenen avui dia?

Els jardins botànics a Europa van néixer i es van transformar al llarg del temps seguint diversos “somnis”, molts d’ells vinculats al colonialisme. Un d’aquests somnis és el desig d’apropiació de territoris desconeguts, vistos com a espais salvatges i disponibles per ser conquerits. Un exemple d’això és un gravat del segle XVI titulat America, que sexualitza el continent i reforça la idea de domini del conqueridor sobre allò desconegut. Aquest somni colonial persisteix avui, encara que de manera més subtil, especialment en el turisme, que reprodueix simbòlicament aquesta lògica d’apropiació.

El turisme modern reflecteix la mateixa dinàmica colonial, però ara amb càmeres en lloc d’armes, buscant experiències que reforcin la identitat cosmopolita del viatger. Aquest fenomen d’apropiació també es dona en la gentrificació, que expulsa les comunitats locals en augmentar els preus de l’habitatge en ciutats com Barcelona, Buenos Aires o San Francisco. L’especulació immobiliària és una forma de colonialisme contemporani, en què els nous colonitzadors són aquells que compren propietats i transformen els espais segons els seus interessos.

El problema d’aquest fenomen és que genera desplaçaments i precaritza l’accés a béns essencials com l’habitatge i l’alimentació. És crucial reflexionar sobre com continuem reproduint la lògica colonial i com podem resistir-la per protegir les comunitats locals i els seus drets.

Per què és important conèixer les altres històries que s’entrellacen amb la història dels jardins botànics i la història de la ciència?

És important conèixer les històries entrellaçades amb els jardins botànics i la història de la ciència perquè tendim a veure la ciència com un coneixement pur, separat de contextos històrics com el colonialisme o l’esclavitud. Per exemple, moltes vegades aprenem sobre plantes com l’eucaliptus o la canya de sucre sense considerar els processos d’explotació que van acompanyar la seva expansió. Aquesta separació del coneixement és una herència del colonialisme, que va imposar una divisió entre ciència, política, cultura i natura.

Aquesta fragmentació també reflecteix el capitalisme, que ha fomentat una especialització extrema, fent que les persones es desconnectin d’altres àrees del coneixement. Per exemple, un biòleg pot desconèixer qüestions polítiques i viceversa, quan en realitat ambdues disciplines estan profundament interconnectades. Per recuperar una visió més integrada, és crucial explicar històries que enllacin diferents sabers, com les que proposen investigadores com Donna Haraway, Isabelle Stengers, Anna Tsing o Vinciane Despret, entre d’altres.

L’art és un dels pocs espais on avui es donen aquestes converses i cruïlles entre allò que anomenem disciplines. A les escoles d’art, per exemple, s’exploren idees complexes sobre ciència, filosofia i política sense les limitacions de les disciplines tradicionals. Aquest enfocament permet veure els jardins botànics no només com a llocs de conservació, sinó també com a escenaris d’història colonial, comerç global i explotació, revelant una xarxa d’històries interconnectades que sempre ha estat present.

Recentment, se senten cada vegada més veus crítiques que qüestionen profundament la idea de l’Antropocè (era geològica marcada per l’impacte humà en el planeta, com el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat). Tens alguna reflexió al respecte? Creus que podem donar per feta aquesta noció o també és quelcom que hauríem de qüestionar?

La noció d’Antropocè definitivament mereix ser qüestionada. Pensadores com Donna Haraway i Anna Tsing critiquen aquest concepte per diverses raons. Haraway, per exemple, sosté que l’Antropocè no comença amb la Segona Guerra Mundial, sinó molt abans, amb el colonialisme i el capitalisme, quan certes elits van començar a transformar el planeta de manera irreversible. A més, critica la idea que tota la humanitat sigui igualment responsable de la crisi ecològica, ja que això ignora les desigualtats entre qui ha contribuït a la destrucció i qui n’ha patit les conseqüències. Per això, proposa el terme “Chthuluceno“, que suggereix un escenari on es troben realitat (el que és i el que va ser) i ficció (el que pot arribar a ser), un paisatge de ciència-ficció en què passat, present i futur estan entrellaçats. Aquesta figura s’inspira en els déus de l’inframón, aquestes criatures subterrànies que vindran a reclamar responsabilitats davant la catàstrofe provocada per (alguns) humans.

Anna Tsing, tot i reconèixer les limitacions de l’Antropocè, continua utilitzant el terme perquè s’ha convertit en un concepte àmpliament estès. Per a ella, el problema no és tant el nom, sinó com han de canviar les narratives sobre la nostra manera d’habitar el planeta. Parla de la necessitat d’un al·luvió d’històries terribles que ens despertin, on espècies, ecosistemes i sistemes humans estiguin entrellaçats, reflectint la complexitat del món real. El projecte Feral Atlas n’és un exemple, un projecte d’art-ciència que documenta els efectes no desitjats de l’Antropocè en les infraestructures.

En definitiva, l’essencial no és només qüestionar el terme Antropocè, sinó aprofundir en el seu contingut. El llenguatge i els termes que utilitzem tenen un poder enorme, però canviar les paraules no és suficient: hem de repensar què impliquen i com configuren la nostra visió del món. En situacions d’urgència, com les que afrontem ara, el més important és transformar la nostra manera de pensar i actuar, més enllà de centrar-nos únicament en els termes que fem servir.

Com vas esmentar durant l’activitat, què significa realment saber llegir el paisatge?

Saber llegir el paisatge és un concepte que vaig prendre del col·lectiu Eixarcolant. Ens conviden a observar com percebem allò que molts anomenen plantes invasores, a conèixer les plantes que creixen al nostre voltant i a relacionar-nos amb elles sense practicar l’extractivisme. L’interessant del seu enfocament és que ens expliquen la història d’aquestes plantes i com les hem utilitzat al llarg del temps. Totes les plantes han tingut un propòsit en les nostres vides, ja sigui com a medicina, aliment o per altres usos, però hem perdut aquest coneixement, avui indispensable.

El que proposa aquest col·lectiu és que no es tracta de veure la natura com quelcom aïllat i pristí que no podem tocar, sinó d’entendre com podem tenir-hi una relació regenerativa. En lloc d’una relació que danya l’ecosistema, busquen una relació regenerativa tant per a les persones com per al paisatge. Aquest concepte també es pot entendre quan es diu que l’Amazònia és el jardí dels pobles indígenes. No significa que l’Amazònia sigui un jardí com el concebem a Occident, sinó que els pobles indígenes mantenen una relació regenerativa amb la selva.

Saber llegir el paisatge, per tant, és observar el nostre entorn, fins i tot en espais molt modificats, i preguntar-nos quines plantes hi creixen, per a què serveixen i com les podem cuidar. Aquest col·lectiu organitza tallers on ensenyen sobre les plantes, com cuinar-les, per a què utilitzar-les i com reconnectar amb aquests sabers tradicionals. Aquesta és la idea de saber llegir el paisatge: reconèixer la relació profunda que podem tenir amb altres espècies, respectant-les i relacionant-nos-hi de manera responsable.

Quin paper tenen els museus de ciències naturals, els “jardins botànics”, els científics i el professorat d’instituts en aquesta tasca?

Crec que el Museu de Ciències Naturals i els jardins botànics haurien d’acostar-se als col·lectius que ja estan fent aquesta feina. No cal anar fins a Noruega, sinó que, just a la cantonada, hi ha persones biòlogues i especialistes en aquest àmbit que treballen al camp: pagesos i hortolans, però hortolans del segle XXII, podríem dir, que també tenen en compte el futur i la qüestió de què menjarem.

L’enfocament no és plantar massivament sense pensar en les conseqüències. Saber llegir el paisatge implica observar el que creix en un lloc i veure com podem cultivar de manera responsable. Cultivar significa cuidar, contribuir a la regeneració, no només obtenir un producte. És el contrari de comprar terra en bosses de plàstic. Si permetem que el sòl actuï al seu ritme, podem obtenir aliments i crear un espai que afavoreixi no només les persones, sinó també les altres espècies que comparteixen aquell espai.

En la meva experiència personal, he vist com allò que anomenem espècies autòctones contribueix a l’augment de la biodiversitat. Quan plantes espècies ornamentals o per al consum, si no les acompanyes amb químics (fertilitzants, pesticides, etc.), el clima, el tipus de sòl o els animals de l’entorn s’encarreguen d’eliminar-les. Això ens ensenya la importància d’aprendre a cultivar de manera més harmoniosa, respectant la biodiversitat local i contribuint a un paisatge regeneratiu.

Actualment hi ha un desplegament de línies d’investigació dedicades a estudiar l’origen (“la traçabilitat”) de les col·leccions dels Museus de Ciències Naturals a Europa. Com encaixa aquest fet amb les desigualtats en l’estudi de la conservació d’espècies entre els països del nord i del sud global?

Actualment, a Europa s’investiguen els orígens de les col·leccions dels museus de ciències naturals, especialment les llavors. Tanmateix, això genera desigualtats amb els països del sud global, d’on provenen moltes d’aquestes llavors. Al Sud no hi ha els recursos ni les condicions necessàries per estudiar o conservar les espècies en el seu entorn natural, que seria l’ideal.

Aquest fenomen reflecteix les dinàmiques colonials, ara en l’àmbit científic. Tot i que la ciència es presenta com altruista, en realitat la preocupació per l’alimentació al Nord està més lligada als seus interessos econòmics. Per exemple, l’any passat hi va haver alarma per la falta d’aigua, però amb les pluges d’aquest any va desaparèixer la preocupació, tot i que el sòl continua esgotat.

La veritable lluita hauria de centrar-se a desafiar les grans corporacions, com Cargill, que monopolitzen les llavors i les patentitzen. Així, la ciència continua funcionant a favor dels interessos del Nord, sense un interès genuí per regenerar allò que anomenem natura.

Sembla que hi ha un interès creixent per part dels museus d’aquesta ciutat a posar sobre la taula reflexions al voltant de la natura, altres geografia i el canvi climàtic. Què n’opines?

És positiu que els museus de Barcelona es preocupin per temes com el canvi climàtic i altres geografies com l’Amazones, però el problema rau en com s’aborden. No n’hi ha prou amb anomenar els temes, cal ser conscients de la història colonial subjacent. Europa s’ha enriquit durant segles a partir d’aquesta història, i si no acceptem això, no podrem qüestionar els seus efectes actuals.

Per exemple, quan es parla del canvi climàtic, es menciona molt el desglaç dels glaciers, però també és fonamental reflexionar sobre el que passa al Mediterrani, les Posidònies o la tragèdia de les persones migrants. Tot això forma part d’una narrativa colonial de més de 600 anys. Les institucions culturals, tot i que neixen d’aquesta narrativa, han de qüestionar-la, quelcom que en el món de la ciència ja s’està fent.

L’art té el poder d’experimentar amb noves formes de pensar, però no és així si presenta relats fragmentats i superficials. Exposicions sobre l’Amazones que no esmentin les realitats de les comunitats indígenes o la destrucció per part de les multinacionals catalanes i espanyoles que només renoven la narrativa colonial. L’Amazones no és només Brasil, no és només les comunitats indígenes, és això i molt més. De vegades molts dels temes clau, com les preses, queden fora de la conversa.

És crucial treballar mà a mà amb experts locals i pobles indígenes, que tenen molt a aportar. Les institucions culturals han d’aprendre a col·laborar i escoltar a qui realment coneixen els territoris, en lloc de seguir presentant visions distorsionades.

En el cas del Jardí Botànic de Barcelona, què seria necessari canviar per transformar les metàfores, les narratives dicotòmiques o les ‘espècies sense narrativa’ en el seu relat?

Per transformar les narratives al Jardí Botànic de Barcelona seria útil revisar com es presenten certs temes, especialment les “espècies invasores”. No es tracta d’eliminar aquest terme, sinó de contextualitzar-lo, explicant el seu origen i significat. Tot i que reconèixer que les plantes tenen la seva pròpia història és un concepte nou en la cultura occidental, en altres parts del món això és comú. El jardí no hauria de veure les plantes només com a objectes estètics, sinó com a éssers amb una història que mereix ser explicada.

És important destacar com els jardins botànics han estat utilitzats per a la investigació i conservació d’espècies, i encara més, involucrar la comunitat. Encara que moltes persones estan interessades en els horts urbans, no sempre és viable econòmicament. El jardí botànic podria ser un espai per compartir coneixement sobre la cura del paisatge, dels sòls i de les llavors.

A més, es podria ampliar l’enfocament de les visites, incloent la investigació que es fa al jardí. Aquest enfocament seria valuós, especialment per a nens i nenes, ensenyant-los la importància de conèixer i cuidar el sòl. És crucial que les futures generacions entenguin que la cura del planeta no és només tasca de la ciència, sinó de tothom.

Finalment, les narratives sobre el medi ambient han de ser motivadores, no desesperançadores. El Jardí Botànic té la capacitat d’ensenyar a la comunitat, promovent la consciència sobre els efectes de les nostres accions, com traslladar plantes o llavors sense conèixer les conseqüències que poden tenir als ecosistemes locals. Tenir accés a aquest tipus de coneixement és vital, i el Jardí Botànic és el lloc perfecte per ensenyar-ho, ja que els professionals que treballen allà tenen els coneixements necessaris per guiar la comunitat en aquests temes.

Quins factors fan que sigui complicat per als museus comprendre aquest enfocament?

El principal obstacle perquè els tècnics i museus comprenguin aquest enfocament rau en el sistema capitalista i patriarcal en què vivim, que influeix en com es gestionen i generen els coneixements. En aquest sistema, els museus i les universitats solen estar dirigits per persones amb una mentalitat de dominació, tant sobre la natura com sobre les persones. Això es reflecteix en com els científics controlen el saber, i el públic es limita a ser espectador, sense una participació activa en l’aprenentatge.

A més, en molts museus, l’enfocament educatiu es veu com alguna cosa secundària davant de la part expositiva, la qual cosa genera una experiència superficial, sense un propòsit educatiu profund. Els responsables de les institucions, com rectors o directors, sovint tenen una visió elitista que els desconecta de les realitats quotidianes de la gent, la qual cosa dificulta l’accés a un coneixement més participatiu i accessible.

La manca de projectes a llarg termini i d’un enfocament polític clar reforça aquesta desconexió. Per transformar aquesta situació, seria necessari prioritzar la participació activa del públic, promovent una visió més plural i diversa. Les narratives actuals no reflecteixen la diversitat de veus, i això ha de canviar perquè el coneixement i l’educació estiguin al servei de tothom.