“D’ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats –o potser menys– convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-lo i condemnar-los a presó. (...) Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva “adoració”. Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m’adori... Al meu gos: ‘L’orella et començo a retòrcer, / et faig dejunar i no per gust; / vull ésser amb tu una mica injust, / perquè Déu amb mi ho sigui força...” 

“La mar era plana com una planxa d'acer. El sol, ja molt decantat llepava l'aigua amb matisos d'estany, daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, començà aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida d'una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua.”

“El nyu s’havia aturat prop d’un semàfor. L’ull encara li cremava. Amb l’altre, veia la silueta d’edificis, ponts, antenes i taques de llum disperses i intermitentment. Procurava reconèixer en tot aquell paisatge un senyal familiar que l’ajudés a retrobar el camí del ramat. Tenia set, una set africana, intensa, que l’obligava a ensumar el terra desesperadament. Va creuar l’avinguda i va veure un raig d’aigua il·luminat que queia en un estany rectangular, envoltat de palmeres. Al costat, una estàtua altíssima, de colors, vigilava el territori, com un tòtem...”

“La Neus m’espera a la cantonada de l’Heron City, al costat de la rampa de sortida de l’aparcament, que a aquestes hores de la tarda d’un dia d’agost és un bullidor de gent, la gran majoria gitanos o sud-americans que viuen per la zona o que s’hi desplacen per quedar. Durant una bona temporada, el complex d’oci es va arribar a conèixer com a Heroïn City, per la quantitat de tràfic d’heroïna que hi havia als voltants. Ara només és problemàtic a la nit, quan a les discoteques la gent beu un xic massa i se’ls escalfa la boca i al final no agafen el cotxe perquè han d’anar amb ambulància.”

“En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l’estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d’un indret terrible, a l’estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d’hoquei i matxets de la mida d’un braç (...). però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l’essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants dels segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística»n’esborressin d’altres com «txabola» o «barraca».
Nou barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l’atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la reforma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).”

“Dia 10 de juny del 1988: Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: ‘Sí. Per qui demaneu?’. Pengen. La segona: ‘El senyor Manuel de Pedrolo?’. ‘Sí, digueu’, és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten sinó que diuen: ‘Prepara’t, que ara et toca a tu’, i pengen. M’ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una ‘conversa’ tan curta! No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d’una broma. Quan algú et vol mal de debò, no t’avisa. D’altra banda, diria que el to de l’advertiment no m’ha semblat amenaçador.”

“¿Qué si no un monstruo podía parecer Nora en la España del 1943? Pero Javier está nervioso, apenas ríe, y cuando le pregunta qué ocurre, dice que se acaba de levantar, que no durmió casi, que es muy difícil contar lo sucedido; no, no puede decírselo, pero baja la voz y describe su encuentro en un bar, o sería mejor, en la calle. (Le gustaría que el marinero, muy borracho, fuera encontrado en el punto en que Escudillers desemboca en las Ramblas, atónito al estallarse de golpe contra tanta luz y espacio. Javier se le acerca y le pregunta algo, y sin más vuelven a Escudillers y se meten en un bar a seguir bebiendo.”

“Hasta que al fin contempla con toda nitidez la escena. Josefina sale del ascensor de aquel hotel situado en las faldas del Tibidabo, frente a una rotonda donde florecen los algarrobos que, como las lilas y las glicinas, son flores que aman el invierno. El hotel es un barco anclado, rodeado de mar tranquilo, muerto, una tersa bahía de superficie aceitosa, cuyas aguas pueden resquebrajar la nave con la misma despreocupación con la que cascarían una avellana.”

“25 de juny. No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou. (...) Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant...”

“És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s’hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant –degué pensar–, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s’ha d’oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d’un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe –no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans...”