Pablo Simón Cosano és doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra i professor a la Universitat Carlos III. És un analista polític habitual en diversos mitjans de comunicació, on ofereix anàlisis sobre l’actualitat política espanyola i internacional. Especialitzat en sistemes polítics comparats, ha publicat diversos estudis i llibres sobre democràcia i dinàmiques electorals.
Simón va encetar la V sessió del cicle de debats “En clau d’educació: Educació o barbàrie” el passat 20 de febrer amb una conversa conduïda per la periodista Milagros Pérez Oliva titulada “Quin és el futur de la democràcia?”.
Estem vivint un retrocés democràtic a escala global? Quins són els senyals més evidents d’aquesta erosió?
Si observem els principals indicadors internacionals, com els de l’Institut de Qualitat Democràtica de Göteborg o els informes anuals de Freedom House, tots coincideixen a assenyalar un retrocés democràtic generalitzat. Els nivells de democràcia actuals són similars als de l’any 1983, fet que implica un retorn a una època prèvia a moltes de les grans onades de democratització que es van produir durant els anys vuitanta i noranta. Però aquest retrocés no adopta les mateixes formes que els autoritarismes clàssics del segle XX. En lloc de cops d’estat militars, el que observem és un deteriorament progressiu de les institucions democràtiques des de dins. Això passa a través de mecanismes que, si bé no eliminen formalment les estructures democràtiques, en buiden el contingut. D’una banda, hi ha països que havien experimentat processos de democratització i que ara estan fent marxa enrere convertint-se en règims autoritaris amb eleccions purament simbòliques. Exemples d’aquest tipus els trobem en països com Veneçuela, Turquia o Rússia, on les eleccions encara es convoquen, però estan dissenyades de manera que la compleció real sigui impossible. D’altra banda, també veiem en democràcies consolidades com s’estan erosionant progressivament les institucions i les normes democràtiques. Cada cop més sovint veiem apostes antipluralistes que impliquen atacar a organitzacions de la societat civil, periodistes o funcionaris que no comparteixen la ideologia del govern. Això s’ha vist en governs com el de Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil.
Alguns experts parlen de ”democràcies il·liberals”. Estem assistint a una sofisticació de l’autoritarisme?
El terme ”democràcia il·liberal” és problemàtic, ja que si una democràcia no és liberal, senzillament deixa de ser una democràcia. Les democràcies modernes són el resultat de la combinació de dues grans tradicions històriques: la tradició liberal, que defensa els drets individuals, les constitucions i la limitació del poder; i la tradició democràtica, que garanteix que la participació electoral sigui realment oberta a tota la ciutadania i no es limiti a una elit privilegiada. Prefereixo parlar d’autoritarisme electoral quan un règim manté eleccions, però elimina les garanties de drets fonamentals, ja que penso que llavors deixa de ser una democràcia.
Les dades mostren que una part de la ciutadania ja no percep la democràcia com el millor sistema possible. Per què passa això?
Una raó té a veure amb el fet que hi ha una percepció que la democràcia no és eficaç. Si un règim polític no es veu com a eficaç per a generar prosperitat, creixement o cohesió social, la ciutadania li deixarà de donar suport. Una segona raó la trobem en la imatge que les institucions són poc representatives, és a dir, que les demandes de la ciutadania no són canalitzades dins del sistema polític, que tenim una classe política desconnectada de les preocupacions del poble. Aquest és el discurs dels radicalismes populistes, que ens diuen que totes les elits són corruptes i malvades i ells representen el poble de veritat. Les elits polítiques i econòmiques han de ser conscients que, sense una resposta efectiva a aquestes preocupacions, el descontentament continuarà creixent i alimentant forces autoritàries.
Quines lliçons hauríem d’aprendre de la història per evitar que la democràcia es degradi?
Hem d’entendre que la democràcia és una excepció històrica. Fins a mitjans dels anys seixanta o setanta, pràcticament cap país del món complia els estàndards democràtics actuals. Hem sigut capaços de construir un sistema en què diferents sensibilitats es van alternant en el poder sense violència i això és estrany perquè històricament el més comú ha estat el contrari: ocupar el poder, recórrer a la violència i eliminar rivals polítics. Sabem que la democràcia és un equilibri en què és fonamental que els actors atorguin a les regles del joc un valor intrínsec. És a dir, si els actors pensen que la democràcia té un valor per si mateixa, la protegiran. En canvi, si creuen que les regles només serveixen quan els beneficien, el seu suport a la democràcia serà purament instrumental. Això és el que hem vist amb Trump o Bolsonaro i el que va passar durant els anys trenta: hi havia actors que consideraven que el joc democràtic era només un mitjà per assolir un altre objectiu, i això explica per què moltes democràcies van acabar caient. Aquesta és una lliçó històrica fonamental: les democràcies necessiten defensar-se i entendre que és imprescindible que la ciutadania accepti les regles del joc pel seu valor intrínsec.
L’extrema dreta ha passat de ser una força marginal a tenir un pes polític important. Quin és el seu secret per connectar amb tants sectors socials?
Hi ha dues teories que l’expliquen. La primera diu que el triomf de l’extrema dreta té a veure amb els perdedors de la globalització, amb àmplies capes socials que s’han sentit abandonades per l’estat. La segona teoria defensa que l’explicació no és material sinó cultural, i assenyala que una part de la població veu com una amenaça l’avenç dels drets de les dones, de les minories sexuals o d’altres grups socials que abans estaven exclosos.
Jo penso que hi ha una combinació de les dues, ja que la fórmula clau de l’ascens de l’extrema dreta té a veure amb l’estratègia del “xovinisme del benestar”, on no es rebutja l’estat del benestar, sinó que es defensa que aquest només beneficiï a certs grups, als “d’aquí”. El que fa l’extrema dreta és perimetrar qui són els propis i qui són els aliens.
L’extrema dreta ha aconseguit entrar en l’agenda pública redefinint debats clau (immigració, seguretat, nacionalisme, feminisme). Ha guanyat la batalla cultural abans que la política?
Les hegemonies polítiques no es construeixen d’un dia per l’altre, sinó mitjançant la creació de marcs culturals que permeten avançar progressivament cap als seus objectius. Això ho veiem sobretot en els temes de què es parla i en la manera com es discuteixen. L’extrema dreta ha aconseguit que després de la pandèmia, en lloc de centrar el debat en les desigualtats materials o en la situació dels sectors més vulnerables, s’inverteixi el relat per fer creure que aquests sectors estan en aquesta posició a causa de la immigració. Segons aquesta narrativa, els immigrants “roben” llocs de treball, absorbeixen ajudes socials o converteixen els barris en llocs insegurs. Aprofitant el malestar general, han estat capaços de monopolitzar el discurs polític i presentar-se com l’única resposta possible. La immigració ha estat sempre un tema complex per a la dreta convencional i l’esquerra, però l’extrema dreta ha sabut instrumentalitzar-lo. També ha utilitzat un mecanisme similar en àmbits com el feminisme o els drets de les minories sexuals a través de la creació de la narrativa contra allò “woke”, un concepte importat directament dels Estats Units i que no encaixa en la realitat europea. Han aconseguit convertir-lo en una nova versió de l’anticomunisme dels anys cinquanta, identificant un “enemic interior” que inclou ONG, moviments socials, feministes i col·lectius LGTBIQ+. Aquest enemic, segons el seu discurs, ha traït la nació, l’ha debilitat i ha desviat l’atenció cap a qüestions supèrflues.
Quina estratègia creus que haurien de seguir els partits tradicionals davant l’extrema dreta? S’ha de confrontar, ignorar o intentar absorbir part del seu discurs?
No hi ha una fórmula única per frenar l’extrema dreta, ja que els seus èxits han estat desiguals segons el context. El que sí que sabem és que copiar-los el discurs no funciona: quan els partits tradicionals adopten la seva retòrica sobre immigració o seguretat, simplement els donen més força. Per la resta, no és clar si el cordó sanitari és efectiu. Bloquejar-los pot fer que concentrin tot el vot de protesta, però, alhora, donar-los responsabilitats de govern quan són partits petits pot desgastar-los, ja que sovint són mals gestors. En el cas de l’esquerra, hi ha un cert consens que la confrontació directa és la millor estratègia. El debat més interessant es dona a la dreta moderada perquè l’extrema dreta aspira a substituir els partits conservadors tradicionals.
Quin paper tenen els algoritmes de les xarxes socials en la creació de bombolles ideològiques i la radicalització del debat públic?
Durant un temps es va creure que les xarxes socials serien un espai públic democràtic, però en realitat no ho són. Funcionen a través d’empreses privades que tenen interessos propis, i els seus algoritmes fomenten la polarització. Ens permeten seleccionar la informació que confirma les nostres creences, reduint així la nostra visió del món i fent-nos més vulnerables a la desinformació.
Com pot l’educació contribuir a lluitar contra els discursos d’odi i a la defensa de la democràcia en un context de creixent desafecció i auge autoritari?
La democràcia necessita ciutadans compromesos amb els seus valors per poder perdurar en el temps. Aquests valors es transmeten de moltes maneres: a través de la família, els amics, les xarxes socials i, evidentment, l’escola. No obstant això, la solució no implica crear més assignatures sobre valors democràtics, sinó garantir que l’escola sigui un espai segur on els alumnes puguin interactuar, debatre i aprendre a gestionar el desacord sense recórrer a la violència. Construir espais de convivència on els alumnes puguin enfrontar-se a idees diverses i aprendre a gestionar conflictes és clau. No es tracta de fer que els alumnes memoritzin per què la democràcia és bona, sinó de proporcionar-los experiències pràctiques on desenvolupin aquests valors de manera natural.
La sessió en la qual participes es titula “Quin és el futur de la democràcia?”. Com visualitzes aquest futur?
El futur és incert, però no hem de caure en el pessimisme. Ens dirigim cap a un món diferent, on la democràcia ha perdut part de la seva aura d’únic sistema legítim. Tot i això, crec que els nostres sistemes democràtics tenen avantatges clars respecte als seus competidors.
El primer avantatge és que, encara que sovint se’ls critica per la seva ineficiència, els sistemes democràtics poden incorporar moltes més demandes socials que els autoritaris. És cert que un règim autoritari pot semblar funcional a mitjà termini, però les democràcies permeten que diverses veus participin en la presa de decisions. Ho vam veure durant la COVID-19: mentre que a la Xina es va imposar un confinament absolut que es va haver de repetir diverses vegades al llarg de tres anys, els països democràtics van aconseguir vacunar la població de manera més ràpida i inclusiva. Per què? Perquè, a diferència del Partit Comunista Xinès, els nostres polítics necessiten el suport de la ciutadania, i això els obliga a ser més sensibles a les seves necessitats.
A més, les democràcies, per la seva pròpia naturalesa, generen espais de llibertat on es permet la dissidència cultural i intel·lectual. Això facilita l’aparició de solucions imaginatives per a la seva pròpia supervivència. Si la democràcia vol guanyar el futur, ha de guanyar la batalla de la imaginació, i això només es pot fer en entorns on es respecti la llibertat. Aquest és el nostre gran avantatge.
