L’arribada de persones estrangeres a Barcelona amb l’objectiu de desenvolupar un projecte vital a la ciutat no és nova. Durant el segle XX les persones que arribaven a la ciutat ho feien essencialment des d’altres parts del territori espanyol. A partir de la dècada dels 80 és quan comença a arribar un nombre significatiu de persones de l’Amèrica Llatina i del nord del continent africà. És en aquest context quan neix el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de Barcelona, amb l’objectiu de donar suport en l’arribada i l’acollida a les persones migrants, sol·licitants d’asil i refugiades a la ciutat.
Han passat més de trenta anys des d’aleshores, durant els quals els canvis que s’han produït a la ciutat en aquest àmbit han estat profunds i estructurals. Mentre que l’any 2000 hi havia empadronades a Barcelona al voltant de 46.000 persones d’origen estranger, un 3,5 % de la població barcelonina, el 2020 eren 360.000 persones, xifra que representa més del 21 % del veïnat.
Així, els reptes que les polítiques i els serveis municipals han hagut d’afrontar en l’àmbit de les migracions i el refugi han estat canviants. Tot i que formalment les administracions locals no tenen competències en matèria d’immigració i refugi, els municipis són responsables de donar suport i acompanyar tots els veïns i veïnes de la ciutat, independentment de l’origen. És per això que, més enllà de la legislació d’àmbit estatal, les polítiques i els serveis públics adreçats a gestionar l’arribada de població estrangera només poden concebre’s i implementar-se adequadament si es fa des de l’àmbit local i urbà.
La ciutat de Barcelona té una llarga trajectòria en l’impuls de polítiques i serveis públics dirigits a l’acollida de les persones migrades i refugiades. En els darrers anys, hem viscut situacions sense precedents en la història recent, com ara la vinculada a l’anomenada “crisi de persones refugiades”, que va començar el 2015. Va ser a partir de llavors que el SAIER va passar d’atendre poc més de 2.000 persones sol·licitants d’asil a atendre’n més de 9.500 el 2019. Aquest canvi ha estat un repte per a la ciutat. Per donar-hi resposta es va crear el Nausica, un programa pioner de suport a persones sol·licitants d’asil que, en sortir del Programa Estatal d’Asil, no haguessin assolit un nivell d’autonomia personal i econòmica suficient, a les quals se les acompanya en matèria d’habitatge, inserció sociolaboral, assessorament jurídic, acompanyament psicosocial, formació d’idiomes i escolarització. Així mateix, també es va crear la Xarxa de Ciutats Refugi, que actualment compta amb una vintena de ciutats d’arreu de l’Estat i que té com a objectiu compartir bones pràctiques i engegar processos d’incidència política en els reptes conjunts.
Al repte de l’increment de persones sol·licitants d’asil a Barcelona des del 2016 s’hi afegeix un percentatge de més del 90 % de denegacions d’asil, que repercuteix en el fet que desenes de milers de veïns i veïnes acaben trobant-se en una situació administrativa irregular. La irregularitat administrativa és un greu impediment a la possibilitat de desenvolupar qualsevol projecte de vida. Per això, l’Ajuntament de Barcelona, especialment en els cinc darrers anys, ha impulsat unes polítiques actives d’empadronament amb l’objectiu de garantir a tots els veïns i veïnes l’accés a drets bàsics com la salut o l’educació, independentment de la situació administrativa en què es trobin. Alhora, des de l’Ajuntament, es continuen impulsant actuacions amb l’objectiu de tancar el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona, un espai paradigmàtic de la política migratòria europea, de no-dret i d’opacitat, mentre treballem de la mà de les entitats de defensa dels drets humans de la ciutat en l’acompanyament jurídic i psicosocial de les persones internes. Paral·lelament a la incidència exercida a escala estatal per aconseguir el necessari canvi i flexibilització de la legislació d’estrangeria, des de l’Ajuntament de Barcelona s’han impulsat diversos programes, com ara plans d’ocupació o ajuts a la contractació, amb l’objectiu d’aconseguir regularitzar la situació administrativa d’aquestes persones i així lluitar contra l’exclusió social, econòmica i administrativa a la qual es veuen sotmeses.
La irrupció de la covid-19 el 2020 ha generat una crisi social i econòmica de la qual encara en desconeixem l’abast i que ha generat un impacte especialment contundent en les persones en situació de vulnerabilitat, com poden ser les persones migrades i refugiades. Les treballadores de la llar i de les cures i els joves migrats sols o extutelats són dos dels col·lectius més afectats pel context actual i als quals s’adrecen un conjunt de polítiques d’acompanyament més intensives, de la mà de la resta d’administracions competents.
Sovint són aquests mateixos col·lectius els que pateixen una estigmatització important que incita els discursos d’odi i el racisme social i institucional. És per això que l’Ajuntament de Barcelona ha reforçat recursos municipals com l’Oficina per la No Discriminació (OND) i ha intensificat la col·laboració amb entitats socials en el marc de l’Observatori de les discriminacions –que compta amb vint-i-dues entitats que treballen en la lluita per la no-discriminació–, el Centre de Recursos en Drets Humans (CRDH) o la Xarxa Antirumors, de la qual formen part trescentes noranta entitats i més de sis-centes persones a títol individual. De la mateixa manera, el 2020 l’Ajuntament va elaborar l’estudi La clau pot ser un nom sobre la discriminació per motius racials en l’accés a l’habitatge. L’estudi revela que les persones amb noms d’origen àrab tenen un 20 % menys de possibilitats d’accedir a un habitatge que les persones amb noms d’origen autòcton. Aquests serveis i eines tenen com a objectiu acompanyar les víctimes de situacions de discriminació i conèixer la situació de les discriminacions a la nostra ciutat per poder coproduir conjuntament amb els col·lectius afectats i les entitats especialitzades en l’àmbit un conjunt de polítiques públiques transformadores destinades a eradicar la xacra de les discriminacions i els discursos d’odi. A més de l’acompanyament, en les situacions de discriminació sobre les quals es pot reunir prova suficient, l’Ajuntament de Barcelona també incoa procediments sancionadors, com és el cas de les sancions imposades per discriminació en l’accés a l’habitatge per motius racials.
En el disseny de les polítiques públiques adreçades a les persones migrades i refugiades i a la lluita contra les discriminacions, l’Ajuntament de Barcelona sempre ha comptat amb el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona (CMIB), format per prop de seixanta entitats i associacions de persones migrades, d’acollida i acompanyament de persones sol·licitants d’asil i refugiades, així com amb associacions veïnals, cíviques, culturals i sindicals, que, en conjunt, constitueixen un espai de cogovernança i coproducció de polítiques públiques. De la mà del CMIB, l’Ajuntament de Barcelona no ha deixat de reclamar més suport i finançament per part de l’Estat i de la Unió Europea per poder desenvolupar unes polítiques d’acollida integrals i més dignes.
En aquest número de la revista Barcelona Societat analitzem aquestes qüestions i d’altres de relacionades amb les migracions. Els reptes actuals en matèria de migracions i refugi no són menors, més aviat són els propis d’una ciutat oberta, complexa i diversa com és Barcelona. Són, en definitiva, els reptes d’una ciutat que creix gràcies a la seva diversitat i que vol ser un espai de llibertat i drets per a tots i cadascun dels veïns i veïnes, vinguin d’on vinguin.
Marc Serra
Regidor de Drets de Ciutadania i Participació de l’Ajuntament de Barcelona
