Economia Social i Solidària

En David Guàrdia i Mascó, responsable de la secció del cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús de La Federació de Cooperatives d’Habitatges de Catalunya (habicoop) i membre de la sectorial d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús de la Xarxa d’Economia Solidària, analitza la història, futur i reptes del cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús. La integració de polítiques i l’agilització de processos poden accelerar l’accés a l’habitatge de les classes populars.

El cooperativisme d’habitatge no és una cosa nova, però ha evolucionat molt en els darrers anys. Per què creus que ha evolucionat el perfil del cooperativisme d’habitatge?

Des de principis de segle XX, l’existència del cooperativisme d’habitatge ha tingut com a objectiu donar resposta a les necessitats d’habitatge de les classes populars amb una lògica d’ajuda mútua. Això ha evolucionat de la mateixa manera que han canviat les polítiques d’habitatge i la societat. En el seu moment, la principal opció era la propietat i, per tant, s’entenia que s’havia de garantir l’accés a un habitatge en propietat.

En el moment en que l’habitatge en propietat també pot acabar sent un bé especulatiu i d’inversió, com s’ha demostrat avui en dia, hem evolucionat cap a models de tinença diferents. I per això, neix el moviment cooperatiu en cessió d’ús que és com una mena de mena de lloguer, estable, a llarg termini i més comunitari.

Quins avantatges tindria aquest cooperativisme de cessió d’ús versus la propietat?

L’habitatge de lloguer, que en teoria hauria de permetre accedir a un habitatge assequible, desgraciadament i per molts motius, ha generat molta vulnerabilitat i dificultat d’accés. Molta gent enten que, si té capacitat d’estalvi, la via per garantir aquest dret és la propietat.

Aquí és on diem, “escolta, és possible l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús que és un model molt similar al que podria ser com un lloguer de renda antiga”. Per tota la vida o a llarg termini. Volem fer un model que tingui allò positiu que fins ara s’associava a la compra, que és l’estabilitat, i allò positiu del lloguer, que és evitar l’especulació o entendre l’habitatge com a bé d’inversió de la persona que hi viu.

I com funciona?

La cooperativa, una entitat de base democràtica i sense afany de lucre, és la propietària dels immobles, les persones sòcies paguen una quota mensual, com si fos un lloguer a la cooperativa a preu de cost. Això és l’element important.

La cooperativa, a més de ser la propietària és qui inverteix i finança: si algú demana una hipoteca, és la cooperativa. Bé sigui per una obra nova, per adquirir un edifici, o una masia en un entorn rural. I aquesta es cobreix amb les aportacions regulars mensuals que paguen les persones sòcies. El cost d’aquestes quotes mensuals no aniran en funció del mercat del barri on viu amb una lògica especulativa, sinó en funció del cost real. A l’hora de finançar, prioritzem fiances ètiques i cooperatives: Coop57, Fiare Banca Ètica, etcètera. També, banca pública com l’Institut Català de Finances (ICF) que fa moltes operacions d’aquest estil.

Per què ha agafat embranzida aquest model en els darrers anys i com es perfila el futur?

En el cas de la ciutat de Barcelona, ha sigut clau no només que sigui vist com una política d’habitatge, sinó també la intervenció de la Direcció de Serveis d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’ajuntament de Barcelona. Això ha permès entendre l’habitatge cooperatiu com un sector estratègic i tractor en la generació de mercat social i, per tant, cooperatives d’arquitectes, comercialitzadores d’energia verda, també empreses d’inserció en el sector de la construcció, fiances i assegurances ètiques…

Tot i això, per enfortir-ho, falten un parell o tres de passos. Cal vetllar perquè quan hi hagi sòl públic les entitats estiguin alineades amb l’economia social i solidària (ESS) per preservar el model sense ànim de lucre. D’altra banda, cal tenir més agilitat en el procés de cessió de sòl, perquè a vegades els processos són molt més lents del que tots voldríem. I, per últim, caldria complementar la política d’habitatge i anar cap a polítiques integrals, com en el cas de l’àmbit fiscal o els ajuts.

Actualment, a la ciutat hi ha diverses iniciatives ja en convivència o a prop. Princesa49, La Borda, La Xarxaire, La Chalmeta, Cirerers i La Balma. Què podem aprendre d’aquestes iniciatives?

Permet tota una dimensió social que d’altra banda no seria possible. Primer de tot,  veiem la dinàmica comunitària que s’hi genera per alguns d’ells. En segon lloc, l’aposta per la innovació i la sostenibilitat de molts d’aquests projectes. Alguns han guanyat premis i són projectes innovadors amb elements com, per exemple, instal·lacions centralitzades amb estructures de fusta o amb dissenys arquitectònics que han sigut mereixedors de reconeixements diversos: això també cal posar-ho en valor en el context d’emergència climàtica en el que estem.

I, a més a més també creen mercat social a través dels locals cooperatius dels edificis. Aquests projectes dinamitzen un teixit econòmic diferent al que estem acostumats. També, s’impulsen iniciatives d’autoconsum compartit de producció d’energia fotovoltaica i d’autoconsum compartit entre les persones sòcies.

Des de la Federació de Cooperatives d’Habitatges de Catalunya (habicoop) i la Xarxa d’Economia Solidària (XES), esteu fent incidència política, que entre d’altres, s’ha concretat presentant una proposta de resolució al Parlament per consolidar el model de cessió d’ús a Catalunya i potenciar l’aliança pública cooperativa. Que ens pots explicar d’això i d’altres accions d’incidència i sensibilització?

És clau la vertebració per tenir espais de representació i d’intercanvi i d’incidència a nivell general. Com el model està en construcció, això ha generat i genera una dedicació de recursos molt important en aquesta feina de vertebració, d’incidència, de treball. No hi ha un marc encara de polítiques públiques global, integral, coherent i complementari. L’estem creant. La bona col·laboració entre la Federació i la XES, que entre les dues agrupen la pràctica totalitat del sector, ajuda a enfortir aquesta feina.

Estem en un moment dolç perquè s’estan fent passos molt significatius. D’una banda, diversos ajuntaments hi donen suport amb cessió de sòl i bonificacions fiscals d’àmbit local. De l’altra, la interlocució amb la Generalitat i la Direcció General d’Economia Social i Solidària, el Tercer Sector i les Cooperatives, i altres departaments com habitatge o economia, va facilitant la implementació de diferents polítiques públiques. Per exemple, aquest any han sortit ja els ajust HabitatCoop i l’ICF en conveni amb l’AHC ha millorat les condicions de finançament per aquests projectes.

Ara bé, el model té molt de potencial en l’adquisició de sòl i habitatges al mercat i convertir-lo en habitatge assequible, però tenim ajuts insuficients a dia d’avui. O per exemple, encara tenim camp per recórrer en l’àmbit fiscal: ens veiem penalitzats en impostos com el de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Estem treballant amb el departament d’economia i altres per intentar que la nostra activitat no només no es vegi penalitzada per davant d’altres models si no que tingui un suport clar.

El novembre de 2020 l’Ajuntament de Barcelona va presentar l’aliança amb promotors socials i cooperatius per construir un miler d’habitatges assequibles. Com ho valores?

És una aposta potent per part de l’Ajuntament. La cessió d’ús té un reconeixement, un rol i un pes significatiu en el marc d’aquest conveni que està pensat per agilitzar processos justament per l’adjudicació directa en conveni amb la Federació i amb la XES. També fa una aposta a llarg termini, no és una política pública puntual. Tot i això, ha arrossegat una implementació més lenta del que voldríem tant del propi conveni com dels propis sòls.

La Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS), també esta treballant en la promoció de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. Per què creus que és rellevant? Quins exemples més enllà de l’Ajuntament de Barcelona es veuen?

Per que el model creixi és clau la implicació del món local i la distribució arreu del territori. En aquest sentit, la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària té un paper cabdal, com a entitat de base municipalista. Està sent una via d’entrada de formació, de difusió, de sensibilització del model. Molts cops, els ajuntaments necessiten trobar referents i en aquest sentit, la XMESS està fent un bon paper.

També en diferent municipis, com Palafrugell, Lleida o Martorell, s’està fent una aposta per l’adquisició d’edificis per la via del tanteig o retracte. O l’aposta també d’altres ajuntaments per adjudicar sòl directament o fer licitació de sòl públic, com Manresa o Palamós. I projectes singulars sobre sòl privat com el de Cardedeu, que és el més gran del país en sòl privat, o Calonge i Sant Antoni, on l’Ajuntament s’ha implicat per mobilitzar un edifici buit en mig de la ciutat, o de recuperació de patrimoni del casc antic com el projecte de la Titaranya de Valls, Sant Cugat amb un projecte basat en l’auto-construcció, o l’impuls de projectes rurals com el de Can Carner a Castellar del Vallès, el Turrós a Arguelaguer o la Tartana de Can Bofill a Collserola…

Com  veus el futur immediat i que caldria per continuar i accelerar aquests avenços?

Caldria enfortir el sector també des de l’administració pública i, per tant, hi ha d’haver entitats representatives que facin seguiment, però també d’assessorament: a cooperatives, a entitats municipalistes, a grups de persones que volen impulsar aquest tipus de projectes, i a d’altres administracions. I això encara falta un pas, ens falta avançar cap aquí.

Falta també, doncs, que aquestes polítiques públiques siguin permanents, més estables, conegudes i anticipades. Hem de pensar que una promoció d’una obra nova pot implicar, perfectament, sis anys.

D’altra banda, un repte seria la captació de sòl privat. Que hi hagi cessió de sòl públic en forma de superfície és cabdal, però també el sòl públic és molt limitat. Cal que l’Administració posi instruments i recursos per ajudar a les cooperatives a adquirir sòl o patrimoni privat. Incentius com el dret de tanteig, ajuts per les cooperatives per l’adquisició i dotació d’aquest tipus d’immobles i altres polítiques públiques que facilitin augmentar el parc d’habitatge social i assequible, que no estigui regit per criteris de mercat..

I és necessari desenvolupar molt més el model de cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús, regular-lo i blindar-lo. Quan es fa servir sòl privat, què impedeix que al cap de 10 anys es transformi aquest règim per un canvi estatuts de la cooperativa aprovat en assemblea? El sector estem ultimant una proposta per modificar la llei de cooperatives i garantir l’interès general de tots els projectes: siguin en sòl públic o siguin en sòl privat.