Economia Social i Solidària

Entrevista amb Rubèn Suriñach Padilla, economista i co-coordinador del projecte Futurs ImPossibles.

Com arriba la Xarxa d’Economia Solidària (XES) a desenvolupar el treball en matèria de transició ecològica?

Ja fa uns anys, per iniciativa d’algunes cooperatives sòcies de la XES, es van crear les primeres jornades d’Economia Socioambiental i Solidària per intentar situar el tema ambiental al centre del debat de l’Economia Social i Solidària (ESS). Perquè vèiem que no s’estava abordant de manera central, sinó que era més col·lateral: s’incloïa en el discurs, però des de la pràctica no hi havia una interiorització forta del tema ecològic. En aquestes jornades es va crear la Comissió d’Ecologia de la XES, amb cooperatives com Espai Ambiental, El Risell, La Fàbrica, que  van estar impulsant-la i van obrir bretxa sensibilitzant a la resta de la base social de la XES i l’ESS sobre la importància de situar el tema ambiental al centre del debat.

En els últims anys, per efecte del context, el tema de la crisi ecològica ha agafat molta més centralitat. Nosaltres anàvem augmentant la sensibilitat fent una feina de formigueta, però l’agudització de la doble crisi climàtica i energètica ens ha posat la urgència davant de la cara. De fet, ara estem elaborant un pla estratègic com a XES, en el qual hem definit tres grans reptes globals i un és la crisi ecològica.

Com articuleu aquesta transició ecosocial?

Hi ha una premissa bàsica sobre la que basem l’acció que és la crisi ecològica com a repte global i que té, sobretot, dues grans vessants. Una és la crisi climàtica, que és la que condicionarà la manera en què podem habitar el planeta en els propers anys, decennis, segles. L’altra, la crisi energètica que la guerra d’Ucraïna ha accelerat però que des de fa molts anys es venia dient, i que es tradueix en l’esgotament dels combustibles fòssils com a sang del sistema. Aquesta doble crisi ens obliga a replantejar la manera en què organitzem la nostra societat i el sistema econòmic sota aquesta idea del realisme ecològic. Qualsevol escenari de futur que projectem ha de partir del realisme ecològic.

Hem de transitar un decreixement en el nostre consum d’energia i materials, tant per la falta de materials i energia com per la crisi climàtica. La qüestió és quin decreixement o transició duem a terme. Duem a terme una transició liderada per les elits o capitalitzada per l’extrema dreta que ens pot portar a un escenari ecofeixista? O, el que defensem nosaltres, anem cap a una transició ecològica amb justícia social i democràcia econòmica?

Un dels pilars d’aquesta és la justícia social. Que hi hagin grans polítiques redistributives de renda i recursos que ens permetin que el qui menys té no sigui qui més paga aquesta crisi. L’altra, la democràcia econòmica, entesa com l’empoderament de la societat per liderar aquest canvi, tant en l’esfera de la societat civil mobilitzada i organitzada al carrer, com també en l’esfera econòmica. Aquí és on l’ESS juga un paper central a l’hora de mostrar que una altra manera de satisfer necessitats i de crear activitat econòmica és possible, respectant els límits del planeta i fent-ho des de la democràcia organitzativa.

Per què es important que l’ESS lideri aquesta conversa?

Ens enfrontem a una crisi ecològica sense precedents i ens hem de preparar com a ESS per fer-hi front, perquè la creació d’alternatives econòmiques està sent capaç de promoure iniciatives que internalitzen els criteris per a una transició justa i democràtica. Són projectes empresarials i comunitaris que actuen amb consciència ambiental, que es gestionen de manera democràtica i que també actuen sota lògiques de justícia laboral, justícia econòmica i justícia social. Les iniciatives de l’ESS són les llavors del canvi, una peça clau en tot el taulell de joc per promoure la transició.

Dins d’aquestes transicions ecosocials i el model que proposeu, quin paper tenen a nivell individual les persones?

Malgrat que he estat molts anys part d’Opcions, m’ha anat creixent un cert escepticisme sobre la capacitat de canvi que tenen les persones a nivell individual. Els canvis individuals tenen un paper a l’hora de promoure una altra cultura del consum en contextos socials reduïts, a escala micro, però qualsevol canvi individual s’ha de situar en un canvi col·lectiu per ser capaços de generar canvis a escala macro.

Si et planteges el consum conscient i de cop et poses tots els problemes del món a l’esquena, és un camí molt feixuc. Si és en solitari, encara és pitjor. Si vols abordar-ho des de la teva forma de vida, has de trobar espais col·lectius on compartir-ho: cooperatives de consum, grups de criança, xarxes d’intercanvi… espais on puguis compartir el procés de canvi. I mobilitzar-te al carrer sempre que sigui possible.

Quin paper, doncs, tenen les administracions públiques?

Si parlem d’emprendre un procés de transició que es basi en la redistribució de recursos i en la justícia social, qui millor pot fer aquest procés de redistribució són les administracions amb polítiques d’estat, polítiques macroeconòmiques que permetin canviar la fiscalitat i canviar l’assignació de recursos públics a nivell de prioritats. Inclús aplicar rendes bàsiques, reducció de la jornada laboral, cobertura i reciclatge de persones que es queden a l’atur, que estan en sectors molt contaminants i que han de reciclar-se per estar en altres sectors. Clar que aquest tipus de polítiques macroeconòmiques qui millor les pot fer és l’Estat.

I llavors, en aquest context, quin rol té la societat civil?

Es fa difícil pensar que, les administracions públiques, per si soles, impulsaran aquest canvi. Per això hi ha d’haver una societat civil activa i mobilitzada que marqui el camí. En aquest diàleg entre el que diu la societat civil i el que fan les administracions, s’ha d’anar transitant el millor camí possible. Dos exemples recents ens marquen el que pot ser aquest camí: l’ampliació de l’aeroport i els Jocs Olímpics d’hivern. Dos projectes que són directament de les elits, tecnocapitalistes i que han comptat amb la complicitat de les administracions, però que la societat civil ha aturat amb la seva mobilització.

Les administracions i els partits polítics aniran prenent nota del que és acceptable i el que no ho és des del punt de vista social, per més que unes elits pressionin. Les administracions públiques són clau per emprendre aquests canvis. Però també ho és que la societat civil estigui organitzada i mobilitzada.

En el cas de les polítiques municipals, es replicarien aquestes dinàmiques?

En l’àmbit local, les possibilitats de coproduir polítiques públiques entre l’administració pública i la societat civil són molt més grans. Perquè hi ha una qüestió de proximitat. L’Estratègia de l’Economia Social i Solidària a Barcelona 2030 és una política coproduïda: aquí ja s’està demostrant que hi ha una capacitat d’impulsar polítiques públiques en una coproducció entre societat civil i administració.

De fet, nosaltres quan parlem de democratització econòmica en realitat estem parlant d’això: d’introduir també les lògiques de gestió democràtica cultivades des de l’ESS a dins de la gestió de l’administració.

A mesura que vas escalant i ja no parles d’un àmbit local, sinó que comences a parlar d’àmbit català o àmbit estatal, la cosa es fa una mica més complexa, i per això la mobilització hi ha de ser sempre en aquesta dialèctica social, que sempre tinguem una veu que apunti cap a la direcció que volem, una veu que representi les generacions futures i no estigui condicionada pel calendari electoral.

Aquí encaixa  Futurs Impossibles. Què és aquest projecte?

Dins de la XES i amb Coòpolis i l’Observatori del Deute en la Globalització decidim armar aquest projecte per prendre la iniciativa a l’hora de proposar una altra transició ecològica, no quedar-nos en un rol reactiu i fer un front comú de moviments socials que demostri que una altra transició ecològica és possible.

Futurs Impossibles té tres potes. Una és una campanya més d’incidència i de sensibilització sobre transició ecosocial, que la vam començar al setembre i que està articulada al voltant del web. Anem enllaçant xerrades, debats, articles a 12 eixos temàtics que alimenten el debat sobre la transició ecosocial.

Aquesta campanya ens porta cap el Fòrum per a la Transició Ecosocial (24 i 25 de febrer) com a segona pota del projecte. Tindrà diferents moments, però un dels objectius principals és crear un front comú de moviments que s’articulin i es coordinin a nivell polític i activista per treballar també propostes conjuntes i un full de ruta compartit.

La tercera pota està passant en paral·lel, que són els tallers d’escenaris de futur. Vam fer una formació amb la cooperativa Altekio de Madrid de 25 facilitadores de tot Catalunya vinculades a ateneus cooperatius, cooperatives de facilitació, etcètera. Des del setembre, impartim els tallers, que són una eina de creació visió conjunta, que serveixen és per adaptar el context a quatre possibles escenaris de futur (ecofeixisme, green new deal corporatiu, green new deal transformador i decreixement) i preguntar-te com serà el teu territori el 2040 sota cada un d’aquests escenaris i dibuixar el fil temporal que ha portat fins aquí. Llavors, es creen línies d’acció per potenciar els aspectes desitjables i per frenar els aspectes no desitjables. Qui vulgui, en pot demanar un taller i valorem quines són les possibilitats.

Quina relació té aquest projecte amb l’Estratègia #ESSBCN2030 i amb l’Enfortim l’ESS?

Una de les Línies Estratègiques (L8) de l’Estratègia #ESSBCN2030 és la transició ecològica, però no hi havia cap actor de l’àmbit participat que tingués aquesta idea de prendre la iniciativa des de l’ESS per mostrar una altra transició ecològica possible. Era el nostre paper fer-ho. A més a més, la XES i el Cercle de Transició Ecosocial de Coòpolis són dos actors de l’àmbit participat i del grup motor.

La convocatòria de l’Enfortim incloïa una modalitat específica per desenvolupar eixos de l’estratègia. Ha estat clau per començar el projecte. Ara el 2023 tindrà continuïtat, perquè el Fòrum és només una fita d’un procés. Volem cohesionar l’àmbit de l’ESS al voltant d’unes possibles visions de futur, posem el projecte al servei del teixit. De fet, en el marc del fòrum, el divendres 24 de febrer, farem un taller d’escenaris de futur dirigit a tot l’ecosistema de l’ESS, incloent totes les entitats de l’àmbit participat de l’Estratègia #ESSBCN2030.

Com podem construir aquesta transformació des de l’esperança i no des del derrotisme?

Hi ha una polaritat entre visions mogudes per l’esperança però que poden tenir enfocaments molt naïfs sobre el canvi social, i les visions catastrofistes que són molt desmobilitzadores. Hem de ser molt conscients del context en el que vivim, que el repte que tenim al davant és molt difícil, però no podem permetre’ns pensar que hem perdut abans de lliurar la batalla. Hem de pensar que la lluita és la finalitat en si mateixa. No sabem si arribarem a un futur desitjable. Lo important és que lluitem per aquest futur desitjable. Lluitem per a les generacions futures. L’esperança activa és una filosofia també activista de commemorar les victòries i sentir que formes part d’un tot global.

Has publicat amb Pol·len Edicions Tot era massa fràgil. Per què és tan important la construcció de ficcions diferents i de noves ficcions?

Precisament per incentivar la mobilització. Per exemple, a la meva novel·la hi ha dos fils temporals el 2025 i el 2045. El 2045 és un futur distòpic, que tendeix a un escenari ecofeixista. Però tu saps molt bé què t’ha portat fins aquí i quina ha estat la dinàmica social que ha portat a aquesta situació. Permet entendre quins són els dilemes que han hagut d’afrontar en moments determinats la societat civil a l’hora de fer front al que estava passant, a les disrupcions que poden passar. Permet identificar els punts disruptius que et poden fer anar cap a un escenari o cap a un altre i tu preparar-te per actuar en aquests moments. La trama del 2025 se centra en els dilemes d’una disrupció política forta i poso l’ESS al centre també d’aquest debat, ja que el motor de la narració són les lluites col·lectives. No és una narració basada en un heroi individual o en algú que ha de sobreviure des d’un vessant superindividualista, sinó que el motor és la cerca de l’esperança a través de les lluites col·lectives.

És important, a l’hora de construir ficció, definir possibles futurs que no siguin naïfs i que mostrin que la situació pot ser difícil, però que permetin veure que hi ha una sortida.