“Quan parlem d’emergència climàtica, parlem de com ho fem per poder seguir guanyant-nos la vida”.

Entrevista amb Manel Riu, Periodista del Crític i Politòleg sobre canvi climàtic.

..
14/12/2021 - 12:11 h - Emergència climàtica Laia Ruiz

Què és Crític i com s’alinea amb altres mitjans que articulen un àmbit de comunicació des de l’Economia Social i Solidària (ESS) com Alternativas Económicas, Directa o El Salto Diario, entre d’altres?

Crític és una cooperativa de periodisme que posa el focus en investigació, entrevistes a fons i, en general, que tot allò que publica sigui en profunditat i amb una mirada diferent del que és habitual. Proposa un periodisme on intentem fer tots els temes a fons, amb context i dades per aportar un punt de vista encarat a la transformació social.

En el periodisme, normalment, s’està forçat a acabar un tema a les dues del migdia perquè hi ha el telenotícies, o a publicar sis o set temes en un dia. Així, els periodistes es veuen obligats a guiar-se sobretot per les notes de premsa. No es poden madurar els temes, veure-li altres possibles mirades.

La idea de Crític, com molts altres mitjans de l’economia social i solidària, és intentar fer les coses amb més context i més interpretació per tal de superar aquestes dinàmiques dels temps ràpids.

En aquest marc, Crític ha publicat Emergència. Què ofereix aquest dossier?

Hem volgut fer un dossier que abordi les dues cares del concepte “emergència”: per una banda, com a  esdeveniment greu que requereix una resposta urgent i, per l’altra, la de les coses que emergeixen, que ara comencen a fer-se evidents.

Així volíem fer una panoràmica general de les amenaces amb què haurem de conviure amb la crisi ecològica, donar perspectiva també estructural, no només individual o de què pots fer tu. Abordem, a través d’entrevistes i reportatges amb diferents veus i amb diferents perspectives, el que es pot fer des d’una perspectiva estructural com a societat.

El segon bloc del dossier inclou la guia de transformació ecosocial de Catalunya, “Què fer quan la casa està en flames?”. Analitzem deu àmbits diferents de la societat catalana com el turisme, les cures, el treball o el transport, mostrant què fem per transformar-los i quines iniciatives hi ha per adaptar-los a l’emergència.

Fins ara, s’ha posat molt el focus a escala individual. Quina relació tenen les respostes estructurals amb les individuals?

Jo m’ho he preguntat moltes vegades i no tinc una resposta clara. És cert que el capitalisme empeny el debat cap a les solucions individuals. També és cert, però, que hi ha un cert conformisme pensant que el capitalisme no té a veure amb les decisions que nosaltres prenem cada dia.

Crec que cal ser molt conscients que si nosaltres no acceptem una carmanyola de plàstic en un restaurant, això no fa una diferència real quant al consum de plàstic global. Així i tot prendre decisions en aquesta línia, sobretot si les comparteixes i en parles, estàs desnormalitzant-ho. I això amb altres aspectes el consum de carn, viure envoltat de plàstics o no agafar avions.

Des del meu punt de vista, les accions individuals han d’estar acompanyades d’un procés de canvi més estructural.

Quin era el vostre objectiu quan vau posar-vos a treballar en aquest dossier?

Amb aquesta revista volíem deixar de parlar de la crisi ecològica com una cosa d’óssos polars, bicicletes i reciclatge, sinó de com ha de canviar absolutament tot: el sistema econòmic, polític, de relacions internacionals, de relacions de gènere. Com ho canviem tot per adaptar-nos a aquest context sense perdre qualitat de vida.

Tampoc volíem quedar-nos en el derrotisme de “no hi ha res a fer” o directes al col·lapse i no hi ha cap alternativa. Perquè si el missatge es limita a dir que anem directes al col·lapse, porta a l’immobilisme.

Nosaltres buscàvem el contrari: que es tingui clar que és un problema estructural, travessat per les relacions de poder del capitalisme i del patriarcat, però també que hi ha eines perquè això no es percebi com una bola gegant davant nostre i no sapiguem cap a on tirar.

Quines eines concretes proposeu per evitar aquesta paralització? Com les podem combinar per fer-les més efectives?

Donem a conèixer alguns exemples que, sobretot des de l’ESS, moviments socials o iniciatives internacionals, estan treballant en la línia d’organitzar la vida diferent perquè sigui compatible amb els límits del planeta. Són coses ben concretes com iniciatives per organitzar el transport a una comarca que no té tren, com organitzar la jornada laboral de manera diferent, o com posar les cures en un lloc d’importància en la societat.

Així, quan parlem de transport expliquem l’exemple de Som Mobilitat per poder moure’ns en comarques sense gran transport públic d’una manera més sostenible, però també les aportacions de la Plataforma pel Transport Públic i el seu programa per fer que el tren arribi a molts més llocs a Catalunya el 2024. Quan parlem d’habitatge, podem donar els exemples de les cooperatives que estan fent habitatges amb fusta de manera molt sostenible, però també preguntem a organitzacions com el Sindicat de Llogateres  sobre les polítiques públiques per resoldre el problema d’una manera més global.

Tenint en compte aquesta visió més estructural… quin paper juguen les administracions públiques?

Les veus que hem trobat fent aquesta revista són molt diverses i tenen molts punts diferents, però totes tenen en comú que declaren que hi ha una gran distància entre la preocupació que es diu que hi ha sobre el canvi climàtic o la crisi ecològica, i com s’està transformant això en polítiques públiques.

És evident que l’economia no s’està redirigint a ser més sostenible avui, ara mateix. No es tenen en compte ni els límits de la biodiversitat ni els límits de la disponibilitat dels minerals, ni la crisi energètica. Molts cops pot ser que sigui per falta de voluntat política, però també hi ha una inèrcia de tot el sistema econòmic que fa que per molt que una persona es posi allà en un càrrec públic i intenti canviar-ho, ho tindrà molt difícil. S’està continuant amb la indústria fòssil i fins i tot hi ha propostes, com l’ampliació de l’aeroport del Prat, que surten a l’arena política i que demostren que no hi ha un nivell de comprensió, o d’acceptació del que implica la crisi ecològica dels pròxims anys.

Creus que també té a veure amb el fet que es percep que les conseqüències de la crisi climàtica afectaran menys als països rics?

Exacte. Hi ha una barrera psicològica forta pensant en què no ens afectarà a nosaltres i que serà una cosa d’aquí a molts anys. És molt important la diferència entre emergència climàtica o canvi climàtic i la crisi ecològica en general.

Hi ha molts altres factors que potser vindran abans, siguin els límits minerals, que vol dir per exemple que molt probablement no hi ha liti per tots els cotxes elèctrics que es volen fer, o per la transició ecològica que es diu que es vol fer. Què fem quan no hi hagi tant petroli disponible? Què fem amb el transport, amb les mercaderies, com organitzem la nostra societat? Qualsevol desequilibri en la cadena alimentària ens pot afectar de ple: només cal mirar, per exemple, l’afectació que tindrà l’emergència climàtica en la producció de cafè.

A més, quan pensem en el canvi climàtic pensem en com afectarà la calor o al fred o a la presència dels esdeveniments extrems. Però el canvi climàtic no ens afectarà només els dies que passi un esdeveniment meteorològic extrem, sinó que ens afectarà en el dia a dia: en si es poden fabricar cotxes a Martorell o no, en si es pot produir vi al Penedès o no, o  de què poden viure les comarques del Pirineu o si poden arribar turistes en avió a Lloret i a Salou o no. El problema és que no som conscients que quan parlem d’emergència climàtica, parlem de com ho fem per poder seguir guanyant-nos la vida.

Així doncs, com haurien de ser les polítiques públiques per donar resposta a la crisi climàtica?

Jo diria que es podrien inspirar en la mateixa Llei de canvi climàtic de Catalunya i llavors s’avançaria bastant. Hi ha algunes persones que participen en la revista que expliquen que podem fer. Per exemple, Joan Martínez Alier explica que ens podem referenciar en els moviments indígenes i la relació que tenen amb la terra. Ana Pérez Català, que també participa de la revista, ens diu que podem seguir l’exemple de l’Assemblea pel Clima organitzada per l’estat francès o els pressupostos de carboni que s’apliquen al Regne Unit.

Però més enllà d’idees inspiradores, que ja n’hi ha moltes, el primer pas és complir les mateixes lleis i els mateixos objectius acordats pels governs. No seria suficient, ni de bon tros, per aturar la crisi ni per ajustar les accions polítiques a les demandes de la comunitat científica per evitar les pitjors conseqüències de l’emergència climàtica. Però ja seria una gran diferència que les paraules de les institucions s’ajustessin a les seves polítiques públiques.