Miquel Ortega

Cada microgram menys de contaminació, són vides salvades

 

En Miquel Ortega és fill de Barcelona. Físic i doctor en ciències ambientals, fa més de 20 anys que es dedica a l’elaboració de polítiques públiques ambientals. Es cofundador de la consultoria ENT i de  Fundació ENT, on ara està treballant. Compagina la feina amb la recerca i actualment és investigador vinculat de la UAB. Coordina el web Contaminació.Barcelona.

 

Quina és la situació actual de la contaminació atmosfèrica a Barcelona?

Els nivells de contaminació a Barcelona encara són massa alts, però estan baixant. En molts dels contaminants els nivells actuals corresponen a la meitat dels nivells de fa 20 anys.

La baixada de la contaminació atmosfèrica local a les darreres dècades no només es dóna a Barcelona, és un fenomen que s’estén a tota Europa, de fet en molts llocs ha baixat més ràpid que aquí.

La disminució té a veure amb els canvis tecnològics. Els vehicles i les fàbriques d’avui  contaminen menys que els de fa 20 anys i si no es compensa amb què augmenta molt el volum de trànsit o el volum d’activitat industrial, doncs en general els nivells de contaminació baixen. En la contaminació local anem a millor, però anem massa lents. Cada dia amb nivells massa alts és un dany a la salut irreparable.

En altres temes ambientals però estem pitjor que fa 20 anys, com és el cas de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

A Barcelona hi ha dos tipus de contaminants atmosfèrics locals que són els que generen més problemes i de la resta de contaminants atmosfèrics, que n’hi ha molts, estem per sota de les recomanacions de la Organització Mundial de la Salut (OMS).

Quins són aquests contaminants problemàtics?

Doncs bàsicament les partícules (PM2.5 i PM10) i el diòxid de nitrogen (NO2).

Per tots dos el trànsit és la font principal. En les zones de més trànsit, els vehicles poden ser els responsable del 70% del NO2 que respirem i del 40 % de les PM10 i PM2.5, aproximadament.

Després tenim al nostre voltant altres activitats contaminants de tipus industrial, com són el port de Barcelona, industries cimenteres o de producció de vidre, o centrals elèctriques tèrmiques de cicle combinat, entre d’altres, que contribueixen en menor mesura. D’aquestes destaca el port, que de manera directa i indirecta genera al voltant del 10 % de l’NO2 i de les partícules que respirem, però la seva importància relativa depèn del barri, a Ciutat Vella és on més impacte té.

Més d’àmbit regional, cada vegada tenim més clar que l’amoníac, generat a Catalunya principalment per les dejeccions de purins de les granges industrials porcines, afavoreix la generació de partícules a l’atmosfera, i una part d’aquestes arriben a Barcelona. S’està treballant en la quantificació de la seva importància, però estic convençut que serà un valor considerable. Igual que nosaltres exportem contaminants a la resta de Catalunya, doncs també n’importem. Els contaminants no entenen de fronteres administratives.

Hem vist que Barcelona està per sobre dels nivells de contaminació recomanats per la OMS, tot i que per sota dels legals Europeus. Perquè no es poden complir els nivells de la OMS?

Això depèn del contaminant.

De NO2 abans de la crisi del Covid teníem nivells per sobre tant dels de l’OMS com dels establerts en la legislació, que en aquest cas coincideixen. Estàvem per sobre dels 40 micrograms per metre cúbic de mitjana anual.

Ara, des la crisi de la Covid, els nivells al 2020 han estat per sota, i al 2021, tot apunta que superarem els nivells del 2020 i ens quedarem més a prop dels llindars màxims establerts al marc legal.

En el cas de les partícules, és diferent perquè els nivells màxims permesos per llei són més alts que els establerts per la OMS. En aquest cas sí que estem per sobre dels llindars màxims recomanats per l’OMS i per sota del màxim legal.

Per què hi ha aquesta diferència?

 És una decisió política. Tens les recomanacions vinculades a la salut de caire principalment tècnic i després a l’hora d’establir la legislació hi ha un procés de negociació política i en alguns casos s’ha optat per un nivell de protecció a la salut inferior del proposat a nivell tècnic.

Pel 2023, la UE s’ha compromès dins la seva política d’emissions zero a revisar els nivells legals i a tenir en consideració els nous nivells de la OMS, que per cert aquest any farà noves recomanacions més restrictives.

Barcelona si no continua els esforços per baixar emissions, corre el risc de tornar a quedar-se fora dels nous llindars màxims legals.

Què caldria fer per poder assolir els nivells de la OMS?

Pel que fa a les emissions de NO2 probablement continuaran baixant ens els propers anys, gairebé segur. Per tant no hi ha cap raó per no assolir els nivells de l’OMS. El que podem fer és accelerar i reforçar el procés tecnològic establint millores de gestió. Hi ha moltes mesures possibles que cal avaluar bé, tant des del punt de vista ambiental, de benefici sobre la salut i social, per exemple: reduir el trànsit mitjançant l’establiment de sistemes de peatge, reforçar les limitacions de circulació als vehicles més contaminants, millorar el transport públic, potenciar l’electrificació dels vehicles circulants, facilitar el transport actiu, regular millor la distribució de mercaderies, accelerar l’electrificació del Port, etc.

I en les partícules passa pràcticament el mateix, però aquí encara serà més important que també altres administracions actuïn, per exemple reduint les emissions d’amoníac i de la industria que ens envolta. En aquests casos no es tracta d’una responsabilitat exclusiva de l’Ajuntament de Barcelona o una corresponsabilitat amb altres administracions, sinó que depenem totalment d’altres administracions, en particular de la Generalitat de Catalunya que és qui té competències en aquest àmbit.

Al final aquí, com passa amb moltes polítiques, hi ha un tema de costos i de distribució d’impactes i beneficis, de com assignem els costos dels canvis i qui se’n beneficia de les millores. Hi ha un llarg camí per recórrer i es pot fer amb les tecnologies existents.

Podem reduir els nivells molt més dels que tenim ara i no es tracta només de si complim o no complim els nivells llindar, sinó que cada microgram menys de contaminació és menys asma, menys probabilitat de malalts de cor, menys problemes de desenvolupament cognitiu dels nens, menys mortalitat per la gent gran…, en definitiva més salut i més qualitat de vida.

Entendre que cada microgram menys de contaminació, són vides salvades i malalties estalviades, aquest és el repte.

Hem llegit que les PM2.5 són les més mortals (600 morts anuals l’any 2019), quines són les fonts que les generen?

Les partícules en general, provenen principalment del trànsit, però hi ha altres fonts també importants d’origen industrial, com hem comentat abans. És un tema difícil d’estudiar en detall per què hi ha tant emissions de partícules directes com partícules generades a partir de la reacció d’altres gasos com el diòxid de sofre, l’amoníac i els òxids de nitrogen.

El confinament i la pandèmia ens han permès fer un experiment molt curiós si més no des de l’àmbit de la recerca, ja que el trànsit va baixar molt durant uns mesos i els nivells de NO2 van baixar, però els nivells de PM2.5 van baixar menys del que alguns investigadors pensàvem.

Això què vol dir?

Vol dir que s’han d’entendre millor les fonts i com es relacionen, i en particular aquestes fonts regionals que són prou significatives (indústries de l’entorn de Barcelona – centrals tèrmiques, port, cimentera i vidriera-, producció de purins…) per saber exactament la importància relativa i reforçar les polítiques locals amb polítiques supralocals.

Quin paper juga la ciutadania en els canvis de polítiques?

A Barcelona, hi ha motors de canvi i els motors de canvi es diuen ciutadans i ciutadanes.

Estem veient com la ciutadania demana que hi hagi menys cotxes als carrers, com es mobilitzen les escoles i això fa moure les coses, són la clau.

Però també hi ha altres ciutadans a qui el canvi els costa i amb els que s’ha de fer molta pedagogia perquè vegin els avantatges del canvi, però per fer-ho necessitem informació comprensible, de qualitat i immediata.

En el cas de les PM2.5, per exemple, no té cap sentit que si són tan perjudicials per a la salut, com sabem que són, només informis un cop l’any i no informis online del que està passant. A Londres es fa, a París es fa, a Nova York es fa… A  ¾ parts d’Europa hi ha estacions que mesuren les PM2.5 i la fan pública en obert i de manera contínua, i aquí no, ho hem de canviar, per mi no fer-ho és incomplir les obligacions d’informació pública de l’administració.

Quin és el paper del Port en la contaminació de Barcelona?

El Port és una gran fàbrica situada a la costa, on el que més contamina són els vaixells mentre estan carregant, descarregant o esperant. Cal entendre que els vaixells que estan al port contaminen de manera continua, però poden tenir alternatives si el Port els hi posa a disposició. Avui el Port encara no està prou preparat, per tant, això és un treball que s’ha de fer i quan més ràpid es faci, millor.

A part d’emetre gasos contaminants atmosfèrics, Barcelona també emet gasos amb efecte d’hivernacle. Què en penses de les mesures que es prenen dins el Pla d’emergència climàtica?

Totes les mesures que hi ha al Pla Clima contribueixen a gestionar millor el canvi climàtic, per tant benvingudes i endavant, que el problema és prou seriós.

Però la meva sensació és que no són suficient. El que hem de fer, i no només com a Barcelona, sinó com a societat en general, és una reflexió sobre el nostre rol de consumidors en relació al canvi climàtic.

Si només et fixes en les emissions que es produeixen dins de la ciutat, això és una 3ª part de les emissions que produïm per fer possible el nostre modus de vida, no té sentit obviar-ho i limitar-nos al que passa al nostre terme administratiu i no actuar sobre les altres ⅔ parts. És un repte enorme, perquè afecta als elements claus de la nostra societat: el model de consum, el model de vida.

De cara al futur cal completar totes les polítiques locals contra el canvi climàtic, amb la política de consum, començant per deixar de promoure el consum indiscriminat amb recursos públics. I aquesta serà la lluita de batalla dels propers 5-10 anys, i han de ser polítiques locals que entengui la ciutadania i els actors empresarials.

Sovint les mesures per fer front al canvi climàtic, recauen sobre els més vulnerables. Com es podria combatre?

Les transformacions socials, en general, siguin climàtiques, ambientals, socials tenen una redistribució inevitable de beneficis i de pèrdues. N’hi ha que guanyen i n’hi ha que perden. Així són.

Ara ens ve a sobre una transformació ecològica i per tant hi haurà repartició de beneficis i pèrdues. Ara, com serà? Això és un repte social molt important, és un tema que traspassa el tema ecològic, és un tema de relació de poder, de relació social… Serà democràtica, justa o serà una dictadura ecològica? Doncs no ho sé, però el que està clar és que hi ha una percepció política, a tots els nivells, cada vegada més clara de què comportarà canvis socials molt importants, i en la conjunció de les polítiques ambientals i socials ens juguem el futur com a societat.

Barcelona, juliol 2021.

 


Les opinions expressades en aquesta entrevista són a títol personal i no necessàriament reflecteixen el posicionament institucional de l’Ajuntament de Barcelona.