Irati Mogollón : "Vivim en espais que no responen a les nostres necessitats"

Far de Sol. A La Fàbrica del Sol hem parlat amb l'Irati Mogollón sobre les arquitectures que no curen i les múltiples alternatives existents.

Irati Mogollón és Doctora internacional en sociologia, especialitzada en sistemes col·laboratius i sociologia de les emocions. Està acostumada a treballar en temes de sostenibilitat de la vida, conciliació i en els últims cinc anys en gerontologia feminista i en apoderament de la gent gran. Intenta combinar tota la part sensata de la seva vida amb allò corporal, ballant mambo i salsa.

La Covid 19 ha posat en relleu la necessitat de viure en habitatges confortables. ¿Actualment, la gran majoria de la població, en quin tipus d’habitatges vivim?

La precarietat espacial ens travessa a totes. Vivim en espais que estan preparats des d’una lògica d’ubicació (prop de la feina, de les urbs …) però no des d’un enfocament de quines necessitats tinc, en quin moment de la meva vida estic i com aquest espai respon a aquestes necessitats.

Per començar, gairebé tots els habitatges estan produïts de manera industrial i encadenada i responen a un mateix patró de família heterosexual normativa amb dos fills o tres. El model acostuma a  ser: cuina, un bany i tres habitacions; una de principal i després les altres dues mitjanes per a la mainada. La cuina, allargada i estreta, respon a un model anomenat la cuina frankfurt: amb el mínim de mobilitat física possible hi ha el màxim de rendiment. Està feta per a una persona.

Tot això ens constreny a l’hora de relacionar-nos. Després la sala d’estar està dirigida a un punt focal que és la televisió o l’altar, cadascú té els seus tòtems i la comunicació i la interacció estan dirigides cap allà.

El tipus de materials solen ser ràpids en construcció i després veiem el resultat: no estan plantejats des de la transpirabilitat, vicien l’aire …

“Els nostres edificis no estan dissenyats per interaccions, és un disseny que busca la intimitat, però en un sentit també d’aïllament, no en un sentit d’interacció”

Però hi ha moviments de transformació dels habitatges …

Sí, busquen relacions sostenibles i habitables i intenten que no hi hagi espais de no lloc. Un espai de no lloc és un espai sense identitat, que no busca tenir personalitat. Els espais són per permear-los de memòries, com es feia abans que havia plantes als entresòls i als passadissos. Els no-llocs fan que tu no tinguis identitat ni pertinença.

El problema és que els no-llocs s’estan menjant cada dia més espai què habitem: les amigues estan allà, el treball està aquí … i tots aquests desplaçaments intermedis són no-llocs.

Aquesta divisió genera ansietat i una sensació que el dia passa sense que hi hagi moments d’afecció o de sensació de grup.

Poques vegades decidim el disseny de les cases en què vivim. Quins mecanismes haurien d’existir per poder decidir?

Primer de tot, vull reivindicar que la transformació comença en una mateixa en un sentit d’autogestió.

 I per on començar?

Primer hem d’exposar quines necessitats espacials tenim i de quins recursos disposem. Cal jugar amb els espais, cal canviar-los i no tenir-los por. Puc convertir la meva sala d’estar en un espai de treball o on fer esport i l’habitació de convidades en un espai d’oci.

Hi ha gent que converteix les xarxes veïnals i comparteixen les seves cases i generen espais nous, per exemple, mengen i cuinen a la casa que té la cuina més gran, viuen en la que té més llum natural …

Tenim molt pudor a canviar la forma dels habitatges, però a Alemanya això es fa molt. Les cases es converteixen en galeries d’art, fins i tot es fa teatre en habitatges …

També hi ha la possibilitat de crear habitatges col·laboratius.

¿I quin paper hauria de jugar l’administració a l’hora de fer habitatges accessibles i segons les necessitats?

L’administració no sempre ha d’estar. Hi ha una realitat de recursos escassos i l’administració té una escala de prioritats, on per exemple les problemàtiques dels sense sostre, la pobresa, l’abandonament, la violència masclista i la marginalitat han de tenir més prioritat que jo. La realitat és que es treballa des de la urgència de necessitats descobertes, no estem en una fase de prevenció.

El que vull dir és que l’administració pública ha de posar facilitats, recursos econòmics quan pugui i ha de lluitar perquè, en la mesura del possible, sigui una realitat. Ha de generar referents i donar-los visibilitat, perquè si no se’ls dóna visibilitat, la societat no té referents als quals agafar-se per després canviar-la.

Hem de ser conscients perquè farem servir l’administració pública i perquè no. Potser a l’administració pública el que li demanarem és que canviï les lleis perquè puguem tenir preferència a l’hora de rehabilitar un espai davant d’una empresa privada, per exemple.

Ets coautora del llibre “Arquitecturas del cuidado. Hacia un envejecimiento activista”, ens podries explicar en què consisteixen aquestes arquitectures de la cura?

Les arquitectures de la cura parteixen de l’al·legat que tenim una tendència a buscar models homogenis per a vides heterogènies. I no hi ha una sola alternativa sinó milers.

No hi ha un relat únic en les alternatives, ni models millors o pitjors.

Reivindiquem que les necessitats siguin el punt de partida. Perquè si no, la gent acaba bolcada en projectes en els que les seves necessitats no estan satisfetes o intenten encaixar en un model de vida que no és el seu, etc. És important explicar els projectes des de la seva complexitat, perquè després no es generin ideals absoluts i no aterrats.

Vam començar pels habitatges col·laboratius i després vam ampliar el marc. Dins dels habitatges de tendència col·laborativa, en vam mirar 19: públics, privats, fundacionals, models propis, cooperatives en cessió d’ús, només de dones, mixtes, sèniors, atees, cristianes, urbanes, rurals, amb i sense plantejaments ecologistes…

Les arquitectures de la cura parlen que les cures han d’estar travessades per l’arquitectura i que la cura ha de tenir dues infraestructures que han d’estar presents en tot moment.

Quines són aquestes infraestructures que ha de tenir la cura?

D’una banda hi ha la infraestructura tova, que seria el model de governança (la presa de decisions, protocols d’entrada i sortida, etc.), el sistema de valors i la manera que tenim d’entendre el benestar, el model de cures (l’organització i distribució de les cures bàsicament) i finalment el model laboral.

Dins de la infraestructura dura estarien: la morfologia espacial, la morfologia econòmica i la morfologia jurídica.

Entre les dues infraestructures hi ha d’haver un diàleg, perquè si no hi ha sintonia, acostuma  haver-hi disparitat i es construeixen infraestructures per sostenir la vida injustes.

Hi ha arquitectures que no curen?

Òbviament, ens travessen cada dia. Arquitectures que generen soledat no desitjada, arquitectures que ens posen de mal humor, que generen ansietat, que estan plantejades de manera productivista, que estan plantejades de manera injusta a nivell econòmic, que són caixes de sabates, arquitectures que exploten… I després el benestar, les nostres vivendes no estan fetes per a generar benestar.

Quins col·lectius necessiten més una arquitectura dedicada a les cures?

Les cures comencen a ser més necessàries en èpoques de pics de vulnerabilitat o d’interdependència.

Tot el que surti fora del model productiu-ascendent i heterosexual necessita una arquitectura de les cures. Pot ser gent que ha tingut un accident o que ha de parar per alguna raó, gent amb criatures, gent sola, sense xarxes … hi ha un munt de necessitats que travessen l’espai.

El sector de la gent gran necessita replantejar-se l’habitatge perquè està ple de barreres, sensorials també, com llums dolentes, fred, soroll i solen viure en barris envellits als quals ningú presta molta atenció.

I com se soluciona tot això?

Aquí és on entra el debat polític. Si és el sector públic, el privat, el comunitari des d’on s’han de  donar aquestes solucions …

Barcelona, ​​abril 2021.

Les opinions expressades en aquesta entrevista són a títol personal i no necessàriament reflecteixen el posicionament institucional de l’Ajuntament de Barcelona.

Si voleu conèixer altres entrevistes fetes per l’equip de La Fàbrica del Sol podeu consultar l’apartat Fars de Sol.