INSCRIPCIONS ->

Les «Trobades de Pamplona» (1972) van ser uns esdeveniments desconcertants per a l’Espanya oficial (L. de Pablo, etc.) i per als músics «avantguardistes catalans», que van boicotejar el festival, per burgès i franquista. En aquest context de canvis, sense rumb ni iniciativa, neix en una molt provinciana València el grup Actum.

L’inici de tot va ser la complicitat i suma d’impulsos d’un Llorenç Barber (cursos Darmstadt, trobada amb Fluxus i Zaj, seminaris dadà i concerts a col·legis universitaris) i un Josep Lluís Berenguer (músiques gràfiques i sintetitzadors: analític i sintètic).

Durant deu fèrtils anys (de 1973 a 1983), Actum estrena obres pròpies i alienes en què afloren els diferents paradigmes que als anys setanta flotaven en les praxis dels propositors més suggeridors del món anomenat occidental: minimalismes, improvisacions, cageisme, aleatorietats, intermèdia, músiques visives, electroacústiques, etc. Però el que més crida l’atenció és el fet que apel·len constantment a la creativitat ¿latent? dels assistents als seus «concerts» convidant en veu alta aquells que ho desitgin a integrar-se al grup sense importar el grau dels seus coneixements o tècniques instrumentals.

És aquesta última iniciativa la que conformarà una metamorfosi a l’interior del grup, al principi constituït per músics que han sortit del conservatori o de l’orquestra local, però a poc a poc en mans de membres curulls d’un amateurisme il·lusionat i amb tocs de rock, free, jazz o folk, sempre respectuosos amb l’abstracció, l’ascesi minimal i la factura visual i aleatòria que allunyen la seva música de qualsevol tret mercantil reconegut. La seva proposta mancava de grandiloqüències i duia el segell de la senzillesa, i alhora estava lluny de la petulant proposta de les músiques anomenades «contemporànies».

El darrers anys d’Actum van estar coronats d’una certa «vis» expansiva: posa en marxa l’Estudi de Música Electroacústica Actum (1975); publica el primer llibre dedicat al tema— Introducción a la música electroacústica (Torres-1974)—, signat per J. Berenguer; dona a llum el festival Ensems, que van titular «Primers actes de música alternativa: després de Cage»; participa en el naixement de les trobades de compositors de Caimari/Mallorca (1980) i «Sis Dies d’Art Actual», de Barcelona (E. Polonio), i es presenta a Madrid (Aula de Música de la Complutense, o Fundació J. March), així com a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Després d’anys d’oblit i silencis, actualment la seva trajectòria és estudiada i fins i tot mitificada com el millor exemple d’autogestió i compromís amb el seu context, ja que les seves xerrades, cursos i esdeveniments sempre van anar acompanyats de proclames, reflexions i crítiques a un panorama que insistia a reposar esquemes i praxis institucionals carregades de llunyania i autobombo, tan maldestre com excloent.