La intenció narrativa: explorant espais del relat social cubà en el període postrevolucionari (1970-2023)

Lucía Piedra

A partir dels esdeveniments del 2021 a Cuba, la vaga del Movimiento San Isidro, la protesta multitudinària davant el Ministeri de Cultura a L’Havana, la formació del grup 27N, l’esclat social del 11J o la malaguanyada Marcha Cívica del 15N van suscitar a les xarxes una allau d’opinions sobre la situació actual a Cuba, que molts van anomenar el #cubansplaining, en la qual diversos contertulians, entre els quals hi havia alguns que ni tan sols havien estat abans a l’illa, van intentar explicar la realitat social i política que emmarca aquests esdeveniments. La veritat és que aquesta «intenció narrativa» va tornar a posar Cuba en l’imaginari col·lectiu, al quiròfan i amb pronòstic reservat. Des de «la sala d’espera» i la desesperació (mai més ben dit) que són les xarxes, es negociava aleshores «la càrrega de veure Cuba», un projecte gairebé impossible el propòsit del qual és travessar aquesta boira que enfosqueix la vista per assolir un món de vida pletòric de particularitats afectives (Muñoz: 2000, 67), socials i polítiques. 

La intenció narrativa: explorant espais del relat social cubà en el període postrevolucionari (1970-2023) és un projecte per pensar com hem hagut de ballar-la i ballar pensant Cuba, sense la pretensió d’oferir demarcacions, mentre travessem l’opacitat en què viu l’illa, a veure on ens porta. Per això la recerca se situa en el context cubà actual, en el qual és tan difícil establir un marc de diàleg equànime, no patriarcal i de comprensió de la realitat social, per observar com emergeixen elements de comentari i tensió, que van des d’experiències pedagògiques com el grup Enema, la Cátedra de Nuevos Medios, l’Institut Hannah Arendt, passant per protestes socials com el Movimiento San Isidre, l’esclat de l’11J o el grup 27N, fins arribar a l’operativitat estratègica de gèneres musicals com la timba cubana (salsa) o el que anomenaré més endavant la #Hipersala de la narrativitat cubana. Cada un d’ells és projecte pedagògic, moviment social i gènere musical, i operen com a espais tenaços de construcció del relat social. En aquest cas parlem d’una habilitat social com a manera de ser (Muñoz, 2000, López-Cano, 2005, Moshed, 2015), per passar de la discursivitat ideològica a una narrativitat i narratografia de la resistència, a la materialitat política d’un ritme, d’unes pràctiques artístiques i d’una contestació oberta. I finalment ofereixo la meva visió particular sobre tot l’il·legítim univers en el qual els cubans sovint ficcionem-vivim la nostra realitat, el nostre dia a dia. 

Com a punt de partida per a aquesta genealogia, organitzaré la recerca en quatre assajos que abracen conceptes, problemes i contextos, com ara la idea de #Hipersala, l’opacitat de la realitat cubana o la intersecció entre narrativa i identitat a la Cuba postrevolucionària. Enfocaré el primer assaig en els espais que emergeixen més enllà i malgrat les determinacions de la política estatal, considerant-los com a àmbits on conflueixen, de manera destacada, el relat social, la narració i la discursivitat. I utilitzaré com a referència d’aquest fenomen un moviment social, amb la constel·lació històrica d’altres elements que l’han configurat. Continuaré la investigació amb tres assajos més que recorren projectes pedagògics i la seva particular manera d’explicar realitats, que son travessades per la reflexió política i altres reverberacions intertextuals. Sense perdre de vista algunes possibles línies de fuga que van des de les sales de ball fins als solars; des del MSI cantant «si no puedo bailar, paqué quiero tu revolu» per fer de cimarró envers l’Estat, els afectes, la vida, el plaer, la supervivència, els somnis, les contradiccions, el dolor i l’alegria. 

Amb aquest esperit, l’objectiu del projecte és traçar un recorregut que comença amb una presentació de la recerca per plantejar l’artefacte cultural, tant si es tracta d’un programa educatiu, com d’un gènere musical o una contestació, entesos narratològicament, i així obrir un ampli debat sobre els esclats socials de 2021 i el Movimiento San Isidro. A continuació, ve la reconstrucció acronològica d’una genealogia de projectes educatius des de la dècada dels setanta fins als 2000, com ara DUPP, Enema, la Cátedra de Nuevos Medios, el Grupo Puré, Arte Calle, TTVB, DIP i la Cátedra Arte de Conducta (Arte útil), i paral·lelament es plantegen preguntes sobre les diferents maneres de llegir la realitat social. Finalment, per tancar, es presentarà un epíleg en el qual iniciatives com ara Ministerio Guaguancuir i el Salsódromo assembleari intenten obrir un espai destinat a reflexionar sobre l’elaboració d’aquests possibles paisatges per a la realitat social de l’illa.

Considero que tots aquests elements emergeixen com a manifestacions que mantenen una certa radicalitat en la seva relació amb el discurs oficial, allò que és legitimat i les polítiques culturals, i que alhora poden, des d’altres anàlisis, generar noves narratives i línies de fuga sobre el context social cubà. En sintonia amb això, m’agrada plantejar aquests àmbits com a llocs on es teixeix el relat i s’expressa una manera de ser, de sentir i explicar la realitat per als cubans, com no es produeix en cap altre espai i com cap #cubansplaining pot argumentar. Les particularitats d’aquestes emergències destaquen com a focus de ficció codificada en què allò que ha estat negat es reconverteix en quelcom anhelat i té la possibilitat d’una certa materialitat i sanació afectiva. I en què tot allò que emergeix abjecte, inestable i sorollós encarna el glitch (Russell, 2022) del sistema de narració oficial.

Així, doncs, pretenc que aquesta recerca s’organitzi sobre una xarxa hipertextual canviant que entenc com un model d’hipersala, des d’on imagino que un fòrum assembleari negocia, a partir d’aquests elements emergents, les seves preocupacions i desitjos per consensuar la realitat, si és que això és possible. Tota aquesta complexitat no fa més que —de moment— desencadenar-ne d’altres: com interactuen les narratives i els discursos no oficials amb les estructures de poder establertes a Cuba? En quina mesura representen formes de resistència cultural i social? Com es relacionen les narratives que construeixen els projectes educatius de les dècades dels 70, 80 i 90 i la contestació social que va tenir el seu esclat el 2021? Quins tipus de narratives i discursos hi emergeixen? Quins tipus de relacions es poden acordar entre aquestes diferents formes de construir el relat social a Cuba, entre l’àmbit artisticopedagògic i el social? Quins són els diferents mecanismes que accionen aquestes possibles relacions entre formes de construcció del relat social? Com interaccionen entre si amb la qüestió de la raça, la classe i el gènere? Quins espais futurs es poden articular per al present mitjançant la comprensió o «l’ús» d’aquestes narratives? Quines motivacions es poden rastrejar en les maneres de ser i fer? Quines són les audiències d’aquests espais no oficials? Com es relacionen amb les narratives i els discursos alternatius? Com es difonen aquestes narratives? Com la producció creativa i la manifestació política esdevenen artefactes de la gestió del temps i una manera d’organitzar diversos esdeveniments i dotar-los de coherència, dins d’un marc temporal per al relat social cubà? Com veuen els protagonistes d’aquests espais no oficials el futur de la cultura i el discurs a Cuba? Quins desafiaments i oportunitats perceben? A quins llocs ens porta això?

Assajar la intenció narrativa, concretament, permet tornar a narrar el passat sense sufocar les potencialitats que té per pensar i despertar altres futurs, entre la discursivitat, la narrativitat i la materialitat del present.

Lucía Piedra (l'Havana, Cuba) és investigadora, comissària independent, professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya, de la Universitat de les Arts d'Equador, i coordinadora del Grup de Pensaments, Pràctiques i Activismes Afro/Negres. És membre del Consell de Cultura de Barcelona. Les seves recerques i projectes estan travessats per la perspectiva postcolonial/decolonial, l'activisme antiracista, la interculturalitat i la intersecció entre formes de governabilitat, representació, el pensament crític i els feminismes. Va obtenir el màster en Estudis Culturals i Literatura Comparada (UAB) i en Museologia, i es va llicenciar a l'Institut Superior d'Art de l'Havana (Cuba).

La pràctica de Lucía Piedra es pot entendre com un posicionament i també com una activitat discursivocreativa, una metodologia oberta a desviaments i a l'articulació de dispositius que adquireixen formes molt diferents. Des d'aquestes pràctiques, s'interessa per abordar com es legisla i es representa el cos negre com a model subjacent i estès de sotmetiment, la construcció de les gramàtiques socials en relació amb les topografies del pensament, les relacions d'enemistat i les seves múltiples reconfiguracions a la societat contemporània, els espais de negociació, els espais de gaudi, la ficció especulativa, les interseccions narratives entre el so, el text i el visual, i les formes de representació que reorganitzen la contranarració.