Blog

El 5 de gener de 1895 el capità Alfred Dreyfus fou expulsat oficialment de l’exèrcit francès en una cerimònia pública de degradació a l’Escola Militar de París, davant de les tropes i d’una multitud enardida que cridava “traître” i “mort aux Juifs”. Dreyfus, un oficial alsacià d’origen jueu, havia estat acusat de ser un espia al servei d’Alemanya, la gran potència enemiga. L’havia jutjat un consell de guerra, havia estat declarat culpable d’alta traïció i pagaria el seu crim a perpetuïtat a l’Île du Diable, a la Guaiana francesa, amb un càstig exemplar.

Però hi havia un petit detall del qual ningú s’havia preocupat gaire durant el procés judicial: Dreyfus era innocent. La seva família, amb la col·laboració de periodistes, polítics i intel·lectuals francesos, va lluitar contra vent i marea per aconseguir demostrar-ho. Les divisions i tensions socials de la França del tombant de segle es van desfermar al voltant d’aquest cas: l’Affaire Dreyfus va transcendir l’àmbit militar per esdevenir un assumpte polític i social que va sacsejar profundament el país.

L’antisemitisme i les batalles culturals entre tradicionalisme i modernitat van convergir en una tempesta perfecta amb efectes en tots els àmbits. Artistes i intel·lectuals s’hi van implicar, posicionant-se tant a favor com en contra de la innocència del capità. Isaac Albéniz parla obertament del cas en una carta a un corresponsal no identificat -no era una persona propera, ja que s’hi dirigeix com a “Cher Monsieur”-, escrita a París el 9 de juny de 1899 i conservada a l’Arxiu Històric del Museu (document 10.299 del Fons Albéniz).

Albéniz s’expressa sense embuts: “[...] el cas Dreyfus és una qüestió humanitària; encara que espanyol, pretenc formar part de la humanitat, i en conseqüència tinc el dret de tenir opinió, i de discutir-la amb qualsevol altre [...]”. El destinatari de la carta li devia retreure, probablement, que essent estranger es manifestés públicament sobre la política francesa, una crítica habitual als personatges públics que s’impliquen en causes controvertides o afers no relacionats amb la seva professió. El camprodoní tampoc es queda curt a l’hora d’expressar les seves idees republicanes: “[els francesos] heu prestat, especialment a Espanya, el gran servei de dotar-la d’una branca de Borbons, i des d’aquell moment, totes les desgràcies imaginables han caigut sobre aquest pobre país!!!”. Tanmateix, la carta acaba esportivament, “sense rancúnies” i amb un “Vive la France”, una França que per a molts -com Albéniz- era encara l’emblema del progrés i la raó, una imatge que cas Dreyfus havia posat seriosament en qüestió.

La data de la carta és el 9 de juny de 1899, sis dies després que Alfred Dreyfus sortís de l’Île-du-Diable en direcció a Rennes (Bretanya), on un segon consell de guerra havia de revisar el seu cas a la llum de noves proves, el descobriment d’un altre militar sospitós de ser el culpable i dels cada cop més evidents errors, inconsistències i biaixos antisemites del procés judicial. Per tant, eren uns dies d’ebullició del cas, que de ben segur sorgia en qualsevol conversa o tertúlia parisenca que Albéniz pogués freqüentar.

Albéniz es movia en un entorn professional i artístic on hi havia tant partidaris com detractors de Dreyfus. És remarcable el fet que la Schola Cantorum, institució musical on Albéniz va ser professor i que dirigia el seu amic i col·laborador Vincent D’Indy, tenia una clara tendència antisemita. D’Indy parlava, fins i tot, d’un “dreyfusisme musical”, un “estil melòdic judaic” o “escola judaica” que els compositors havien d’evitar (Llano, pàg. 27-29). L’estètica musical, doncs, també era permeable al devenir polític del cas.

El dreyfusisme d’Albéniz també és comentat per Henri Collet, compositor i musicògraf francès, en el llibre biogràfic Albéniz et Granados: “Parlàvem molt del cas Dreyfus. Albéniz, naturalment “dreyfusard”, lamentava la sort de l’innocent israelita... i això acabava sempre amb una ampolla de xampany...” (pàg. 60). El “naturalment” és revelador de com el suport a Dreyfus estava molt relacionat amb les tendències polítiques liberals. L’anècdota té lloc, segons Collet, el 1898, l’any que tot va canviar definitivament en el cas. El 13 de gener de 1898 l’escriptor Émile Zola publicava a la portada del diari republicà i socialista L’Aurore la famosa carta oberta al president de la República, Félix Faure, amb el combatiu titular J’accuse...!. L’impacte d’aquesta portada va ser crucial per al desenvolupament posterior del cas. El setembre de 1899 Dreyfus va rebre l’indult i, finalment, el 1906 el capità fou absolt i rehabilitat oficialment.

En definitiva, el cas Dreyfus va tenir un impacte enorme en la vida social i cultural de França. Albéniz en va ser un testimoni directe i no va dubtar en manifestar públicament les seves opinions, malgrat les crítiques. Per a ell no es tractava de política ni d’estètica, sinó d’humanitat.

REFERÈNCIES

Collet, Henri. Albéniz et Granados. Collection Les maîtres de la musique. París: Librairie Félix Alcan, 1929.

Llano, Samuel. Whose Spain? Negotiating Spanish Music in Paris, 1908-1929. New York: Oxford University Press, 2013.

Zola, Émile. J’accuse ! et autres textes sur l’affaire Dreyfus, présentés par Philippe Oriol. París: EJL, 1998.