Blog

L’automatització dels darrers anys al museu ens ha permès generar diverses capes de coneixement sobre un mateix objecte: la fitxa amb la documentació organològica d’un instrument, la imatge o imatges d’identificació, el llibre o article que en parla o, fins i tot, el so o vídeo o altres informacions que ens permetin entendre el calidoscopi de cada peça. Tots ells conflueixen, a poc a poc, en el catàleg d’instruments, eix centralitzador d’informacions que també trobarem a la biblioteca o a l’arxiu multimèdia, per exemple. De moment, a Col·leccions en línia (que internament anomenem col·leccions obertes), i després de moltes millores de l’aplicatiu web, els resultats de la cerca ens permeten relacionar -de manera manual, i no amb motors de cerca i interfícies comunes (que seria el desitjable a curt o mig termini), imatges, llibres de la biblioteca (amb enllaç al catàleg), exposicions o activitats de les que ha format part i, des d'ara mateix, ens permet afegir el so o el vídeo, ja sigui perquè els hem pogut enregistrar nosaltres mateixos o ho han enregistrat col·laboradors nostres.

De molts instruments, però, no en podrem obtenir el so: ja sigui per l’estat de conservació, per prevenció o per tants altres motius. En aquest cas hem trobat la solució en plataformes externes (Youtube o Spotify, per exemple) on, tot i que no sigui exactament el mateix instrument que conserva el museu, sí podrem optar per afegir una referència visual i/o sonora el més aproximada possible.

I un procés més recent que també ha donat els seus fruits, és el canvi en les descripcions dels instruments que, fora de la descripció més purament organològica, inclou la història i el context social i d’ús dels instruments.

Fem una breu descripció de l’eina que fa servir cada fons, i que acaben convergint a poc a poc en una de sola (al catàleg en línia d’instruments):

• Documentació organològica (catàleg d’instruments i objectes d’art): pautes de descripció suggerides pel CIMCIM (Consell Internacional de Museus d’instruments Musicals), dins l’ICOM (Consell Internacional de Museus), i és clar, una base de dades automatitzada, el Museum+, que ens permet, ara ja sí, accedir de manera remota a tota la informació de les peces.
• Arxiu històric: en els darrers anys ha viscut l’intens procés de ser catalogat, seguint pautes de descripció arxivística -ISAD-, en una base de dades, l’AtoM, a través del projecte Barcelona Open Challenge, i s’ha digitalitzat (seguint pautes de descripció de metadades com el Dublin Core) i difós, de manera que també podem consultar el 50% de documents (fotografies, manuscrits, partitures, objectes) des del web del museu.
• Biblioteca: catalogada seguint els estàndards internacionals (MARC21/RDA. AACR2), amb la base de dades de programari lliure KOHA, i el fons es pot consultar tant localment com integrat al catàleg del CCUC (Catàleg Col·lectiu d’Universitats de Catalunya).
• Fons sonor: inclòs dins el catàleg de la biblioteca, ja incorpora el total de rotlles de pianola i una petita part del fons de discos de 78rpm.
• Arxiu multimèdia: gestionat amb el repositori municipal ClipFiles, que ens permet catalogar amb mínimes pautes de Dublin Core tot el fons digital: des de les imatges als enregistraments sonors i els vídeos. El fons multimèdia encara no està obert a la consulta des del web, a excepció de les imatges d’instruments i el fons digitalitzat de l’arxiu històric, accessibles des dels catàlegs corresponents.

De fet, aquesta última secció, l’Arxiu multimèdia, comença a cobrar tot el sentit: alguns instruments patrimonials tenen un molt bon estat de conservació que ens permet, encara –i en comptades ocasions-, sentir-los. Per tant, d’alguns d’ells encara podem optar per la digitalització del so mitjançant enregistraments de so o de vídeo.