Notícies
Comparativa de violoncels dins de la XV Fira de Lutiers de Cervera, Càtedra Emili Pujol
La comparativa de violoncels antics i violoncels moderns va tenir lloc el passat mes de juliol a la Sala d’actes de la Universitat de Cervera a les 16h de la tarda, després d’un matí intens de fira i un dinar amb tots els lutiers i acompanyants.
La primera part de la comparativa es va dividir en dues parts més. En la primera, el violista Emile Cantor (especialista en instruments de corda i gran coneixedor de la luteria en general) va fer un resum de l’evolució del violoncel en el període de Giovanni Grancino. Aquesta aportació va venir marcada per l’exposició en la mateixa Fira d’un violoncel d’aquest lutier de 1694 com a instrument emblemàtic. En la segona va ser quan es van presentar els cinc violoncels que es van seleccionar per poder fer la comparativa. Aquest són:
Lluís Clapés, violoncel de 2014 còpia model A. Stradivari Davidov, 1712
Jaume Bosser, violoncel de 2018 (sense vernís) còpia model A. Stradivari Davidov, 1712
Casa Parramon, violoncel de 1926, còpia J. Guillami
Wolfgang Snabel 2015, còpia model D. Montagnana Pergamenshchikov, 1735
Stéphan von Baehr, 2009
Tot seguit, Laurentiu Sbarcea, professor de violoncel del curs, va tocar el mateix fragment del preludi de la Suite de Gaspar Cassadó amb tots els instruments, amb el mateix arc i darrere una cortina.
Cada violoncel tenia un número i el públic (format bàsicament per alumnes i professors) va valorar a través d’una enquesta els instruments que havia sentit. Aquesta enquesta, que es podia respondre a través d’una aplicació per mòbil o per escrit, estava formada per cinc preguntes sobre el so , el timbre, la potència i l’equilibri sonor.
El nivell de tots els violoncels va ser notable i l’experiència més que positiva. A més, es va comptar amb una àmplia participació del públic. Els resultat final va ser una sorpresa per a tothom: havia guanyat el violoncel més nou, el que encara no estava “acabat”. Hi faltava el vernís. Es tractava del violoncel de Jaume Bosser, d’Igualada.
No és la primera vegada que un instrument nou guanya una comparativa a cegues, i això ens du a pensar que quan sentim el so sense veure l’instrument, sense saber res del lutier ni de l’època valorem no pel que és més anomenat o més car sinó per la seva qualitat sonora.