Blog

Va passar fa molts anys, molts, ningú ho pot saber ni recordar. I va passar vora la mar. Arribà del mar, no com un vaixell, potser dalt d'un vaixell, o portat per les ones o per la seva força, perquè era vida. I va ser aliment. I després objecte, per omplir i per buidar. D'aigua, de menjars, de tresors, de sons.

El regal de les ones (Fotografia: Oriol Rossinyol)

El cargol de mar, quan no era utilitzat com a gerra o com a recipient, descansava en qualsevol racó i sovint les mans dels nens hi cercaven el que desconeixien. Posada arran d'orella, la cargola era la porta de tots els somnis. Tots els sons del mar eren dins: Les onades que banyaven els vaixells, els cants dels peixos de l'oceà i potser també les veus dels pescadors atrapats per sempre en les fondàries de l'immens blau. A cau d'orella cada nen tenia el seu viatge, el seu somni, la seva cançó. I en cada indret vora les mars d'aquest planeta, les cargoles explicaven, ben fluixet, les històries de les aigües.

El viatge, els secrets i els somnis (Fotografia: Oriol Rossinyol)

I un dia, en un lloc o en molts llocs banyats per les ones, el cargol de mar es va trencar. Però no molt trencat, tan sols per la punta, per l'extrem tancat. L'objecte ja no servia per contenir aigua ni cap altra cosa. Pel petit forat tot sortiria. Res es podria guardar dins. I la nena que escoltava els sons de les ones llunyanes cantant dins la cargola, s’omplí d’angoixa. Esperava el seu pare, que amb altres pescadors perduts en la foscor de la tempesta, no podia retornar a la costa. Si ella des de terra no escoltava els sons dins la cargola, el seu pare potser no tornaria. Era el vincle entre mar i terra. El camí de tornada.

Amb els seus llavis besà amb força el petit forat de la cargola. Els sons no es podien perdre. El seu bes va fer sorgir de la cargola un so potent i fort. No eren els sons constants i canviants que sempre escoltava. Era com un crit profund que els reunia tots en un de sol. Un clam potent que anava més enllà de les ones de la platja. I darrera aquell bes un altre, i un altre. Cada cop més llargs, com els sons que sorgien d’aquell objecte i cridaven les barques perdudes en l'oceà.
I enmig de la foscor, els pescadors es van orientar vers la costa escoltant el cant de la cargola.

Com tots els descobriments o invents de la humanitat, a vegades són obra d’una persona o d’una cultura, però també sovint son fets que es desenvolupen en diferents indrets, simultàniament o en èpoques diferents.

Des d’aquell dia, tots els vaixell portaren sempre una cargola per comunicar-se. També des de les costes d’arreu del planeta, els so del corn marí guiava els navegants a través de les boires i la foscor.

So que comunica (Fotografia: Oriol Rossinyol)

I el corn marí, en mans dels homes, viatjà terra endins, i els senyals que cridaven als mariners també van servir per comunicar-se les persones a les muntanyes. I passaren els dies, els anys i els segles i aquest animal vingut del mar, acompanyant fidel de navegants, va deixar de sonar. Sirenes i altres instruments més sofisticats foren els seus substituts en la comunicació marina. I la cargola que explicà a cau d’orella somnis i secrets als infants, aquell objecte que la curiositat humana, el desig i l’atzar transformaren en guia sonor dels navegants, fou oblidat.  

Des de temps prehistòrics, la cargola o corn marí ha estat utilitzat per a la comunicació sonora dels navegats. Es conserven exemplars de més de 5.000 anys, alguns trobats en excavacions lluny de la costa, cosa que ens confirma el seu us terra endins. També foren utilitzats com a instrument de senyals en exercits, substituïts a vegades per banyes o corns d’animals i després per instruments de metall. Fins a mitjans del segle XX era obligatori portar en tots els vaixells un corn marí per a la senyalització acústica. 

Però, fa també milers d’anys, algú, en alguna o en diverses cultures banyades per les aigües, va cercar dins el cargol de mar allò que no podia veure. On eren, d’on venien cadascun dels petits i màgics cants que formaven la veu que comunica, el clam que avisa?

I aquesta closca d’animal, la que conté la dansa de tots els sons, la que canta amb un crit potent i salvatge, fou l’origen. En cada racó d’aquest planeta sorgiren nous enginys que volien cantar. Una banya d’animal, un os, una branca d’arbre perforada, una canya de bambú, la fusta manipulada i els tubs de metall, foren altres objectes que contribuïren en la recerca del so. Tot el potencial sonor d’aquests tubs calia deixar-lo sortir. I les cultures, cadascuna amb els seus materials, buscaren, descobriren i ordenaren els sons amagats.

La recerca i transformació dels objectes sonors utilitzats per les cultures com a eines de comunicació, va generar nous estris amb més possibilitats sonores. L’objecte sonor passa a ser un instrument musical.

Primer el bes, la força dels llavis. L’aire que surt i viatja pel tub, pel camí. Cada acció i cada part de l’objecte, la pressió dels llavis, el volum d’aire, la longitud i l’amplada del tub, definien el so. L’objecte es ja un instrument i els sons que comuniquen en la distància es transformen en música.

En fer vibrar els llavis recolzats a l’extrem d’un tub es produeix un so que depèn de la vibració de l’aire emès i de les dimensions del tub. A partir de les variacions de la geometria del tub i de les diferències de pressió dels llavis es poden obtenir diferents sons. Aquesta tècnica es desenvolupa arreu del planeta i cada cultura utilitza els seus materials i tècnica per crear instruments i músiques. Els coneixem com a instruments de broquet.

I les cargoles nascudes al mar, canten en els rituals hinduistes, coreans, japonesos, ...

Nagak, cargola amb embocadura de plata (MDMB 12801, fotografia d'Esther Fernández)

I les branques dels eucaliptus perforades per les termites del continent australià es transformen en el didgeridú dels aborígens d’aquell territori.

Australià tocant un didgeridú (Fotografia: Kenneth R. Hendrix, domini públic)

I a les muntanyes més altes del planeta, en els temples tibetans, com el so d’un cargol de mar, els ossos dels qui ja no tenen vida donen veu al seu record.

Rkang gling tibetà, fèmur humà (MDMB 13263, fotografia d'Esther Fernández)

I els corns dels animals omplen de música els cinc continents.

Wakra, corn sudamericà (MDMB 846, fotografia: Josep Parer)

I artesans i músics recorden els animals i la fusta en les seves mans es transforma en corneta, serpentó, corn alpí.

Serpent, corneta renaixentista i alphorn (MDMB 547, MDMB 1118 i MDMB 1048, fotografies de Jordi Puig)

I de les entranyes de la terra el metall en mans dels homes es converteix en instrument.

I trompes, trompetes, tubes, trombons, fiscorns, ... esperen el bes del músic per omplir el mon de música i emoció. 

Trompa natural (MDMB 539, fotografia de Jordi Puig)

Buccén, helicó, trompeta de Lorena, trompeta de pistons, trompeta, tuba, dung chen...