Blog

La majoria d’instruments musicals dels museus no estan en condicions de sonar. Restaurar-los perquè puguin ser utilitzats de nou, no sempre és la millor opció. Sovint caldria substituir-ne algunes parts i això podria provocar transformacions i pèrdua d’informació històrica. 

L’any 2010, vam iniciar un projecte de recerca i possible restauració de les guitarres de la col·lecció per esbrinar si podíem restaurar-ne algunes per al seu us musical i fer un enregistrament. El projecte era engrescador. A part de l’equip del Museu, havíem de disposar de la col·laboració de restauradors especialitzats i músics.

En la primera fase de selecció vam valorar l’estat de conservació, la restauració i l‘interès històric o musical. De les noranta guitarres del Museu, en mostràrem deu al guitarrista Xavier Díaz-Latorre, amb el propòsit de saber si ell les considerava interessants per fer-les sonar. En la primera reunió vaig començar a fer una descripció detallada dels instruments, però ben aviat el músic em va aturar. Estava colpit per l’emoció i necessitava pair el que estava veient. Al seu davant hi havia guitarres del segle XVI al XIX que feia més de cent anys que ningú havia tocat i ell havia de triar les que calia restaurar. Evidentment, en aquell moment cap dels instruments estava en condicions de sonar i ni tan sols es podien tensar les cordes per afinar-los. No obstant, els seus dits acariciaren algunes cordes i el llarg silenci d’aquells instruments va començar a trencar-se. Foren quatre les escollides però avui tan sols en parlaré d’una. La guitarra dels lleons.

És un instrument construït a la Península Ibèrica als voltants del 1700. El nom li ve donat per les riques incrustacions de marqueteria de les que en destaquen dos lleons. Presenta moltes marques d’haver estat utilitzada probablement per acompanyar la veu o la dansa. 

Guitarra dels lleons, MDMB 639 (Fotografia: Eduard Selva)

Les coses que coneixem d’aquest instrument potser no són suficients per explicar la seva història. Però ben segur que sabem mil històries, escoltades, llegides, viscudes o desitjades que ens poden mostrar un passat, potser imaginat, però no menys cert que un conte explicat en un vespre d’hivern.

Us l’explico.

El conte

Va passar a finals del segle XVII, això ho sabem segur, perquè les fustes no enganyen i el treball que unes mans van fer queda escrit en l’objecte que perdura.

Aquell rei, ric, noble i senyor dels seus súbdits era sensible a l’art dels sons i amant de la bellesa. Un dia desitjà una guitarra que reunís la més alta qualitat dels sons amb la perfecció de les formes i la riquesa de la seva ornamentació. Volia mostrar el poder amb aquell instrument. Les millors fustes portades de països llunyans havien d’estar treballades amb delicadesa i ostentació. L’objecte havia d’enlluernar al mon alhora que la seva música havia de transportar els oients més enllà del plaer dels sentits.

I el lutier que va rebre l’encàrrec va veure davant seu un treball gairebé impossible. Sabia que l’ostentació en la decoració no casa gens bé amb la qualitat del so. Ell era el millor del país, coneixedor de la història dels instruments i de tots els secrets de la seva construcció. 

Va començar per la selecció de les fustes. Malgrat que l’encàrrec exigia la utilització de fustes exòtiques, no en va fer gaire cas. Les del país eren prou bones. Les havia collit ell mateix i deixat assecar durant molts anys. No dubtava a utilitzar el xiprer i la noguera i per a la taula harmònica no existia millor fusta que la pícea. I si el rei vol fustes exòtiques, també li posaria banús. Era una fusta dura i elegant. Sovint la feia servir per reforçar el mànec.

Per al disseny i la construcció no tenia cap problema. Podia fer una guitarra de cinc ordres de cordes, quatre de dobles i una de senzilla. Seria un bon instrument per acompanyar les danses.

El problema era la decoració. Havia vist objectes sonors de cultures llunyanes. Sovint molt ornamentats, però cada detall tenia un significat i cada instrument una funció. El simbolisme de la decoració no és el mateix que l’ostentació. També coneixia nombrosos instruments recarregats de pedres precioses i decoració excessiva. Sens dubte quedava clar que eren de personatges importants i rics. Potser fins i tot podien ser bonics, però el seu so ben segur que no encisaria ningú. Com ho podia fer per no perjudicar el mes important de la guitarra, el seu so?

Combinant noguera i xiprer als riscles i fons de l’instrument podia aconseguir un bon efecte. Eren elements de la guitarra que no influïen gaire en la qualitat del so. La part més problemàtica era la taula harmònica. Era la fusta decisiva per a la veu de l’instrument  i alhora era la més visible. Va optar per fer unes figures de marqueteria molt fines. Podia incrustar sobre la tapa unes formes tan primes que gairebé no alterarien els moviments que fa la fusta en vibrar. 

Les figures que va fer tenien un simbolisme. La corona, era un rei i això no ho podia oblidar. Dos lleons, representant la noblesa i el domini serien l’admiració del monarca. El lutier però, pensava més en la força i flexibilitat dels dos felins, segur que es sabrien moure amb els sons de la guitarra. Un parell de conills, encara que no siguin molt reials, representaven les extenses terres del noble senyor. Per acabar, una àliga reial amb les ales esteses significava la valentia, seria una bona opció, però va preferir fer dues discretes aus descansant. Ja volarien amb els sons quan la guitarra comencés a cantar.

La presentació de la guitarra va ser amb tots els honors. El rei quedà admirat de la precisió i qualitat del treball. El mateix lutier va ser qui va fer els primers acords que deixaren bocabadats a tot el públic. Els sons, d’una riquesa excepcional, semblava que no s’extingien. Era potser el vol dels ocells que els transportaven més enllà?

Després altres mans tocaren la guitarra i acompanyaren veus i danses. No hi havia dia que la música no sorgís d’aquell instrument. I passaren anys i segles, però les músiques canvien i també els instruments. Sovint les seves fustes serveixen per fer nous instruments o potser per anar al foc i foragitar el fred de l’hivern. La bellesa d’aquest instrument li va salvar la vida, però el seu destí com objecte ornamental la va condemnar al silenci. I els dies de joia d’aquell instrument van quedar en l’oblit.   

Aquarel·la i fotografia de la guitarra dels lleons (Oriol Rossinyol).

Tots els contes tenen un final, i aquest també, però la guitarra és aquí. Existeix. 

És viva? 

Ella

He fet un gemec. Algú m’ha tocat i m’he expressat, n’estic segura. No recordo res, ha passat poc temps, molt temps? On soc? Qui soc? 

Retorna el silenci, la quietud, el buit. Res.

Sento una veu, o potser dues. No ho puc entendre, no em puc moure, la meva veu és el silenci. La meva expressió és la immobilitat.

Ara em toquen unes mans. Tinc por, em volen fer mal? Soc gairebé insensible. Quieta, muda. 

Sento tendresa en aquestes mans. Son gairebé carícies, ressegueixen el meu cos. Amb respecte, amb prudència. Ara una lleugera frescor sembla que m’acosta a la vida. Silenci, quietud, foscor. 

Si recordés què és respirar, diria que respiro. Si recordés, si recordés. 

Retornen les mans. La tendresa segueix però s’hi afegeix el dubte, la indecisió. M’expresso amb la veu, amb incongruència, amb desordre. Sense cap sentit, tímidament. 

Recordo. 

Vaig néixer per fer sentir la meva veu. Per parlar necessito les teves mans. 

Quines? Unes mans amb tendresa, saviesa, destresa, emoció. Unes mans que van cercar en la natura el material. I les fustes foren el meu cos. I el lutier el meu creador. Després, els músics. Aquelles persones que amb les seves mans transformen el contacte en cançó. 

I jo, tan sols un objecte, fet de fusta i d’amor. Un instrument sensible al fred i a la calor. A la humitat i a la sequera. A la carícia d’unes mans que transformen el silenci en expressió. La meva veu, el so. La música.

Recordo. 

Com una amant incansable he estat arreu on la festa, l’alegria, la pena i el dolor necessitaven expressar-se. Mans destres i maldestres han cercat en el meu cos la seva pròpia veu. Mans tremoloses, juganeres o potser sàvies, han amorosit el seu dolor amb el meu cant.

Recordo, després del silenci, el llarg silenci de l’oblit, com una ma sensible va pinçar una corda. La meva veu fou un gemec, un crit apagat, un retorn a la vida. Ara sé que les mans que em cuiden no cerquen la meva destrucció. Restaurar, retornar a ser el que era. Això és el que fan aquestes mans en aquest vell i ressec cos. Podré recuperar la meva força, el meu moviment, la meva veu?

He passat molts anys en els que les mirades han estat la única cosa que he sentit. Mirades curioses, complagudes, satisfetes d’observar la bellesa d’un objecte. Inanimat. Sense vida. No sabeu que encara soc viva? Tan sols necessito unes mans i el meu cos dansarà com la més experta de les ballarines. 

Sabeu apreciar l’art dels sons, la música. Desconèixer els meus moviments no és ignorància. Són imperceptibles, és només la meva dansa. La meva coreografia complexa, subtil i precisa. Secreta. Només jo la conec. Fa molt de temps, el lutier, quan treballava les meves formes intuïa el moviment però no el podia veure. Ara el restaurador ha cercat en el seu coneixement les mans de l’antic lutier. Tres-cents anys i unes noves mans guareixen les ferides d’una vida. 

I ara és el músic qui m’acompanya. Com un company pacient m’ajuda a caminar de nou per la vida. A poc a poc, no puc córrer, necessito el meu temps. Primer les cordes, naturals, sorgides de les entranyes d’un animal. Sí, estic feta de natura, de vida. Cada dia el músic tensa una mica més les cordes. Amb prudència. Després el pinçament pausat de les cordes em produeix un calfred. I jo tremolo, gemego. M’expresso.

Cada pulsació d’una corda es transforma en incomptables moviments. En podríeu veure alguns, no tots. I després les altres cordes i de nou els dits juguen sens parar. És la dansa de les cordes. És com la superfície del mar. Nombroses onades es dibuixen i s’extingeixen constantment. No les podreu observar mai totes. I el moviment de les cordes? No, és fugisser i juganer. Gairebé imperceptible. I escoltar el seu so?

I ara entro jo, la guitarra. L’instrument sensible que recull cadascuna de les vibracions de les cordes en el seu propi cos. En el meu, en aquestes fustes treballades que configuren un bell objecte on la principal virtut no és la bellesa sinó la força, la flexibilitat i el moviment. El meu cos és l’equilibri just i precís per aguantar la tensió de les cordes i per vibrar com la ploma d’un ocell davant d’un alè d’aire. Els meus moviments son tant precisos com els de la millor ballarina, són tota una coreografia complexa i harmoniosa, subtil i vibrant. 

I dia darrera dia, el músic va descobrint el meu so, la meva veu. L’ agilitat, la precisió, la claredat. De la decidida acció d’una ma, la meva veu es transforma en un clam o en un crit. Del subtil moviment d’un dit em sorgeix un fil de veu que mentre s’extingeix s’obstina en no morir. 

Al costat de la cançó, el meu acompanyant busca també els vincles amb el passat. Les mans que em feien cantar. Les veus que trenaven melodies mentre els meus acords dibuixaven el camí. Les cames que dansaven amb el ritme dels meus sons i amb les rialles dibuixades en rostres ara oblidats. Els amors sorgits de les meves notes i les llàgrimes vessades al meu recer.

I ell, el músic, l’enamorat que s’enyora d’un passat desconegut. I jo, una vella supervivent d’un mon que no pot tornar. Cerquem en l’estudi, la intuïció, les partitures, les improvisacions i la recerca del so, quelcom que no sabem. 

I un dia, jo, la guitarra dels lleons, em sento preparada per mostrar-vos la meva veu. El músic pinça les cordes. L’aire es mou, imperceptiblement, i les fustes de la guitarra dansen al ritme de les ones. És la meva dansa qui dona vida als sons d’aquell llunyà segle XVIII. 

I la corona reial trontolla. Els lleons flexionen els seus músculs, els conills ballen discretament i els ocells bateguen les ales. I la música viatja en el temps. I el so, adormit dins la guitarra, vola per l’espai vers els assistents plens de silenci, assedegats d’emoció, de plaer, d’història, de música.

Xavier Díaz-Latorre amb la guitarra dels lleons, MDMB 639 (Fotografia: Gen-Lock)