Blog

Agafar el mòbil, obrir una aplicació de missatgeria, prémer la icona del micròfon, enregistrar un missatge de veu i enviar-lo. La tecnologia al servei de necessitats, o de modes, ens ha posat a l’abast coses com enregistrar la pròpia veu de manera molt senzilla. Potser no entenem com funciona, però sabem que és senzill. Enviar per correu l’enllaç d’un tema musical que trobem a Spotify o qualsevol altra plataforma o enviar un missatge de veu per missatgeria mòbil, és una acció totalment moderna. O no.

Actualment el servei de missatgeria té aquesta funció de crear missatges de veu curts que s’envien a un receptor, però no sembla tant un intent de crear una presència personal, sinó mandra d’escriure, o encara més important, possibilita el fet de comunicar-se amb persones cegues, o amb nens o persones amb dificultats de lectura. A més, trucar per telèfon fins fa poc tenia un cost alt, i en canvi els missatges orals de Whatsapp són gratuïts, mentre tinguis connexió a la xarxa.

Si bé varien les tecnologies, la idea té un precedent tecnològic en un format que combina paper i vinil (shellac), el que anomenem disc postal. Al Museu de la Música de Barcelona tenim un petit i curiós fons de 14 discos postal, és a dir, targetes postals tal i com les coneixem que, alhora, inclouen un petit disc de 78 rpm imprès directament en una cera superficial o bé sobreimprès damunt el cartó. Aquest disc es pot escoltar en un aparell gramòfon normal. Això vol dir, i ho veurem més endavant, que la gent s’enviava una peça musical, aprofitant el revers per a escriure les novetats del moment o enviar, senzillament, records, notícies o bons desitjos.

Fent recerca sobre aquests enregistraments híbrids, sorgeixen els primers dubtes: són postals o són discos? No s’han de confondre amb els “flexidiscos”, nascuts a la dècada de 1960, que de fet eren làmines de vinil flexible del gruix d’un paper, i tenien un ús sobretot promocional. La majoria dels que conservem al Museu són de la dècada de 1910 a 1930 i, segons anirem veient, l’existència d’aquestes postals es mou entre els anys 1903 i 1980, aproximadament.

Com li hem de dir, a una postal que conté un disc? Com les classifiquem o les anomenem? Hem trobat tot tipus de termes segons l’idioma, i tots fan referència sovint a l’híbrid o a la fàbrica o marca (alguns d’ells els hem trobat a Mediateletipos): Carte-Disque, Carte Postale Parlante, Fonocartolino, Foto-disc, Gramophone Record Postcard, Musik-Postkarte, Phonogram card, Phonoscope, Phono postcard, Phono-postal, Phonopostal, Sonorine, Singing Postcard, Sprechende Postkarte, Schallplatten-Postkarte, Talking card, Talking postcard, Tonbild-Postkarte, Vinyl postcard... i nosaltres en diem “disc postal”.

Per a curiositats sobre la datació de l’existència d’aquest enginy, trobem un text anterior a la data d’inici dels discos postal dins d’una novel·la de Jules Verne, Les Tribulations d’un Chinois en Chine, de l’any 1879 (Verne sol ser premonitor d’invents futurs molt abans de la seva existència, tot i que no sempre, com veurem tot seguit), que explica una escena on s’enregistra un missatge de veu en un paper -transcrivim el fragment sencer-:

Il s’approcha alors d’une petite table de laque, sur laquelle était posée une boîte oblongue, précieusement ciselée. Mais, au moment de l’ouvrir, sa main s’arrêta. «Que me disait sa dernière lettre?» murmura-t-il. Et, au lieu de lever le couvercle de la boîte, il poussa un ressort, fixé à l’une des extrémités. Aussitôt une voix douce de se faire entendre! «Mon petit frère aîné ! Ne suis-je plus pour vous comme la fleur Mei-houa à la première lune, comme la fleur de l’abricotier à la deuxième, comme la fleur du pêcher à la troisième ! Mon cher cœur, de pierre précieuse, à vous mille, à vous dix mille bonjours !...» C’était la voix d’une jeune femme, dont le phonographe répétait les tendres paroles. « Pauvre petite sœur cadette!» dit Kin-Fo. Puis, ouvrant la boîte, il retira de l’appareil le papier, zébré de rainures, qui venait de reproduire toutes les inflexions de la lointaine voix, et le remplace par un autre. Le phonographe était alors perfectionné à un point qu’il suffisait de parler à voix haute pour que la membrane fût impressionnée et que le rouleau, mû par un mouvement d’horlogerie, enregistrât les paroles sur le papier de l’appareil. Kin-Fo parla donc pendant une minute environ. À sa voix, toujours calme, on n’eût pu reconnaître sous quelle impression de joie ou de tristesse il formulait sa pensée. Trois ou quatre phrases, pas plus, ce fut tout ce que dit Kin-Fo. Cela fait, il suspendit le mouvement du phonographe, retira le papier spécial sur lequel l’aiguille, actionnée par la membrane, avait tracé des rainures obliques, correspondant aux paroles prononcées; puis, plaçant ce papier dans une enveloppe qu’il cacheta, il écrivit de droite à gauche l’adresse que voici.

En resum, un fonograma oral, imprès en paper i reproduïble en un fonògraf. Ho explica i resumeix Miquel Barceló, fent justament referència a aquest fragment, en un text sobre la ciència a les novel·les:

O l’intercanvi de correspondència que s’estableix a Les tribulacions d’un xinès a la Xina (1879) per mitjà de discos que es reprodueixen en fonògrafs en lloc de les tradicionals cartes escrites sobre paper. Sense oblidar el prototipus de fax que representa el «telègraf fonogràfic» de París al segle XX (una obra que se sol datar entorn del 1862, tot i que l’original es va trobar molt més tard, el 1990, de manera que és possible plantejar molts dubtes); en aquest cas, com passa també amb el submarí, el fax ja era conegut (si més no per alguns) gràcies a l’inventor escocès Alexander Bain, que en va obtenir una patent el 1843, i en el concepte original del qual encara es basa el modern disseny del telefax.”

L’any 1906 la Societé Anonyme des Phonocartes va crear La Phonopostal (tot i que existia una patent de 1905, presentada per E. J-B. Brocherioux, L. V. Marotte i P. J. Tochon, seguint la idea d’un artista, el sr. Ambruster), per a explotar l’enviament de discos postals, anomenats Sonorine, que permetien als usuaris enregistrar missatges de veu en unes postals, però el receptor havia de tenir, també, el mateix aparell per a poder escoltar el contingut. Van veure de seguida que el cartó era un material fràgil i es malmetia fàcilment. El 1908 la fàbrica de discos Pathé va crear el Pathépost, que optà per petits discos verges de cartó, coberts de cera negra, d’entre 11 i 14 centímetres, que donaven un resultat millor, tant perquè no eren tan fràgils com per la millora del so.

Una Sonorine permetia enregistrar fins a 60 paraules al revers -la part del disc-, i al vers solia contenir retrats de dones joves. La seva publicitat de la marca era, si més no, curiosa: “N’écrivez plus!”. Semblava voler que la gent deixés d’escriure, com si fos una pèrdua de temps o una cosa passada de moda.

En un altre web, Obsolet Media, apunten que la primera notícia que es té d’un disc postal és de l’any 1903, fabricat a Alemanya. I aquest blog noruec, Musikk Labler  diuen que no va ser fins la dècada de 1930 que van iniciar la producció a Noruega.

En aquest vídeo, Jarret New explica que els discos postal van ser especialment populars a l’est d’Europa, com Polònia, Txecoslovàquia o Hongria. Era una manera d’accedir a la música, ja que la majoria de la que provenia d’Europa Occidental estava prohibida. Això ens recorda a com accedien a la música a Rússia, imprimint vinils en radiografies per obtenir músiques que no es trobaven al circuit comercial.

Ara bé, la qualitat d’aquests enregistraments era pitjor que la d’un vinil normal, ja que eren fets amb materials més prims i estaven més exposats a ratllades, deformacions o clivellaments. Més endavant, algunes empreses (d’Àustria i Califòrnia), van reprendre tant la impressió dels flexidiscos com dels discs postal, amb la possibilitat de personalitzar tant les polzades del disc i el format de la postal, i permetent incorporar la música que pot triar l’usuari mateix.

Com a exemple curiós de promoció, però no en flexidisc sinó en disc postal, trobem l’Himne del Barça, amb la lletra de Josep Badia i música d’Adolf Cabané conservat al museu del club, i que podeu escoltar aquí.

Passem a descriure el conjunt del Fons sonor del Museu, són 14 discos postals, de diverses mides i amb temàtica musical diversa:

• 4 discos postal no utilitzats (sense manuscrits a la part de la postal), de la marca Weco Tonbild-postkarten, Alemanya (1929 i 1932), amb els següents temes: Leicher Kavallerie de Franz von Suppé, Radetzky Marsch, Fledermaus Walzer de Johann Strauss, i Krönungs-Marsch Prophet de Giacomo Meyerbeer.
• 1 postal no utilitzada (sense manuscrit) de la marca Ninophon, Múnic, Alemanya (1950), amb el tema Stille Nacht, heilige Nacht
• 3 discos postal no utilitzats de Tuck’s Post Carl, Anglaterra (1929-1932), amb els temes Will ye no come back again (Saxophone), Killarney i D’ye ken John Peel (Cornet).
• 2 discos postal manuscrits, de la marca Musika, Alemanya (1910-1911), amb els temes Dollarprinzessin de Franz Lehar i Cake-Walk,
• 4 discos postal de la marca Father Tuck’s Musical Nursery Rhyme Record amb els temes Baa baa black sheep, Hey Diddle Diddle, Puff Puff busy train i Sing a song of sixpence.

Els podeu veure i sentir clicant aquest enllaç.

Existeix una segona tipologia, però sense la postal -i d’aquesta de moment només hem trobat dos exemplars al nostre fons-, que són els discs que s’enviaven per correu: facilitaven a la gent enregistrar un missatge de veu (o tocant un instrument, si cabia a la cabina!) en un vinil i enviar-lo. Cap a l’any 1920 hi ha una onada que s’estén a Europa, Amèrica i Sud-Amèrica i tenia tres vies: anar a una oficina de correus per gravar un missatge i enviar-lo; enregistrar en unes cabines (a l’estació de bus, de tren, en llocs turístics, també als vaixells, a fires... on inserint una moneda podies gravar la veu i obtenir un disc); o comprar un aparell per enregistrar a casa.

Trobem aquest mateix servei de missatgeria de veu per correu a Argentina: l’any 1939 es va crear Fonopost, un servei per gravar la veu d’una persona i enviar el resultat per correu postal. Utilitzaven uns aparells mòbils que enregistraven sobre discos d’acetat de 8 polzades a 78 rpm.

Per què va fallar? Perquè era lent. Si podies fer una trucada per telèfon, per què enviar un enregistrament que tardaria dies en arribar al destinatari? (Cavallari, 2016). Per altra banda, es tractava de convertir la pròpia veu en un souvenir. Enfrontar-se a un micròfon (poc habitual) o a un aparell capaç de gravar so, ser conscients de la possible perdurabilitat i, també, ser conscients del fet que no es podia editar allò que s’enregistraria. La marca Kodisk comercialitava discos per a autoenregistrament amb l’eslògan “Snapshots of your Voice” (Instantànies de la vostra veu).

Això suposava un canvi de paradigma: veníem del cilindre de cera, que solia permetre enregistrar i escoltar amb un mateix aparell, i anàvem als discos de Berliner, que iniciaven tota una altra trajectòria comercial amb uns aparells més cars i amb una tecnologia més complicada, que ja no eren a l’abast de tothom.

Fins i tot, podria tractar-se d’una bona idea per a democratitzar l’enregistrament, que en aquells moments començava a notar el pes de la indústria musical, tal i com passava, per exemple, a l’àmbit fotogràfic: només qui tenia una càmera podia immortalitzar moments… començar a fabricar màquines més barates o cabines on fer-se fotos era posar a l’abast de tothom, si més no, l’opció.

A la dècada de 1960 es va produir una segona onada que va tornar a posar de moda l’enviament de discos postals, però va ser una producció marginal o minoritària que, fins i tot, va passar desapercebuda als col·leccionistes habituals de postals. Les marques més conegudes d’aquesta dècada són Discoflex, Mexisonor, Punch, Photochrom, Musicarte i SECITEM.

Just en aquesta dècada, hem trobat dos testimonis que ens han parlat d’una cabina on la gent podia enregistrar la seva veu, era sota la Plaça Catalunya, un d’ells, Jordi Codina, hi va encabir una guitarra per a enregistrar dues nadales i, l’altre, hi va gravar una cançó infantil en francès. Totes dues persones tenien el mateix objectiu: fer un regal. Per tant, defugir tot allò ja fet, industrial, optant per la personalització de la pròpia veu.

Existeix un projecte de la Princeton University on el professor Levin ha recollit prop de 2000 enregistraments, que ha fotografiat, descrit i digitalitzat, i que és d’accés lliure: https://www.phono-post.org/browse.cgi

En resum, tenim dues tipologies ben diferenciades, el disc postal, entès com una publicació en format cartó més shellac, amb una música ja predefinida per la indústria, que es podia enviar com si fos una moda (ara recordem les postals d’aniversari que sonen just obrir-les i encara ara trobem que es venen chips per gravar missatges i incloure-’ls, justament, en targes…) i, la segona, els discs autogravats i enviats per correu postal, que significa la possibilitat tecnològica i econòmica de decidir què gravar, quin missatge o cançó fixar, ja fos per tenir-la a casa de record, o per fer un regal, perquè podies justament personalitzar el contingut, sense haver de recórrer a uns estudis de gravació  professionals.

BIBLIOGRAFIA PER APROFUNDIR

CAVALLARI, Peppe. (2016). Cahir Louis Lumiére Nº 10. Le phonopostale et les sonorines: un échec riche d’idées. A <https://www.ens-louis-lumiere.fr/sites/default/files/2018-06/cahierlouislumiere10.pdf> [Consulta: 15 de maig de 2019]
LOMOTZ, Mirco. (2015). Vimeo. Phono-Post : A Media Archaeologu Voice Mail. A <https://vimeo.com/119368640> [Consulta: 16 de maig de 2019]
LOTZ, Rainer E. Lotz Verlag. Phonocard and Phonopòst History. A <http://www.lotz-verlag.de/Online-Disco-Phonocards.html> [Consulta: 15 de maig de 2019]
Phonopost case study. A <https://www.data-futures.org/phono-post.html> [Consulta: 15 de maig de 2019]