Blog

Fa temps que la incorporació de la perspectiva de gènere a la recerca musical ha fet palesa l’enorme quantitat de dones músiques que no apareixen a la història oficial de la música, o bé que, per raons socials i familiars, van abandonar l’activitat musical, sigui professional o amateur.

Hem vist iniciatives recents que representen una gran feina de documentació i esforç per fer visibles les creadores musicals, com el Mapa de creadoras dut a terme els darrers mesos per la musicòloga Sakira Ventura, que ens permet sortir de les més conegudes com Fanny Mendelssohn o Clara Schumann i conèixer molts més noms d’arreu del món i de totes les èpoques. Amb precedents com els programes de ràdio i els llibres de Victòria Palma, a qui podeu seguir a través del blog Femení i singular, o la recerca de repertori català escrit per dones que ha desenvolupat Maria Teresa Garrigosa, entre altres.

Però si ja les dones en general han estat omeses de la història de la música, què en sabem de les dones lutier? Només els homes feien instruments musicals? Segons aquest article de Sàpiens, “El mestre artesà treballava a casa amb la col·laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.”

Avui dia podem trobar de manera habitual dones que es dediquen a l’ofici de lutier, tot i que segueix sent un col·lectiu petit en relació al total. A partir de diverses fonts bibliogràfiques podem trobar traces de dones constructores d’instruments a Catalunya que es remunten, com a mínim, fins al segle XVI. A tots els obradors i tallers de construcció d’instruments musicals hi feien feina no només els homes, sinó les dones i també els nens.

A la tesi de Mireia Comas, Les dones soles a la Baixa Edat Mitjana: una lectura sobre la viduïtat, trobem el següent text:

Les activitats a les quals es dedicaven les dones estaven majoritàriament relacionades amb el proveïment de la casa, o amb altres tasques de la llar, o bé la producció de filatures i robes, la producció d’aliments, la venda al detall... Però, tanmateix, trobem tant dones casades com vídues exercint altres tipus de feines allunyades dels rols femenins tradicionals que els atorgava la societat patriarcal. Algunes exercien oficis una mica més prestigiosos i que proporcionaven majors guanys. Es permetien aquestes intromissions femenines en camps masculins, sobretot si aquesta via permetia solucionar problemes familiars, com per exemple, quan una vídua quedava amb fills. Per això s’acceptava, en alguns casos, que la vídua de l’artesà o del mercader es fes càrrec del negoci familiar.

 

L’article “Mujeres y trabajo en Barcelona a través de procesos judiciales inéditos (1560-1710)”, de Josep Capdeferro, dins Artesanos, gremios y género en el sur de Europa (siglos XVI-XIX) mostra com, gràcies als documents conservats d’aquella època, es troben proves de dones que formaven part del món laboral: 

Para una mujer las posibilidades de  trabajar eran muy restringidas; se canalizan a través de cuatro vías, requiriendo las dos primeras la condición de viuda:

• durante el llamado any de plor -de hecho un año y un día-, como continuadora de la actividad de su marido
• durante unos años más, si la mujer y el difunto han tenido hijos legítimos, hasta que alguno de estos alcance la edad para hacerse cargo del negocio paterno.
• durante el matrimonio, en el espacio a la vez doméstico y profesional, apoyando al marido o sustituyéndolo en caso de enfermedad o ausencia.
• de forma autónoma, durable y por derecho propio, en alguno de los escasos oficios libres -ajenos a la regulación gremial, como el encaje de bolillos- o reservados, que el sistema gremial había previsto para el género femenino, como la fabricación y venta al por menor de ciertas piezas de tejidos.

(...) En este apartado proponemos una clasificación sucinta de los casos y oficios en función de la posición titular, directiva, autónoma o auxiliar que ocupa.

 

El mateix text de Capdeferro cita dones als diversos gremis relacionats amb la construcció d’instruments:

• Maria Àngela Aliota, que tingué conflictes gremials i va fer reclamacions tant en nom propi com d’altres vídues de corders de viola (1645).

• Maria Vessa, dona d’un corder de viola absent durant molt temps de Barcelona (1666).

• Lluïsa Pinyanós/Corrales (dues vegades vídua) i Marianna Pujol, totes dues corderes de viola i directives de taller.

Al llibre Guitarres i guitarrers d'escola catalana: Dels gremis al modernisme, de Joan Pellisa, apareixen les següents dones guitarreres:

• Maria Escalera, dona del guitarrer Miquel Escaler, que va pagar les anyades de 1643 a 1651, que podria indicar que va portar ella el taller, probablement a causa de la guerra dels Segadors.
• Jerònima Perellons, muller de Nicolau Perelló, fuster, paga les anyades també de 1643 a 1651.
• Raymunda Vilar, documentada entre 1666 i 1668, es fa càrec del taller mentre el seu marit és fora.
• Rosa Rubió, documentada a Tàrrega el 1799, vídua de Francesc Rubió, segurament es va fer càrrec del seu negoci.

El 1854 trobem una dona, Raimunda Camps, a la llista de constructors de pianos de Barcelona recopilada per Manuel Saurí i José Matas al Manual histórico-topográfico, estadístico y administrativo ó sea Guía General de Barcelona. El seu taller es trobava, segons aquesta guia, al número 3 de la baixada de Viladecols, molt a prop del centre neuràlgic de la fabricació d’instruments al carrer Ample..

Ja al segle XIX, la nissaga Montserrat comença l’activitat de botiga de música i distribuïdora el 1870, i pels volts de 1900 se’n fa càrrec la vídua del fundador Francesc Montserrat, tal com indiquen les marques als instruments. La venda d’instruments d’altres marques amb el segell propi era una pràctica habitual, a més de la fabricació pròpia d’instruments de vent metall com el bombardí, la tuba, la trompeta o el trombó de vares. El 1932 van registrar una patent per fabricar una variant millorada del saxòfon, i es van convertir així en la primera fàbrica espanyola en produir aquest instrument. Ja aleshores, la fàbrica tenia al capdavant una dona: Francesca Montserrat i Virgili (1881-1969). Durant els anys de la postguerra Montserrat es va convertir en una referència en la fabricació i distribució d’instruments, especialment de vent, i va ser proveïdor oficial d’instruments per a la Banda Municipal de Barcelona. Van tancar a finals de la dècada de 1970.

Al Museu custodiem el llegat d’una important lutier del segle XX: Nelly van Ree Bernard (1923-2012), fundadora del conjunt Música Ibérica i constructora d’instruments a partir de models antics alemanys i holandesos. Va reconstruir la interpretació d'aquests instruments, enregistrant-ne diversos aspectes en discs i cassets. A més a més, impartí conferències i cursos sobre la música antiga espanyola i la música hindustànica a diverses escoles i universitats holandeses i estrangeres. El 2009 va donar tot el seu llegat de documents, plànols i instruments al Museu de la Música de Barcelona.

Sabem que hi ha recerques amb més noms de dones lutiers que esperem que es publiquin algun dia i, a poc a poc, refem una història que les ha omès sistemàticament.

Fora de Catalunya podem trobar molts altres exemples. Durant la Segona Guerra Mundial la Gibson Guitar Corporation es va quedar sense treballadors, homes, perquè foren enviats a la guerra. Per no perdre producció, van contractar de manera clandestina el grup de dones Kalamazoo Gals, en principi per a la producció de munició, segons la versió oficial, tot i que en aquell període Gibson va construir més de 9000 guitarres, les anomenades Gibson Banner. Podeu llegir aquesta interessant història de dones lutiers a l’article de Marta Bueno.

En definitiva, les dones constructores d’instruments sempre hi han estat, i hi són cada vegada més visibles.