Blog

Notícies

El museu a les orelles: l’ús d’Spotify

L’11 de juliol de 2013 ens estrenàvem al món de les xarxes amb, entre altres coses, la nostra primera piulada a Twitter. Podia semblar fàcil perquè el camí estava obert per moltes altres institucions que ens precedien i, alhora, justament difícil per trobar espai entre totes elles.

 Va ser aquell mateix any que vam plantejar una anàlisi de la diversitat de xarxes existents i el potencial que ens podia oferir cadascuna. En el cas d’Spotify no hi va haver cap dubte: essent un museu de temàtica especialitzada en la música, no només volíem tenir la possibilitat (encara per desenvolupar) de penjar audiovisuals a la plataforma de Youtube d’alguns dels nostres concerts (i on hem anat creant diverses llistes temàtiques), sinó que volíem generar llistes musicals amb la base de la nostra programació. I alhora, volíem arribar a un tipus de públic al que no necessàriament li interessen les xarxes socials, però sí escoltar música.

El 12 de setembre de 2013 vam crear la primera llista des del nostre perfil, era una col·laboració amb L’Auditori, fent una selecció de música de jazz actual a Catalunya, anomenada Ara jaç. I és allà que vam començar a planificar una nova via de difusió de les diverses línies sonores del museu.

Complementar la visita presencial amb la música que s’ha pogut escoltar al llarg del museu, és possible a través de la llista La música del Museu.

Els diversos cicles de música, com La música del Museu, Un cafè amb... o Silenci, fem música, ens permeten recuperar -sempre i quan es trobin els temes a la base de dades de la plataforma- totes les peces que han sonat als concerts i que han estat proposades pels intèrprets solistes. D’aquesta manera, hem creat un arxiu sonor de les temporades des del 2013 fins ara.

playlists_spotify.jpg

En alguns casos, ens hem permès fer llistes temàtiques fora de programa, en paral·lel: per al cicle “Un cafè amb...”, la playlist Cafè, cafè! recull peces de tot tipus i èpoques on apareix el cafè com a element principal, o la llista DivenDress: peces de roba, on totes les cançons esmenten alguna peça de roba de manera recurrent.

Hem volgut experimentar també amb dos tipus de llistes col·laboratives: la primera, com a embolcall del projecte de xarxes DivenDress i feta íntegrament pels seguidors de les xarxes (amb propostes via Instagram, Twitter i Facebook), permetia un embolcall sonor a les parelles de vestits i instruments proposades pel Museu del Disseny i el Museu de la Música. Els usuaris ens suggerien, per a cada parella, la música que combinava millor amb la proposta visual, de manera que el recorregut cronològic  dels objectes es completava amb el recorregut sonor, ampliant l’abast del projecte. La segona, dins la celebració dels 10 anys del museu a l’edifici de L’Auditori, ha estat No ens la podem treure del cap, aquesta llista col·laborativa recull dos temes per cada persona de l’equip del museu, amb la premissa que no hi havia restricció de cap tipus, però havien de ser  temes que no ens cansaríem d’escoltar mai i, com veureu/sentireu, la llista és força oberta.

Les exposicions temporals ens han permès també la il·lustració sonora d’alguns continguts, com Les músiques dels 1714s, Guitar ON/OFF, La gran nit del rock català o, sobre Granados, Enric Granados, a partir de l’exposició que hem vist a Lleida i que al setembre inaugurarem a Barcelona, vam crear una llista amb Granados com a únic fil, començat per la música per a instruments sols fins arribar a la música simfònica i l’òpera, per a conèixer una mica millor el seu abast compositiu.

Fins ara tot el que hem creat ha estat a partir de poder reconstruir i retornar a allò que hem sentit en directe a les audicions del museu. Però aquestes audicions  quasi sempre es fan amb instruments únics i patrimonials que formen part del nostre fons, la qual cosa fa que tot el proposat siguin sempre alternatives. Ara bé, la nostra darrera llista, Museu enregistrat, planteja justament el millor acostament amb Spotify: totes les peces que sonen són fetes amb instruments del fons museu:  una guitarra d’Antonio de Torres (amb Stefano Grondona), el clavicèmbal Zell (amb Ton Koopman i Béatrice Martin), el claviorgue de Hauslaib (amb Juan de la Rubia, el piano Érard (amb Antonio Simón) i diverses guitarres, entre elles “la dels lleons” (amb Xavier Díaz-Latorre).