Blog

Les primeres clarors de l’albada em saluden i els vidres transparents reflecteixen les estàtiques formes. La claror dona pas al moviment i la vida es desperta. S’han obert les portes i els primers visitants passegen pels camins musicals del passat. Som en una sala del Museu de la Música de Barcelona, on el silenci dels instruments ens explica l’art dels sons.

Davant meu hi tinc tres mirades. Tres persones, tres generacions del segle XXI que volen conèixer els sons de la història. Els ulls lluminosos d’una nena, la serenor d’una dona i, a la penombra, el rostre de la vellesa. Em miren atentament, sembla com si el meu cos fos un potent imant del seu esguard. Què tinc jo per atraure d’aquesta manera tres persones tan diferents? Voldria, però no puc, saber quins pensaments passegen darrera aquests ulls. Sí, els parlaré, els parlaré de mi, del meu passat, del meu present. De fet, no puc o no sé fer altra cosa. Ara, ja ningú escolta la meva veu, però vosaltres sou aquí i potser sentireu el que us pot dir un cos cansat com el meu.         

Perdoneu, no us havia dit qui soc. No té molta importància però val la pena que comenci per aquí. De fet, soc una viola d’arc, sí, aquell instrument antic que també li diuen viola da gamba i que us pot recordar a un violoncel. Li deien da gamba, en italià perquè es tocava agafat entre les cames (le gambe).

1. El pas del temps

Si em poso a recordar m’emociono. Gairebé recordo coses d’abans de néixer. Sento l’olor de la natura, del bosc, de les muntanyes i del riu. El fred, el sol, el vent, la boira, la pluja i la neu encara són dins meu, n’estic segura. És la natura qui va dibuixar el meu cos amb unes  vetes úniques, exclusives. Són com les empremtes de les vostres mans, com els trets dels vostres rostres.

Poca cosa més recordo d’aquells temps. Sí, el dolor, la ferida, la separació i després la solitud i la foscor. Ja no era arbre, era fusta. Però uns ulls i unes mans em retornaren la vida.

Vaig néixer als voltants de la catedral de Saint Paul, a Londres. Fou la mirada de Barak Norman qui transformà el meu cos. Les meves vetes el varen encisar, després les seves mans, delicades i fortes buscaren la forma. El dolor del tall de les eines aviat el vaig oblidar. Fou una tardor del 1713 quan en mans d’aquell lutier, Barak Norman, el meu pare, vaig saber que començava a viure. Havia nascut per cantar, per fer sentir la meva veu.

El mestre artesà havia cercat en mi l’equilibri. Sí, la força de la meva estructura havia de resistir la tensió de les cordes i alhora tenir la delicadesa per vibrar amb elles. Junts havíem de fer la dansa de les ones, la dansa que transforma els moviments imperceptibles de l’instrument, en els sons que s’escampen per l’aire, cercant qui els vulgui escoltar.

De bon matí, el lutier m’agafava. Mirava el meu jove rostre, esculpit per ell mateix, i després   em tensava les cordes, cada dia una mica més. Quan passava l’arquet, em sorgia una veu tremolosa, tímida i imprecisa. I a poc a poc, aquelles mans van ensenyar-me a cantar.

2. Escultura del claviller

Ara han passat més de 300 anys. Observo el rostre infantil que tinc davant meu, aviat es transformarà. Veig la vida en els seus ulls, la curiositat, el desig de saber. També la inquietud, la indecisió. Dia darrera dia el seu món creix, s’omple. Les seves mans nervioses sembla que desitgin atrapar qui sap què, però la seva mirada no s’aparta ni un sol instant de mi. Potser t’agradarà saber com vaig començar a caminar per la vida.

3. La mirada, el  silenci, la paraula

A primers del segle XVIII vaig créixer en mans d’una noia molt jove, la Hannah gairebé de la mateixa edat que tu. Juntes descobrirem primer els sons, cercant la bellesa, l’expressió, la força i la tendresa. Després els sons es transformaren en música i l’emoció va omplir les nostres vides. Vàrem passar hores, dies i anys buscant i trobant la vida en aquella petita cambra. Les rialles i les llàgrimes es convertien en sons i la joia i el dolor es transformaven en música. Després la nostra veu va sortir al món.

Va ser en un petit palau. La intimitat va desaparèixer i vaig copsar damunt meu l’atenció de  totes les mirades. Era l’inici d’una llarga vida. Primer tota sola, sempre en mans de la Hannah. Aviat vaig cantar amb altres instruments. Fèiem petits grups de dues, tres o més violes. Cadascuna era d’una mida diferent i les nostres veus volaven per l’ampli espai sonor. Des dels sons més greus, que sembla que sorgeixin de les entranyes de la terra fins els més aguts que van més amunt que els intrèpids ocells.

També vaig fer música amb altres instruments molt diferents de mi. Recordo quan el clavicèmbal, o sovint també un llaüt, dibuixava un camí de notes juganeres, jo, lentament o potser amb alegria, hi passejava com un cérvol que corre en mig d’un bosc. A vegades era jo, qui acompanyava amb les meves notes greus al clavicèmbal. Junts fèiem el camí i era un altre instrument, de veu més aguda i clara, com un violí o una flauta, qui passejava pel paisatge que nosaltres dibuixàvem.

He cantat per molts indrets i països. Durant molts anys, en mans de la Hannah que va créixer amb mi. Després, amb el pas del temps, van ser altres mans les que em van cuidar. Potser no totes amb el mateix afecte. Sovint he passat d’estar embolcallada amb les sedes més suaus a trobar-me totalment abandonada. Més d’un músic m’ha deixat en mig del fred o la pluja mentre les seves mans alçaven una copa de vi. La música que ha sorgit de dins meu, l’han sentit reis i prínceps, però també han ballat amb els meus sons des de la més alta noblesa fins la gent més senzilla dels pobles. I tot això forma part de la vida i es reflecteix en el meu cos. Cops i esquerdes van dibuixant una història, com les petites arrugues que amb els anys, van mostrant la saviesa i l’experiència  en el rostre de les persones. I de mica en mica, no  sé si la meva veu va perdre la llum o potser la meva manera de cantar semblava massa antiga, vaig veure com m’anaven abandonant en un racó.

Ara, des de la vitrina veig el somriure d’aquesta nena, que aviat serà noia, davant meu. El món la crida i vol omplir-se de vida. Se’n va, lleugera, segur que les seves mans algun dia jugaran amb els sons i la música omplirà la seva vida.

Tornem al segle XVIII. He de dir que la meva existència és molt llarga. Molt més del que pot viure una persona. Vàries generacions de músics han tocat amb mi. I jo puc seguir cantant cada cop amb la veu més precisa, més rica. Però són els éssers humans els qui canvien i jo no sé si puc canviar gaire.

Durant molt de temps la família de les violes d’arc i la família del violí vàrem compartir nombroses partitures. Les nostres veus eren diferents, però totes podíem tocar la mateixa música. Fins hi tot sovint tocàvem juntes. Però la música, feta pels homes i les dones es transforma, com també la societat i els llocs on viuen. Just a mitjans del segle XVIII, semblava que la intimitat i sensibilitat del nostre so, la veu de les violes, no era el més adequat per a la música que es començava a fer. El so havia de ser més brillant, més potent, més incisiu. I els violins i violoncels tenien les de guanyar. I guanyaren. I jo, la viola d’arc baixa, nascuda de les mans de Barak Norman, vaig conèixer la segregació, la marginació i l’oblit. 

Ha passat molt de temps, i ara em fixo en aquesta dona que tinc davant meu, tan sols un vidre ens separa. Observant la seva mirada i les mans puc imaginar tot un món, sí. Veig la música en els seus dits,  però en algun moment de la seva vida altres coses van ocupar aquelles mans i aquells ulls. L’art dels sons va quedar en silenci i altres desitjos o necessitats van omplir el seu camí. Potser ara hi haurà un canvi en la seva vida. Desitja saber, m’escolta amb la mirada.

Li parlo.

La por al silenci, el terror al canvi, la transformació i la pèrdua d’identitat em trasbalsaren. Un instrument amb una veu tan delicada com la meva es podia transformar per tocar allò que els músics exigien? 

I les mans d’un lutier treballaren el meu cos. Vaig perdre dues de les sis cordes que tenia. Les dues obertures en forma de C, la boca per on sortia la meva veu, varen ser tapades. El seu lloc l’ocuparen dues obertures en forma de f. Ja no cantaria com una viola d’arc baixa, ara era un violoncel.

   
4. Claviller i mànec 5. Detall taula harmònica 6. Obertura acústica viola

El canvi va anar acompanyat pel dolor, la incertesa i la por. No sabia qui era, no em reconeixia.

I la meva veu? Era jo?

I vingué l’aprenentatge. Les mans d’un jove passaren llargues hores treballant amb mi. Primer ho vaig viure com uns exercicis, però la meva veu i aquelles mans varen descobrir una nova música en aquella suite per a violoncel. Les composicions de Johann Sebastian Bach, que m’havien transportat tantes vegades més enllà de la bellesa dels sons, ara em mostraven el cant del violoncel, el meu so, la meva música.

I aquest nou temps, aquest món que jo pensava que no era el meu, em va mostrar un nou camí per descobrir l’emoció de cantar. Quan les mans del músic jugaven amb mi, la meva veu podia ser suau com una paraula a cau d’orella. Però també el meu cant es podia transformar en un crit poderós, fort, potent. Ja no passava tant de temps en solitud. Cada dia compartia els meu so amb d’altres instruments i els nostres cants arribaven més lluny. Els petits grups d’instruments es convertiren en orquestres cada cop més grans. No era jo sola qui explicava una història. Érem un grup de violoncels que sumàvem les nostres veus per omplir l’espai de sons, deliciosament harmonitzats amb els altres instruments.

7. L’esguard i el desig

Deixo de parlar de mi. Retorno a les mirades que tinc davant. Veig en els ulls d’aquesta dona la força i el desig. Marxa lentament, em fa una última mirada i el somriure em diu  que se’n va a viure una nova vida. Segur que la música l’acompanyarà.

I davant meu tan sols hi queda l’home dels ulls plens. De saviesa, de vida. Les seves mans han perdut la força i l’energia de la joventut, però ben segur que conserven la tendresa i el record.  Veig moviments imperceptibles en aquests dits. Estan viatjant a través de l’espai dels sons mentre la seva mirada m’escolta.

No puc recordar quants concerts he fet. No puc saber quants escenaris he compartit. Recordo sí, totes les músiques que han sorgit de dins meu. Les podria cantar totes. Sovint sento la manca d’una o moltes veus d’altres instruments. Les necessito per reviure aquelles músiques on l’emoció era compartir, sumar i créixer per expressar allò que tan sols la música pot explicar.

I amb el pas del temps una nova solitud em va envair. No sempre les mans que t’acompanyen et poden salvar de tot. I de mica en mica la duresa dels camins deixa la petjada més fonda. I els meus viatges i els meus concerts es van espaiar fins quedar en l’oblit. I la raó de la meva existència, el so, va quedar tancada dins meu. I vingué la foscor i el silenci.

Un dia, parlo ja de primers del segle XX, una certa claror em va despertar del meu somni. Em vaig trobar envoltat d’altres objectes desconeguts. No eren instruments musicals, érem tan sols testimonis del passat que compartíem un espai. Un antiquari esperava que alguna persona sensible podria interessar-se per algun objecte.

Una tarda, una veu va entrar per la porta i va trobar en el meu silenci la paraula. Jo havia deixat de viure per allò per a què havia nascut, la música. El meu cos maltractat pel temps jeia inert. Tan sols dues cordes mal subjectes restaven sobre meu, aguantant de manera gairebé impossible el pont sobre un cos ple d’esquerdes. Les mans d’una dona, Orsina Baget, em van tocar. No cercava en mi els sons de la música. La seva mirada tocava la bellesa i els seus ulls escoltaven la veu silenciosa del passat. Va ser en aquell moment que vaig sentir que, malgrat el meu silenci, podia parlar. Les meves fustes explicaven el fred i el sol d’aquell bosc que va pintar, amb la paciència dels anys, tota la meva pell. I la bellesa de les meves corbes i el color del meu vernís eren com aquell document que explica amb tot detall com treballava el mestre Barak Norman per transformar la matèria en instrument. Cadascuna de les meves ferides, explicava una història i el desgast de les meves formes era com una partitura on estaven escrites cadascuna de les notes que havien sorgit de dins meu. Les empremtes de totes aquelles mans que havien jugat amb mi eren una delicada suite de totes les melodies de la meva història.

 
8. Retrat d'Orsina Baget; 9. Orsina Baget amb una cítara de la seva col·lecció

Vaig passar uns quants anys compartint l’espai i les mirades de l’Orsina amb una considerable colla d’instruments. Entre tots podíem explica-li moltes històries, ella sabia escoltar l’absència del so i estimar la bellesa. Més tard va voler compartir aquest tresor i aquí estic, en el Museu de la Música, explicant-vos la meva vida.

El rostre que m’escolta em diu adéu. Ja sé que els seus dits han jugat amb la música, ara també sap escoltar el meu silenci.

A la sala del costat sonen unes notes. És una viola d’arc baixa.

10. Viola d'arc baixa, de Barak Norman, MDMB 412

Descripció de les imatges:

1. El pas del temps. Il·lustració: Oriol Rossinyol. Foto instrument: Jordi Puig
2. Escultura del claviller. Foto: Jordi Puig
3. La mirada, el silenci i la paraula. Il·lustració: Oriol Rossinyol. Foto instrument: Jordi Puig
4. Claviller i mànec. Figura esquerra: restauració virtual del claviller original de viola. Claviller amb sis clavilles i mànec i diapasó amb sis cordes. Figura dreta: Estat actual transformat per a violoncel. Claviller amb quatre clavilles i mànec i diapasó de banús amb quatre cordes. Muntatge: Oriol Rossinyol. Fotografies: Jordi Puig
5. Detall de la tapa harmònica de l’instrument amb una obertura acústica en forma de f. Es pot observar una silueta en negre, corresponent a l’antiga obertura acústica en forma de C invertida. Foto: Jordi Puig
6. Detall amb la C invertida habitual de les violes d’arc i actualment tapada, senyalada en color gris. Foto: Jordi Puig.
7. L’esguard i el desig. Il·lustració: Oriol Rossinyol
8. Orsina Baget Tarrés, esposa de l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres. La seva col·lecció d’instruments musicals ingressà al Museu de la Música l’any 1947. Foto: Fundació Folch i Torres. FFT 1352
9. Orsina Baget Tarrés, amb una cítara de la seva col·lecció. Badalona, 1914.  Foto: Fundació Folch i Torres. FFT 1350
10. Viola d’arc baixa – violoncel. MDMB 412. Construïda per Barak Norman a Londres al 1713.  En algun moment ha estat transformada en violoncel però el cap i part del claviller són originals. La taula harmònica, bombada i en forma de vuit, originalment tenia dues obertures acústiques en forma de ces que van ser tapades i obertes de nou en forma d’efes. Té el claviller corbat i el cap està tallat en forma de cap d’adolescent amb cabells llargs. Foto: Jordi Puig