Blog

Recordo un capvespre, a primers de març del 2007, poc abans de la inauguració del Museu a l’Auditori. Havíem acabat d’instal·lar els instruments a les vitrines. Cansat, vaig seure a les grades de l’espai del classicisme. No hi quedava ningú. Silenci total. Davant meu l’orquestra del segle XVIII descansava, ara sí, en el seu lloc definitiu, si més no per uns anys. Rera els instruments, els vidres protegien arpes, teclats i vent, i més al fons, encara més vitrines mostraven violes i llaüts del barroc.  

Des que coneixia el disseny del Museu, havia pensat sovint en els problemes que podia portar tanta superposició d’àmbits i transparència. Imaginava que poder veure en detall un objecte exposat no seria fàcil, donat que els de darrera, la llum i els vidres crearien reflexes que en dificultarien la visió. En aquell moment de pau aquests pensaments es varen desfer i el Museu va adquirir una nova dimensió. Estava totalment envoltat d’instruments, immers en un mar de reflexes on els vidres els multiplicaven fins l’infinit.  Podia veure una peça amb tot detall per davant i per darrera però alhora passejava en mig d’un laberint d’objectes sonors on la realitat i el mirall es confonien. La màgia de la llum havia entrat en el món musical.

Al cap de pocs dies van venir les proves de so. Una de les coses que ens preocupà va ser la interferència de les músiques entre les sales. Estar en un espai del Museu i sentir diferents músiques alhora no era l’efecte que buscàvem. Ben al contrari, cada àmbit històric havia de ser independent: els objectes, les imatges i la música formaven un tot desvinculat de l’espai següent. Era el visitant qui havia de decidir el moment de passar del renaixement al barroc o del classicisme a la música del segle XIX. La interferència musical entre els espais podríem considerar-la com una introducció  del següent període, però pensar això en aquest context seria una excusa per no haver resolt correctament els problemes tècnics. De fet, en el segle XX diferents compositors havien experimentat amb l’audició simultània de músiques diferents en un mateix espai. Fer-ho al Museu de la Música, però, no tenia cap sentit i vàrem fer el possible per minimitzar aquestes interferències sonores.

Els anys que he treballat en el Museu he viscut moltes experiències amb els instruments, la música i les persones. Potser algun dia n’expliqui alguna però ara voldria parlar del lloc on em van portar aquests primers records del Museu. La llum i el so. Concretament la llum blanca i el so blanc.  

El color blanc és el que reflecteix tots els colors de l’espectre i el negre els absorbeix tots. O sigui que diríem que la llum blanca conté tots els colors. Tots hem vist i ens hem meravellat davant d’aquest fenomen de la natura que es diu l’arc de Sant Martí, que ordena perfectament els colors de la llum visible. Les petites gotes d’aigua, suspeses a l’atmosfera després de la pluja, actuen com a cristalls que descomponen la llum blanca del sol en els diferents colors que la configuren.

Deixem la llum i anem al so. Per analogia amb la llum es parla de so blanc, o també soroll blanc, encara que jo prefereixo parlar de so i no de soroll.

El so blanc és el que està format per tota la diversitat de sons que puguem imaginar. Totes les freqüències sonores possibles, és a dir totes les notes imaginables, des del so greu d’un contrabaix fins el més agut d’un violí. I encara més, també les notes que sovint trobem desafinades o que no encaixen en les nostres escales musicals. I tots aquests sons en durades de temps diferents, des dels micro-segons fins els sons de llarga durada, i també en diferents intensitats, des de molt fluix fins al fortíssim. També s’hi suma el color del so, aquesta qualitat del so que es coneix amb el nom de timbre i que ens fa distingir una mateixa nota tocada per una trompeta o per un clarinet, o la diferència de color i timbre entre les veus de les persones.

Podríem parlar del so a partir d’un llenguatge més tècnic. Aleshores parlaríem de freqüències i en parlar del so o soroll blanc ens trobaríem amb la presència de totes les freqüències audibles al mateix temps.       

Malauradament, la natura no disposa d’un fenomen que ens ordeni els sons com ho fa l’arc de Sant Martí amb la llum. Fins i tot podem preguntar-nos on podem trobar el so blanc.

L’experiència d’escoltar en el Museu la superposició de diferents músiques em va portar a pensar en un concepte del so blanc una mica particular. Jo imagino el so blanc com un arxiu desordenat de tots els sons dels instruments i les músiques que formen part de la meva vida.

Si hem de buscar a la natura algun so que s’assembli al so blanc, haurem d’anar cap al mar. La remor del mar, un so constant, canviant, continu. Però, on trobarem l’arc de Sant Martí que ens ordeni i mostri aquests sons? Aquí ho tenim més difícil. Potser podríem utilitzar un sedàs de sons, com un filtre que anés separant les notes, com el sedàs o garbell que separa les petxines i les pedres de la sorra. Un sedàs que anés separant melodies i veus d’instruments.

Un repte difícil trobar aquest sedàs. Encara que tècnicament ho podem fer en un laboratori de so, jo ara en aquests moments he triat la imaginació, la música, la poesia, el record i l’emoció. Sé que en el brogit de la mar hi són tots els sons i que són possibles totes les músiques que poden acompanyar les nostres vides.

Ara només em cal passejar vora la mar, submergir-me en el seu so i lentament anar destriant algunes melodies. I, si m’hi fixo bé, puc entreveure enmig de les ones els instruments que donen veu al mar.

Tots els sons naveguen en la remor de la mar i, si m’hi fixo bé, puc entreveure enmig de les ones els instruments que li donen veu.