Blog

Les ciutats són la màxima creació de la societat humana i avui s’estan imposant als seus  falsos contraris tradicionals, al camp i a la natura. S’hi imposen amb els seus grans tentacles d’infraestructures de transport i de comunicacions, físiques unes (ponts i túnels, carreteres i ferrocarrils, viaductes i equipaments) i immaterials altres (telèfons, internet). Unes xarxes enormes de ciutats que s’interrelacionen i es connecten constantment, amb ritmes i velocitats diverses a tot el Món, als continents i als oceans, als pols i a l’espai còsmic, progressivament. Unes xarxes que connecten sobretot els individus, ciutadans i ciutadanes que assumeixen un modus de vida similar, difuminant cada dia més les barreres culturals i les polítiques, i, encara que molt menys, les econòmiques. Temps global i temps quotidià, temps ràpids i temps lents, societat i persona, tot s’ha urbanitzat als inicis d’aquest segle XXI. I la música, les músiques, són un dels llenguatges d’aquesta urbanització planetària, fins i tot, sinó més, en aquesta crisi estructural que s’ha difós des del 2007.

Les ciutats han estat i són la major concentració de les diverses institucions musicals. Conservatoris, museus, auditoris i palaus s’acumulen en una competència i en una col·laboració constant per difondre totes les músiques. En els mapes 112 i 113 del nostre Atles de la diversitat (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2004) vàrem cartografiar aquestes variables. Diversos autors, sobretot musicòlegs i també antropòlegs culturals (com la doctora  Joaquina Labajo o Eduardo Neve o José Antonio Calcaño, entre d’altres), ja han desenvolupat molts aspectes d’aquesta relació entre música i ciutat. La música al carrer, als espais públics, a l’aire lliure guanya dia rere dia més i més territoris, abasta més i més persones: festivals, festes populars, concerts, musiques comercials. Els sorolls de tota mena puntegen una contra música de registres diferents: el trànsit i les obres constants, les baralles i les manifestacions, les sirenes d’ambulàncies i bombers, les cassolades,  les ràdios i les teles dels veïns i dels cotxes. Testimoni mut de tantes músiques els ciutadans i ciutadanes que corren pels carrers, van en transport públic o en bicicletes sempre aïllats del seu voltant amb els seus auriculars posats, amb els seus aparells mòbils de tota mena. Milers de persones de tota edat i casta generant el silenci remorós de les audicions privades individuals.

Aquesta multiplicitat d’aparells de mil sorolls i de milers de músiques hauria fet callar potser les cançons tradicionals lligades al treball, com els cors de sabaters que glorificà Wagner o els fragments domèstics i no sempre afinats de qui cuinava o es dutxava. El símbol recent d’aquest silenci electrònic que mata la música compartida, si us plau per força, pot ser aquesta atleta russa adolescent que es va electrocutar a la banyera mentre utilitzava el mòbil connectat a l’electricitat.

Els paisatges urbans, amb les seves formes de vegades rebuscades i creatives, pot unir-se també a aquest cor silenciós de músiques urbanes. Siluetes i detalls de les façanes i de l’skyline (la famosa línia del cel que va de la mà dels gratacels i edificis alts), escultures i estàtues, anuncis publicitaris, mobiliari urbà. Paisatges efímers i paisatges duradors, aquí i allà, recreen o repliquen la forma d’instruments musicals diversos, per fer-los sonar entre el cel i la terra, en la imaginació de l’espectador. Es dóna així una volta més al palimpsest urbà, fent giravoltar els edificis i els carrers per semblar instruments de fer música. Pot parlar-se així d’una veritable musitectura (nota 1).

El Museu de la Música de Barcelona, que aplega alguns milers d’instruments de tota mena, surt del seu recinte pels nous espais de la informació, a la recerca de més instruments, de còpies dels que conserven, generalment ampliades en els espais públics de la ciutat. El museu de la música proposa així als ciutadans i als visitants de la ciutat de Barcelona que se la mirin amb uns ulls nous. Els grans artistes han deixat la seva empremta a tot arreu, també als instruments musicals, com el violí Gaudí o l’afegitó de Tàpies a l’edifici industrial de Domènech i Montaner. Però, més enllà dels creadors hi ha instruments als carrers i a la publicitat. Com qui cerca música de les esferes a l’espai còsmic, cal cercar les músiques quotidianes de les pedres i de l’asfalt.